Una hecatombe que ara seria delictiva

La reproducció musical estava en format aleatòria, de manera que la tria de les cançons la feia algun algoritme que ves i busca com funciona. El cas és que se n’ha posat a sonar una que feia molt de temps que no escoltava, un dels clàssics de Brassens que, hui i ací, el duria al jutjat. I no seria d’estranyar que haguera d’escampar el poll per escapar de la garjola.

Té més de 60 anys, la cançó. El càlcul matemàtic, si els restem de l’any actualue, ens duu al franquisme. I pot semblar que faig una gràcia, però ja dic que no.

Al mercat de Brive-la-Gaillarde

per culpa d’un grapat de cebes,

algunes desenes de bones mosses

s’estiraven un dia dels cabells.

A peu, a cavall, en cotxe,

els gendarmes, poc inspirats,

van arribar per intentar l’aventura

d’interrompre la brega.

Però, a tot arreu on no hi ha vergonya

és un costum ben arrelat

que quan es tracta d’apallissar els polis

tothom es reconcilia.

Aquestes fúries fora de control

s’abalançaren sobre els pallassos

i van fer, us ho assegure,

un espectacle bastant entretingut.

Veient aquests valents policies

que estaven a punt de sucumbir,

jo estava ben content, ja que els adore

en forma de cadàver.

Des de la cambra on visc

animava els braços ferotges

de les harpies gendarmicides

cridant: ‘Hip, hip, hip, hurra!’

Frenètica, una d’elles agafa

al vell mariscal dels uniformats

i el fa cridar: ‘Mort als fatxes,

muiren les lleis, visca l’anarquia!’.

Una altra, fica amb rudesa

el crani d’un d’aquests bandarres

entres les seues gegantesques natges

que tanca com unes tenalles.

La més grossa de les femelles,

obrint la brusa dilatada,

ataca amb grans colps de mamella

els que passen pel seu costat.

I cauen, cauen, cauen, cauen.

I segons l’opinió competent

sembla que aquesta hecatombe

fou la més bella de tots els temps.

Veient que les seues víctimes

havien rebut ja bona cosa de colps,

aquestes fúries, com a últim ultratge

tornant a les seues coses,

aquestes fúries, a males penes m’atrevesc

a dir-ho, de tan bast com és,

els haurien fins i tot tallat els collonets:

la sort és que no en tenien;

els haurien fins i tot tallat els collonets:

la sort és que no en tenien.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *