Inoportunitat
Ara no ve al cas el motiu, però la qüestió és que adés m’ha vingut al cap Toni Canet, i inevitablement he lligat el record amb aquell altre d’una conversa telefònica de, coses de la vida, dalt o baix fa avui un any.
Vaig ser jo qui li va telefonar. Ell va despenjar i em va contestar baixet: ‘Estic en el metge’, em va dir. ‘M’han de fer unes proves perquè diuen que m’han trobat…’ De cap de les maneres hauria endevinat jo com es va precipitar tot. Poques setmanes després, ell ja no va poder acudir a l’acte on havia de fer una mitja trampa de les seues per ensenyar-nos el documentari de la calç i el carbó. Ell no va vindre, i jo vaig ser incapaç de fer anar el vídeo. Ni jo, ni cap dels tècnics que per allà hi van fussar bona cosa. No crec en les premonicions, però allò en devia ser una.
La vida té aquestes coses. En qüestió d’un parell de minuts, el temps que va durar aquella conversa, vaig passar del comboi a la preocupació. No hauria canviat res, però no puc deixar de maleir aquella telefonada inoportuna.