No sé per quin motiu tinc la sensació que aquella era una vesprada de dissabte. Fa un fum d’anys, d’això. Llegia algun llibre que ara no sabria identificar, i en algun moment hi va aparéixer la paraula ‘Espanya’: ‘vist així, sembla una cosa més comprensible’, recorde haver pensat, com si la forma ortogràfica diferent a l’ortodoxa amb Ñ n’amansira el significat.
Des que havia començat a prendre consciència que ser espanyols era un mal negoci per als valencians, el nom de la nació grande y libre havia començat a esmussar-me. Aquell dia, ves i busca per quina sensibilitat especial, l’ortografia del nom m’enganyà. Per poc temps. El desengany fou ràpid, i amb una insistència a confirmar-se que encara ara persisteix amb ganes: cada dia demostren amb més ostentació que no ens volen, que ens posseeixen. No sé què esperem a agafar els camins grocs.
El camí groc és costerut, però naltros no ens agenollem ni mirem enrere. Sempre endavant. Bon any amic Pep.