Tenim una gran tendència a queixar-nos del país. De la gent del país. De la falta de compromís de la nostra societat, i açò i allò. No diré que no en tinguem motius, però també tenim un punt d’exageració o de ganes de castigar-nos. També pot ser que resulta que hem assumit la propaganda incessant i interessada segons la qual els valencians som un poble meninfot i deixat i ja ens n’han convençut. Però també insisteixen per tots els mitjans possibles a fer-nos creure que som un país de corruptes –molts valencians s’ho estan creient–, i si ens parem a comparar …
Tot açò venia perquè dissabte vam viure un Sant Ovidi ple, amb tot de gent compromesa, animada, i amb la participació decidida de veus que en cap moment van dubtar a ser-hi. Fou un luxe. Jo no tenia la sort de conéixer Carmina Andrés, la filla d’Estellés, qui es va apuntar de seguida a l’aventura. De Paco Muñoz poca cosa nova puc dir. I de la immersió convençudíssima i impagable en aquest sarau o tuacte a què s’allistà Pau Benavent. I Pau Alabajos, qui féu tots els papers de l’auca.
Hem de canviar la manera de pensar: si no ho fem en positiu, els acabarem servint la derrota en safata. I ho hem de fer malgrat casos com els de l’amic Lluís Puig, a qui només vam poder veure en vídeo. Una alegria i un goig, la seua voluntat de ser-hi també, tot i que fóra d’una manera políticament reprimida.