Una hecatombe que ara seria delictiva
La reproducció musical estava en format aleatòria, de manera que la tria de les cançons la feia algun algoritme que ves i busca com funciona. El cas és que se n’ha posat a sonar una que feia molt de temps que no escoltava, un dels clàssics de Brassens que, hui i ací, el duria al jutjat. I no seria d’estranyar que haguera d’escampar el poll per escapar de la garjola.
Té més de 60 anys, la cançó. El càlcul matemàtic, si els restem de l’any actualue, ens duu al franquisme. I pot semblar que faig una gràcia, però ja dic que no.
Al mercat de Brive-la-Gaillarde
per culpa d’un grapat de cebes,
algunes desenes de bones mosses
s’estiraven un dia dels cabells.
A peu, a cavall, en cotxe,
els gendarmes, poc inspirats,
van arribar per intentar l’aventura
d’interrompre la brega.
Però, a tot arreu on no hi ha vergonya
és un costum ben arrelat
que quan es tracta d’apallissar els polis
tothom es reconcilia.
Aquestes fúries fora de control
s’abalançaren sobre els pallassos
i van fer, us ho assegure,
un espectacle bastant entretingut.
Veient aquests valents policies
que estaven a punt de sucumbir,
jo estava ben content, ja que els adore
en forma de cadàver.
Des de la cambra on visc
animava els braços ferotges
de les harpies gendarmicides
cridant: ‘Hip, hip, hip, hurra!’
Frenètica, una d’elles agafa
al vell mariscal dels uniformats
i el fa cridar: ‘Mort als fatxes,
muiren les lleis, visca l’anarquia!’.
Una altra, fica amb rudesa
el crani d’un d’aquests bandarres
entres les seues gegantesques natges
que tanca com unes tenalles.
La més grossa de les femelles,
obrint la brusa dilatada,
ataca amb grans colps de mamella
els que passen pel seu costat.
I cauen, cauen, cauen, cauen.
I segons l’opinió competent
sembla que aquesta hecatombe
fou la més bella de tots els temps.
Veient que les seues víctimes
havien rebut ja bona cosa de colps,
aquestes fúries, com a últim ultratge
tornant a les seues coses,
aquestes fúries, a males penes m’atrevesc
a dir-ho, de tan bast com és,
els haurien fins i tot tallat els collonets:
la sort és que no en tenien;
els haurien fins i tot tallat els collonets:
la sort és que no en tenien.