Escrits, reflexions i d'altres històries

PART I: Catània

Dijous 7 de juliol de 2016: Arribada a Catània

La terminal és petita i no em costa gens trobar les agències de lloguer de cotxes, concentrades en una nau exterior. Ja em van advertir que m’oferirien tant si com no unes assegurances extres, però que digués que no, que amb el què havia contractat per internet era suficient. Però entre que tinc poc entrenat l’italià, i que el malparit que tinc davant és altament convincent, calculadora en mà, al dia surt per no res, m’engalipa tres-cents euros més. Potser ja va bé: qui sap el cotxe que m’hagués lliurat si m’hi hagués negat. Després d’algunes voltes pel pàrquing el disgust em passa ràpid: estreno un Fiat Panda completament nou, i encenc una ràdio que em dona la benvinguda. Siamo a Itàlia!

Dues rectes, amb una corba que ja he vist al mapa prèviament, i de seguida entro a Catània, seguint el recorregut planejat sense error. Aparco però a l’adreça que tinc no hi ha ningú. Després d’esperar una estona i provar amb altres veïns, torno al cotxe a fer temps. Faig la circumval·lació i torno al centre per l’altre cantó de la ciutat, vaig a parar a l’estació de tren, on puc aparcar i anar a fer el xafarder fins a l’andana, on puc pixar i veure un màquina de tren antiga molt mal conservada, coberta pel rovell.

De nou a la casa que m’ha d’acollir em començo a posar nerviós. Provo de trucar al telèfon, ningú no contesta. Al girar la cantonada, mirant al mercat del peix, hi ha un hotel on pregunto. M’ajuden i proven ells de trucar, però res. Teniu una habitació? Només per aquesta nit, que tenen tot el cap de setmana ple. Almenys resolc l’avui, i demà ja buscaré alguna altra cosa. Descarrego el cotxe i m’instal·lo no del tot a una habitació molt ben arreglada, havent pujat, això sí, tres pisos sense ascensor.

Aprofito les últimes hores de llum per fer un primer tast del centre, i meravellar-me amb com acarona el sol de ponent la façana barroca del Duomo, amb totes les seves columnes i entaulaments retranquejats. Quina llum més característica, quines ganes! És de 1736 i d’un tal Giovanni Battista Vaccarini.