Gàlim

La vorera ampla d’aquell cantó redó serveix de terrassa d’una cafeteria-pastisseria on aquest matí l’oratge feia de molt bon seure. Hi corria un griset, un ventet suau que acompanyava una temperatura modesta amb el resultat d’un nivell alt en l’escala de l’agradabilitat.

Entre converses intranscendents ha aparegut una música llunyana seguida d’una veu celestial (perquè venia del cel) que devia dir alguna cosa. Era el bando. He parat l’orella i, tot i que ja ho sabem, he confirmat que encara que havia passat la ratlla del Sénia seguim parlant igual. Tots dos sonen exactament de la mateixa manera: no hi ha mans d’entendre’ls.

Per si no havia tingut prou experiència de filologia ficció, a l’hora de dinar m’he atrevit amb una altra variant d’aquesta branca de la ciència i m’he llançat sense precaucions a la filologia d’aventura. Sense haver mirat cap mapa d’isoglosses ni cap estudi de dialectologia comarcal he acceptat un plat de llonganissa a la brasa, sabedor com sóc que el nom en aquests embotits tenen una variabilitat digna del llibre aquell dels rècords. L’aventura ha acabat bé. Era una llonganissa de les que els del sud anomenem llonganissa, i a més estava ben guisada.

Això ha sigut a la plaça, on dilluns fan mercat, i on tenen dues esglésies. Grans. Pràcticament tocant-se. Allà comença també una Ruta dels Templers que recorre uns quants carrers i que no he visitat. Potser demà. O no.

En aquella mateixa plaça, a la nit, un vehicle anunciava que qui vulguera ja es podia apuntar a l’autobús per a anar a la manifestació de l’Onze de Setembre de Barcelona, aquella plena d’independentistes i gent que diuen que volen descosir Espanya. He mirat amb atenció la gent de les terrasses dels bars, els vianants que passaven per allà, els xiquets que jugaven amb un baló… i m’he quedat esperant algun senyal de la crispació i divisió social que les ments preclares diuen que pateix la societat d’ací. Si n’hi ha, hui s’ha quedat a casa.

Nota: sembla que hui ja hi ha més gent a l’hostal.