Gàlim

No sé si va ser mentre sopàvem o en acabant, que ella i jo vam estar parlant d’aquells moments que tot lo món ha viscut en què algú et saluda i la memòria és incapaç de situar la persona en qüestió en algun record que la identifique.

Feia quinze dies d’aquella conversa quan em vaig trobar, quasi a foc seguit, en dues de les circumstàncies possibles que havíem il·lustrat amb exemples per on ja havíem passat anteriorment. En la primera, diguem que de les més fàcils de gestionar, a una salutació purament formal la millor manera de respondre és reconéixer el buit en la memòria: ‘Perdona, però ara no recorde de què et conec‘, vaig reconéixer. Simple, però sincer i efectiu. Si ho creu oportú, el saludador ja et farà veure quin és el record que has perdut.

L’endemà mateix, però, es va presentar un dels graus màxims quan qui et saluda ho fa amb una efusivitat manifesta que contrasta amb el teu buit de memòria. Per algun motiu que desconec vaig tindre la sensació, des que el vaig veure acostar-se on érem, que venia a buscar-me. Primer vaig descartar, per més que li semblara, que fóra germà d’un conegut meu perquè no té germans; també em va sorprendre la ressemblança que tenia amb un altre amic i que, evidentment no era ell. Tot això em va passar pel cap en el temps que van durar les tres últimes passes ràpides que va fer fins a posar-se’m al costat i allargar-me la mà amb un somriure ben complagut.

En un cas d’emergència com aquell, quan fa lleig reconéixer que no reconeixes, vaig concentrar totes les energies a buscar en una mil·lèsima de pensament alguna pista que evitara el desastre. No n’hi va haver, de desastre: en aquell moment vaig lligar aquella salutació amb una informació sobre algú que m’havia buscat la setmana anterior, i a qui, perquè la cosa tinguera més mèrit, no havia vist mai. Em vaig agafar a aquella opció, que sortosament fou la correcta, però no ho done a passar a ningú.