A cal mecànic

Encara que allò no era una sala d’espera, vaig seure esperant que acabaren d’atendre la persona que estava dins el despatx-consulta. Com que els tècnics entraven i eixien de l’habitació, la porta era més temps oberta que no tancada, i a més la conversa la mantenien amb un to de veu que em feia saber què estaven explicant-se sense haver de posar-hi gens d’esforç.

Pels comentaris que sentia, vaig deduir -i endevinar- que l’home a qui atenien i que havia acudit per problemes tècnics en un aparell ortopèdic no estava massa posat a dur-ne. Van parlar d’una cama ortopèdica, i això em va fer pensar que si n’havia perdut una, de les de carn i ossos, hauria d’haver sigut de manera relativament recent, perquè li volien fer entendre que era normal que li costara de fer-se a l’invent, d’adaptar-s’hi. Que això és cosa de temps, de voluntat i d’agafar confiança. Un seguit de consells encertats i sensats, però que segons en quina banda estigues són més mal d’assimilar.

No vaig haver d’esperar molt en aquella sala-no-d’espera. Van eixir del taller els tècnics i l’home, i mentre encara acabaven de comentar detalls em van dir de passar. Ho vaig fer, i aquell home, en veure’m, va exclamar: ‘Veus, aixina m’agradaria anar ja’. Per un instant vaig estar a punt de fer la broma de dir-li que, evidentment, al meu costat ell no passava de ser un aficionat. Però vaig tindre el trellat de no arriscar-me amb un desconegut de qui no en sabia el grau de sensibilitat, i vaig deixar-ho en un ‘”pos” a  mi no m’agrada gens’ irònicament enunciat.

Després va vindre la meua sessió amb els tècnics, però ací ja no hi va haver res digne d’explicar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *