El 155 invisible

Si dic que fa trenta anys, no crec que m’equivoque. Potser fins i tot algun més. Era la segona vegada en la meua vida que anava a Madrid. Una d’aquelles nits, en un pub sense més història, xarrava distretament amb els familiars que m’acompanyaven en l’expedició. La conversa es va interrompre quan, de sobte, un altre client del local ens va demanar si érem catalans.

-Valencians, va respondre-li un cosí meu.

-Bueno, es lo mismo, va sentenciar el desconegut. No recorde què volia aquell home, però l’anècdota no inclou ni males cares ni males paraules per part seua. La pregunta no tenia mala bava.

L’anècdota l’he lligada quasi automàticament amb la notícia de la decisió de Consum de deixar d’etiquetar (també) alguns productes seus en valencià, i amb un dels pitjors efectes de l’aplicació del 155. Miraré d’explicar-me.

Aquell senyor de Madrid va identificar com a català allò que nosaltres parlàvem, i el fet de ser valencians –lògicament– no li va llevar gens de raó quant a la llengua, i a parer seu no deixàvem de ser catalans. Potser és això que temen a ca Consum, que a les espanyes vegen coses escrites en una llengua identificada com a català, i automàticament els relacionen amb l’independentisme i el ‘sedicionisme’. I com que això no ho volem, com que som bons ciutadans d’aquesta monarquia moderna, amaguem la llengua i avant.

Heus ací la gran victòria del 155: el ‘per si de cas’, això que en diem l’autocensura. La por injustificada, la prevenció excepcional, la sensació de ser indefugiblement sospitosos de qualsevol cosa. I el perill d’acabar-nos-hi acostumant, d’actuar sempre a la defensiva com si ja fórem culpables sense saber de què.

És el 155 invisible, que ara hem comprovat que no coneix límits autonòmics i ens afecta a tots. Perquè a nosaltres ens costa de reconèixer, però ‘ells’ sempre han tingut clar on comença i on acaba el nostre país.

Publicat a VilaWeb 13.02.18

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *