Gràcies, però em fareu patir

…/…
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
…/…

La bellesa d’aquests versos d’Estellés em té captivat des que els vaig descobrir. Pertanyen a la ‘Sonata d’Isabel’, en el poema que comença ‘He aixecat, mentre escrivia, el cap’, i ara, mentre jo escrivia prosaicament he aixecat el cap i he vist, en un moble davant meu, no la fotografia poètica d’Isabel amb Vicent, sinó el premi que em van donar els amics del Casal Jaume I.

En aquell moment vaig fer la broma de la lleixa on havia de posar l’obra de Salvador Mollà, la que tinc davant els ulls i al costat de la qual, molt possiblement, anirà la que Josep Sanjuan ha d’estar acabant de crear per a divendres que ve, quan la rebré com a forma material del Premi Fer Comarca de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida.

A ningú li disgusta que li reconeguen dedicacions que ha tingut, encara que sempre hi ha qui duu millor aquestes coses en petit comité. Jo en sóc un, d’aquests, i no puc evitar sentir-me aclaparat quan em posen en el centre d’atenció, Cadascú és com és, i a ningú que li passe.

Dit això, que pot servir com a excusa preventiva però certa per si em falla l’habilitat social a l’hora de rebre el premi, he d’agrair que hagen pensat en mi per a un guardó que, mirant la llista dels que l’han rebut anteriorment, causa respecte.

Agraït i sorprés, aniré divendres que ve a sopar, a fer la xapa amb els amics, a tot això de la vida social, i a fer-me càrrec del premi i de les felicitacions que sabré sinceres. El meu agraïment també ho serà, encara que m’hagen tret de la meua còmoda discreció. I si voleu vindre a fer motí, ací teniu com apuntar-vos al sarau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *