Primer va dir ‘Bon profit’. Estàvem sopant a la porta de sa casa, en l’última taula que el bar tenia al carrer en una nit agradosa. Li vam preguntar per la samarreta, amb un logo antic de Ràdio9, i allò va desencadenar una conversa plena de llargs monòlegs seus en què l’home ens descobrí la vida de mig poble —que no arriba a cent habitants—, ens parlà de la seua néta que viu a Berlín, dels anys de verema i el patués que allà parlaven —encara que ell preferia aprendre francés—, dels viatges que féu per tornar allà a soterrar coneguts d’aquella faena, de l’autogestió amb què funcionava —deia— fins fa no res l’ajuntament… i de certes misèries d’un sector sociocultural (amb molts gallets pel mig) que tampoc és menester delatar.
Les primeres gotes d’una pluja imminent ens van fer abandonar el carrer i l’home, que una hora abans havia dit que se n’anava a dormir, i que resulta que és també el jutge de pau d’aquell poblet pacífic.