Finalment sí que vaig anar a pegar una miraeta a la Ruta dels Temples que havia vist anunciada. Comença a la porta de l’Església Vella (ja havia dit que n’hi ha dues a la mateixa plaça; l’altra és la Nova), dedicada a Sant Miquel. Allà posa que és del segle XIII. No sé com és per dins perquè la vaig trobar tancada, i es veu que a l’interior es pot veure un audiovisual sobre els templers. Per un lateral del temple, un carreró, vas a parar a tot de carrers estrets on segueix la ruta pel barri antic. Vista la complicació de costeres, i amb una basca que ja m’havia fet anar xopat s suor, vaig optar per tornar a la plaça on posen cervesa fresca. Prosaic, però pràctic. Ja no som jóvens.
En aquella plaça -ja m’havia passat la vespra- vaig observar la gran quantitat de castellans* que hi havia. Vull dir que en aquell espai se sentia parlar molt de castellà, molt més que en altres racons del poble. Els cambrers i propietaris dels bars, per exemple, encara que tota la cartelleria i menús foren en català, parlaven en castellà. A mi no: jo parlava en valldalbaidí i ells responien en català, però entre ells era el castellà l’idioma imperant. I la gent d’allà catalanoparlant?
No puc evitar anar amb l’orella plantada, i l’observació indiscutible em demostrà que allà són tan lingüísticament acomplexats com ací. Una frase breu, simple, mínima, en castellà fa canviar automàticament i inconscientment de llengua, abandonar l’idioma com si l’altra persona s’haguera de sentir ofés o no fóra capaç d’entendre-ho, malgrat les evidències diàries i contundents que això és fals. I suïcida.
*De xicotet, de tot aquell que no parlava valencià déiem que era ‘castellà’. Igual tenia que en fóra oficialment, o que fóra andalús, o manxec… Si parlava castellà, era castellà. L’excepció eren els de València, que encara que parlaren castellà era per una altra qüestió.