En totes les faenes es fuma (IV)

Finalment sí que vaig anar a pegar una miraeta a la Ruta dels Temples que havia vist anunciada. Comença a la porta de l’Església Vella (ja havia dit que n’hi ha dues a la mateixa plaça; l’altra és la Nova), dedicada a Sant Miquel. Allà posa que és del segle XIII. No sé com és per dins perquè la vaig trobar tancada, i es veu que a l’interior es pot veure un audiovisual sobre els templers. Per un lateral del temple, un carreró, vas a parar a tot de carrers estrets on segueix la ruta pel barri antic. Vista la complicació de costeres, i amb una basca que ja m’havia fet anar xopat s suor, vaig optar per tornar a la plaça on posen cervesa fresca. Prosaic, però pràctic. Ja no som jóvens.

En aquella plaça -ja m’havia passat la vespra- vaig observar la gran quantitat de castellans* que hi havia. Vull dir que en aquell espai se sentia parlar molt de castellà, molt més que en altres racons del poble. Els cambrers i propietaris dels bars, per exemple, encara que tota la cartelleria i menús foren en català, parlaven en castellà. A mi no: jo parlava en valldalbaidí i ells responien en català, però entre ells era el castellà l’idioma imperant. I la gent d’allà catalanoparlant?

No puc evitar anar amb l’orella plantada, i l’observació indiscutible em demostrà que allà són tan lingüísticament acomplexats com ací. Una frase breu, simple, mínima, en castellà fa canviar automàticament i inconscientment de llengua, abandonar l’idioma com si l’altra persona s’haguera de sentir ofés o no fóra capaç d’entendre-ho, malgrat les evidències diàries i contundents que això és fals. I suïcida.

*De xicotet, de tot aquell que no parlava valencià déiem que era ‘castellà’. Igual tenia que en fóra oficialment, o que fóra andalús, o manxec… Si parlava castellà, era castellà. L’excepció eren els de València, que encara que parlaren castellà era per una altra qüestió.

En totes les faenes es fuma (III)

Jo m’havia mentalitzat per a assaborir el gintònic. Com que tocava beure-me’l sense companyia, i sense conversa tinc tendència a engolir amb una certa celeritat, havia estat convencent-me que no hauria de tindre pressa, que aquesta nit m’acomiadava de l’expedició i de les vacances (quina broma!), i que per tant havia de fer condir els glops.

Però el destí és prou trompellot. Quan l’he demanat ja m’ha fet la sensació que la cara del cambrer no era d’alegria, i en pocs minuts m’he quedat tot sol en el local que de normal és el de més ambient de tot el poble. M’he convertit en l’únic client mentre recollien taules, amuntegaven cadires, apagaven llums… Començava a sobrar allà.

· No recordava haver vist, en els viatges anteriors per ací, la placa que indicava la direcció a través d’un camí que duu al castell de Mirmanda. M’ha despertat la curiositat, i m’hi he aventurat. Llàstima que no l’haja pogut visitar, perquè de fora es veu bonic i curiós. Sembla que és el centre de producció de vi i algun altre licor.

En totes les faenes es fuma (II)

La vorera ampla d’aquell cantó redó serveix de terrassa d’una cafeteria-pastisseria on aquest matí l’oratge feia de molt bon seure. Hi corria un griset, un ventet suau que acompanyava una temperatura modesta amb el resultat d’un nivell alt en l’escala de l’agradabilitat.

Entre converses intranscendents ha aparegut una música llunyana seguida d’una veu celestial (perquè venia del cel) que devia dir alguna cosa. Era el bando. He parat l’orella i, tot i que ja ho sabem, he confirmat que encara que havia passat la ratlla del Sénia seguim parlant igual. Tots dos sonen exactament de la mateixa manera: no hi ha mans d’entendre’ls.

Per si no havia tingut prou experiència de filologia ficció, a l’hora de dinar m’he atrevit amb una altra variant d’aquesta branca de la ciència i m’he llançat sense precaucions a la filologia d’aventura. Sense haver mirat cap mapa d’isoglosses ni cap estudi de dialectologia comarcal he acceptat un plat de llonganissa a la brasa, sabedor com sóc que el nom en aquests embotits tenen una variabilitat digna del llibre aquell dels rècords. L’aventura ha acabat bé. Era una llonganissa de les que els del sud anomenem llonganissa, i a més estava ben guisada.

Això ha sigut a la plaça, on dilluns fan mercat, i on tenen dues esglésies. Grans. Pràcticament tocant-se. Allà comença també una Ruta dels Templers que recorre uns quants carrers i que no he visitat. Potser demà. O no.

