Nou dies d’octubre i tot un mapa
Si dic que m’ho esperava, no mentiria. Com a molt, exageraria. Vull dir que m’imaginava que aquest Nou d’Octubre els ànims d’alguns destrellatats arribarien massa exaltats, però de cap manera no suposava que la cosa aniria tan lluny.
Era d’esperar que la ultradreta s’aplegara excitada a una diada que havia anat perdent els últims anys. Ja s’havia avisat, amb convocatòries públiques que difícilment el delegat del govern espanyol pot dir que ignorava. Sí que em va sorprendre la virulència de l’atac, l’abast de les amenaces i de les agressions. I un poc, també, la comoditat amb què actuava. Només un poc: al País Valencià aquests grups violents sempre han trobat facilitats –o pocs impediments– per a les seues accions. Durant l’anomenada transició, que al País Valencià no va acabar fins al 2015, l’extrema dreta ha tingut com a missió frenar el valencianisme al carrer com a braç armat mentre la dreta extrema intoxicava la política i justificava agressions.
L’actuació policíaca deixa pocs dubtes. Podem recordar, per comparança, la contundència amb què va actuar la policia espanyola durant aquella Primavera Valenciana contra estudiants d’institut. Fa pocs anys, una nit va desaparèixer un ninot de la falla de l’Ajuntament de València i en només 24 hores es van fer amb el responsable. Ara, amb tot ple de vídeos, fotos i testimonis, han necessitat uns quants dies per a fer alguna detenció. I no deu ser perquè no coneguen els energúmens, que els tenen ben identificats. I localitzats, que no s’amaguen gens ni miqueta, conscients que els tracten amb una certa mànega ampla.
I tot això, a cara descoberta i braç enlaire, fou per a fer mal, per a fer por, amb ràbia. Ara tornen als carrers amb la intenció de reobrir una ‘batalla de València’ que no va ser tal, perquè només ells atacaven. Volen introduir una inseguretat que paralitze la societat com van fer llavors per a evitar que avancem, però la societat valenciana ha canviat. Em sembla que ja no accepta aquesta violència: les institucions del país exigeixen actuacions, i la gent no va dubtar a manifestar-se per reclamar responsabilitats al delegat del govern espanyol.
Volien fer mal i por. I en van fer. No cercaven només amenaçar o provocar. I difícilment puc separar aquesta actitud amb la viscuda l’1 d’octubre a Barcelona, allà a càrrec de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, que no es limità a mirar de tancar col·legis electorals, sinó que anà a escarmentar els ciutadans que defensaven les urnes i els qui volien votar. Anaren a fer por. La tàctica és la mateixa, i en aplicar-la metòdicament dibuixen el mapa que ells volen esborrar i a alguns de nosaltres, encara ara, els costa de creure que és el nostre.