No l’he poguda atendre al telèfon com tocava i m’ha dit que havíem de parlar. O que m’havia de dir una cosa. O que em volia dir una cosa. La frase exacta ha passat de llarg, vestida de quotidianitat, però no el to, que se m’ha quedat enganxat fins que li he pogut telefonar. Llavors m’ho ha dit. Tot.
Hem parlat quatre minuts (ho sé perquè ho acabe de mirar en el mòbil, que registra aquestes coses). En realitat ha parlat ella, ja que des del primer moment tots i cadascun dels colors de la consciència m’han pujat al cervell. Tots alhora. I m’he quedat en blanc. Era com si les idees i els sentiments, en voler fer-se presents, s’impediren el pas les unes als altres. Eren allà, com sempre, però ara reclamats amb una urgència que, estúpidament, els bloquejava.
Com en altres ocasions, ella ha hagut de fer tots els papers, el seu i el meu. Recorde que li he dit en algun moment que això que m’estava dient, em tocava haver-ho dit a mi… És d’aquelles situacions en què et sents desarmat i ridícul; per sort també tranquil perquè saps que sap què et passa. I em jugaria un sopar que també sabia que ho acabaria explicant ací.
Ella volia que jo ho sabera de primera mà, i jo m’alegre que m’ho haja dit, però no de saber-ho. I ara? Ara li toca fer un viatge inesperat: diu que no massa larg, i que té el bitllet de tornada ja aparaulat. M’ho crec. Jo també la conec i sé que no el deixarà perdre.
Pense que es fa tard, i que hauria d’acabar açò, i que per a desfer el blanc he escampat els colors per un mocador ample, i que també això, d’alguna manera, m’ho ha dit ella.