En aquella mateixa plaça, a la nit, un vehicle anunciava que qui vulguera ja es podia apuntar a l’autobús per a anar a la manifestació de l’Onze de Setembre de Barcelona, aquella plena d’independentistes i gent que diuen que volen descosir Espanya. He mirat amb atenció la gent de les terrasses dels bars, els vianants que passaven per allà, els xiquets que jugaven amb un baló… i m’he quedat esperant algun senyal de la crispació i divisió social que les ments preclares diuen que pateix la societat d’ací. Si n’hi ha, hui s’ha quedat a casa.

Nota: sembla que hui ja hi ha més gent a l’hostal.

En totes les faenes es fuma (I)

A l’autopista -del Sénia en avall- el català no existeix

En totes les faenes es fuma. Tota la vida s’ha dit això: almenys tota la meua vida ho he sentit. Això vol dir que sempre que es treballa hi ha d’haver algun moment per al relax, tot lo món ha de poder fer un paronet i descansar.

Jo portava idea de fer alguna expedició aquest estiu, això de ‘parar a fumar’ alguns dies, però entre ous i colomins si m’encante no les taste. S’acaba el mes oficial de vacances i encara no he canviat d’aires. Així les coses, quasibé pensat i fet, he picat sola mentre agranaven les restes de l’Alardo de dissabte.

La carretera estava bastant amable, aquest matí. No he trobat tropolls, i no ha sigut fins a l’alçada de Benicarló (crec) que no ha aparegut el primer problema. M’ha fotut, però els inconvenients són un al·licient: un viatge plàcid no té mèrit. Dic que pense que devia ser Benicarló perquè em sona que era el nom que tenia l’àrea de servei on he perdut la tarja de plàstic que serveix per a pagar i traure diners. Me n’he adonat quan ja havia fet uns quants quilòmetres AP-7 amunt. D’això i també que de diners en duia pocs. Sembla que demà ho podré tindre solventat.

Arribar a la destinació no ha presentat més problemes, llevat d’un incident suau amb la màquina de cobrar el peatge que es negava a llegir el tiquet. Això i un intent del navegador del cotxe de fer-me anar per una ruta distinta a la que indicaven les plaques de la carretera. Res important.

L’hostal està més o menys com l’última volta que hi vaig vindre. Gran, tranquil -em fa l’efecte que buit-. El restaurant està tancat. Per millores, diu el cartell. A la replaça de davant hi havia hui una mena de fira de productes gastronòmics, amb unes coques ben aconseguides de sabor. Demà faré una visita pel poble.

El moment misteriós

En algun punt de l’AP7, diria que a males penes més amunt de l’Ebre, he avançat un cotxe amb un distintiu que he reconegut de seguida. Era un adhesiu gran, amb una A ben visible, corresponent a la regió occitana de l’Aude. El conec de les visites que he fet per allà. La bona qüestió és que al mateix moment que l’avançava, a la ràdio ha començat a haver-hi unes interferències que impedien escoltar bé l’emissora, i al mateix temps se sentia -malament però de manera intel·ligible- una emissió en francés. Això ha durat ben bé un parell de minuts o tres. No sé quin rebot la feia arribar, però ja és casualitat que haja sigut justament (misteriosament) quan he coincidit amb aquell cotxe de la A.

Entre el morbo i l’adulació, es veu que ja s’hi val tot

Començar aquest escritet amb una certa ironia és el que pretenia. Una cosa habitual. Però a voltes es fa difícil. Perquè vull fer referència a l’obsessió malaltissa d’alguns mitjans pel recurs al morbo per a arrapar audiència i fer-se amb ingressos econòmics (o pagar deutes) encara que colguen una ètica que -alguns- damunt volen fer creure que preconitzen.

Si ahir vaig quedar-me bocabadat amb les imatges que els progres de la Sexta van traure sobre uns abusos sexuals patits al Marroc per una jove a mans d’uns energúmens, ara m’ha caigut la llengua als peus quan he entropessat amb la notícia i el mateix vídeo senceret a la seua web. Com pot ser que, a més dels abusos, denuncien la divulgació de les imatges que en van gravar els criminals aquells, i ho facen facilitant precisament que es difonga l’agressió i el patiment de la víctima? Quin trellat té això?

No s’hi val com a excusa que han difuminat les imatges. Si les fan borroses perquè no es puguen veure bé… millor no les poses i segur que no es veuen gens. Però sembla que tot s’hi val per a millorar els balanços de l’empresa.

