En totes les faenes es fuma (III)
Jo m’havia mentalitzat per a assaborir el gintònic. Com que tocava beure-me’l sense companyia, i sense conversa tinc tendència a engolir amb una certa celeritat, havia estat convencent-me que no hauria de tindre pressa, que aquesta nit m’acomiadava de l’expedició i de les vacances (quina broma!), i que per tant havia de fer condir els glops.
Però el destí és prou trompellot. Quan l’he demanat ja m’ha fet la sensació que la cara del cambrer no era d’alegria, i en pocs minuts m’he quedat tot sol en el local que de normal és el de més ambient de tot el poble. M’he convertit en l’únic client mentre recollien taules, amuntegaven cadires, apagaven llums… Començava a sobrar allà.
· No recordava haver vist, en els viatges anteriors per ací, la placa que indicava la direcció a través d’un camí que duu al castell de Mirmanda. M’ha despertat la curiositat, i m’hi he aventurat. Llàstima que no l’haja pogut visitar, perquè de fora es veu bonic i curiós. Sembla que és el centre de producció de vi i algun altre licor.