[continua]
Puc disculpar, doncs, la falta de, diguem-ne sensatesa, dels nostres polítics. Ells sabien, i saben, fins a on pot arribar l’Estat, ja molt abans del procés: des dels GAL fins a les tortures a les presons, la guerra bruta. Però també estaven i estan disposats a assumir i a pagar les conseqüències de fer emprenyar la bèstia, com tota la gent que els va empényer a fer-ho. Són uns valents, com molts altres que els van precedir i que sempre hem tingut com a referents.
Això és política, i evidentment que no cal explicar-ho tot: primer perquè si ho fas estàs insultant d’entrada a aquell qui vols vèncer amb la paraula, i segon, perquè això és un projecte constructiu i il·lusionant, seductor, per a arribar a assolir amplíssimes majories. Cal fer explícit que vindran a hostiar-nos? A mi em sembla que no. Qui vulgui anar al cos a cos, a enfangar-se imprudentment en una lluita de resultat incert, és que, a part de ser poc espavilat, té vocació d’heroi o de màrtir. I això sí que seria lamentable i imperdonable.
Siguem pacients, doncs, i seguim fent política, al Parlament i també al carrer, amb determinació i assertivitat. Seguim destapant-los les vergonyes amb els fets i les paraules. I com sempre, cadascú des de la seva posició legítima. N’hi ha que ja tornen a emprenyar amb llistes unitàries, veladores de la pluralitat i minimitzadores de resultats. Pesats. Però bé, que segueixin intentant-ho si així ho creuen convenient, sabent que, des d’una posició contrària, jo em podré defensar atacant: la castanya que es fotria l’antic “espai convergent” si no vengués aquesta moto!
N’hi ha que acusen a d’altres de tornar a l’autonomisme, com si aquests darrers volguéssin renunciar a res. Ara fins i tot Esquerra és acusada d’un excés de pragmatisme, d’haver posat el fre, de no aprofitar el moment. A mi també m’emprenyen certes coses, com aquest fals temps “d’eixamplar la base” que, de fet, entenc que només ha de ser una excusa per guanyar temps, per acabar d’obtenir la governança d’aquests Ajuntaments imprescindibles que deia més amunt. I és que la base s’ampliarà definitivament amb els fets consumats. I ves per on, també agraeixo la sensatesa; el que ja proposava ERC en la campanya del 21-D és el què ha acabat succeint: un nou Govern efectiu a la Generalitat, i sí, per desgràcia encara en un règim d’autonomia espanyola.
Ningú pot determinar quina és la velocitat adequada, que d’altra banda també depèn del què a cadascú el cos li demani. Però ja va bé tota aquesta varietat, pugnes i bullici, perquè al capdevall uns i altres ens complementem. Intentem, però, que sigui sense insultar-nos i sense acusar-nos de traïdories múltiples. I és que, en definitiva, algú pot creure que algun independentista hagi deixat de ser-ho?
Som República, sobretot perquè fem política. Perquè hem assolit la majoria i perquè tenim institucions pròpies que fa segles que són “Estat”. Perquè mai ens han sotmès ni ens podran sotmetre, perquè no poden derrotar ni esborrar el què som; després de tot el què ha passat els darrers mesos, la descolonització mental ja és definitiva. La desconnexió final i material amb el Regne d’Espanya és qüestió de temps.
Molins de Rei – El Prat de Llobregat, juliol-agost de 2018
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!