I si no n’hi havia prou, el Borbó faltava! Els de Tele5 -he de reconéixer ací que he pecat per eixe canal- s’han buscat una excusa en parlar dels ferits de l’atemptat de dijous per a referir-se a un dels xiquets ingressats en un hospital, i veges per on justament han tret una imatge del senyor rei visitant-lo tot amable. Després també ha eixit la reina en el mateix menester, no fóra cas. I això que la Generalitat de Dalt ja s’havia queixat a la casa reial per l’ús d’aquesta posada en escena amb menors. Unes escenes molt més que buscades i ‘proposades’ als mitjans amics.

No sé jo si aquest home, amic també de les comissions de les peculiars petrocràcies pèrsiques, no acabarà tornant-se’n ja destronat de la manifestació de Barcelona.

Respecte

Va ser després d’haver vist clar que això no ho havia d’utilitzar quan he recordat un cas relativament similar. Vull dir que dijous, després de la tragèdia de Barcelona i l’ensurt de Cambrils, mirant si hi havia alguna informació que des de la comarca hi tinguera alguna relació -per sort, cap de desgràcia-, vaig veure clarament que de les imatges impactants de víctimes envoltades de sang i dolor no n’havia de fer ús.

Les xarxes socials i altres fonts n’anaven plenes. Fotografies i vídeos. També pel uatxap me n’havien arribat. Fotos esborronadores i vídeos que feien mal als ulls i a l’ànima. Vaig pensar en els familiars i amics d’aquelles víctimes, en el dolor que se’ls afegiria de veure unes imatges com aquelles. Millor que no.

Al remat em vaig limitar a parlar de les concentracions de repulsa que s’estaven convocant als ajuntaments per a divendres. No tenia cap sentit posar imatges de ‘sang i fetge’. Qui vulga morbo que el busque en altres llocs. Molts altres ho han fet igual, com s’ha vist a les xarxes que també reclamaven contenció i respecte.

I si he dit que vaig recordar un cas similar és perquè em va vindre al cap el cas de 2012, quan no vaig voler publicar un vídeo que mostrava la mort d’un home envestit per un bou durant el Congrés de Bou en Corda celebrat a Ontinyent. La mort no és un espectacle, encara que hi haja qui ha convertit la dignitat de les persones en un saldo.

Redactem o traduïm a traïdoria?

Acostumats com estem (que no vol dir resignats) als destarifos en les traduccions del Levante-EMV al valencià, fa l’efecte que ens desentenem de molts desficacis que fa ‘en la nostra llengua’ perquè són un poc menys cridaners. Més subtils.

Evidentment, convertir el sindicat agrari la Unió de Llauradors en Va Unir és un escàndol. Millor dit: és un escàndol que l’error de la màquina no el corregisca ningú. De casos com aquest n’hi ha a punta pala, però se’n troben també d’una magnitud menor -si volem dir-ho així- que també fan a banderes l’idioma. O que el destrossen encara més. Potser no són tan espectaculars, però fan més mal, perquè és com si donaren carta de naturalitat a la castellanització en l’estructura de la llengua.

Aquest dissabte he llegit que ‘Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla es pugen a les taules del Teatre Olympia’. No he vist l’espectacle, però tinc quimera que no hi deu haver taules sobre les quals apareguen els artistes. Que la traducció de tablas siga taules, s’entén en la lògica de la màquina traductora, no en la dels responsables del diari. Però més greu és que diguen que es pugen, amb un pronom que en el nostre cas, si el posem, duu companyia perquè se’n pugen bé.

I sense canviar de dia ni passar de la portada, trobem que asseguren que ‘Instal·len un tendal per a donar ombra en el col·legi 103′. Això pot ser? És possible que el tendal tinga la propietat de l’ombra per a poder-la donar? Jo sempre he conegut l’ombra com una cosa gratuïta, no cal que ningú ni res te la done: simplement t’has de posar allà on algun element -potser un tendal- en faça.

En fi. Em sume a les crítiques que s’han fet a la manca de control de les subvencions a l’ús del valencià en els mitjans de comunicació. Està bé que es potencie la informació en la nostra llengua, però si no se’n vigila l’ús, pot acabar sent contraproduent. Perquè estarem subvencionant la propagació de la castellanització ‘invisible’, la que es menja l’idioma per dins. Més enllà del lèxic, per sota, hi ha l’estructura, i això ens ho estan desfent com la invasió subtil que explicava Pere Calders. Si no, escolteu les notícies que fan en valencià en OndaCero: en valencià és només el vocabulari, les frases (i la mentalitat) són castellanes. I si ajudem a redactar a casa en compte de traduir continguts forasters?

Algú a la sala que puga posar ordre en tot açò?

(Article publicat a VilaWeb Ontinyent)