Escrits, reflexions i d'altres històries

Amb els nanos encara massa petits per anar gaire lluny, hem dedicat els últims estius a descobrir comarques catalanes que mai havíem visitat. Si l’any passat vam ser al Pallars Jussà, amb base a Talarn, enguany ens acostarem, a finals d’agost i si Déu vol, a la Terra Alta. Prenc un paper i començo a anotar-hi coses per visitar, en faig un plànol esquemàtic. Sobretot a partir de la Geografia de Catalunya que va editar l’Avui, per fascicles, pels volts de l’any noranta. De petit m’hi passava hores i hores mirant-ne les fotos, els plànols de les capitals comarcals i les plantes en creu llatina d’esglésies històriques; després m’entretenia dibuixant ciutats inventades que feia créixer i evolucionar cronològicament des d’un nucli medieval emmurallat.

I llavors m’ha vingut al cap, i he recuperat de la biblioteca de casa, un llibre molt especial: l’A peu per la Terra Alta d’en Josep Maria Espinàs. El recordo d’una manera especial perquè va ser de les primeres lectures d’estiu com a lector, diguem-ne, adult; vaja, que no llegia per obligació escolar sinó per decisió pròpia. I en vaig encertar la tria perquè el vaig gaudir molt. Fou el primer juliol sencer que vaig treballar al Taller del tiet, era ja massa gran per fer colònies, campaments, casals o campus d’estiu, per fi! Instal·lat en una habitació de ca la iaia, que em cuidava com un rei, complia l’horari laboral i a mitja tarda, quan plegàvem, o me n’anava a voltar a la meva per Mataró, o em quedava tranquil·lament llegint a la fresca a l’eixida de casa, que a aquella hora ja no hi petava el sol.

L’Espinàs em va portar, ja des de la baixada en tren a Mataró, que recordo plena d’il·lusió i llibertat, ara vista al mar ara capbussada al llibre, de viatge per Gandesa, la Pobla de Massaluca, Horta de Sant Joan, el Pinell de Brai i altres pobles que des de llavors he tingut com a pendents de visitar físicament algun dia. No sé fins a quin punt aquella lectura de 1998 em va influir a fer viatges en ruta anys posteriors, en bicicleta (Camí de Santiago, Ruta de la Plata, Cuba), canoa (Ebre avall) o a peu (Camí dels Càtars), i a escriure’n durant i després, total o parcialment, notes de viatge que fan retornar aquella magnífica sensació d’aventura, de no saber on dormiràs, de descoberta del paisatge, dels llocs i la seva història, que tan bé transmetia l’autor en el seu llibre.

A la primera pàgina hi ha una dedicatòria de l’any 92, i he recordat que el vam comprar a una Fira del Llibre, no sé si ja en Català, que es va fer a les Drassanes de Barcelona. Segurament perquè l’Espinàs hi era signant-ne exemplars i el pare, lector fidel de l’Avui, no va voler perdre l’oportunitat de saludar-lo. Li va preguntar per quan un “A peu pel Maresme”, i ell va respondre alguna cosa com “home, això seria com anar de xiringuito en xiringuito”. No li va agradar el comentari, li va ferir l’orgull mataroní. I ja no sé si mai es va llegir el llibre o no, tot i que m’agrada pensar que sí. Aquell, fou el mateix dia que va arribar a casa un llibre que es diu Quin desastre!, una mena de barreja entre “On és Wally?” i “13 Rue del Percebe”, en què un hotel dibuixat en secció es va inundant pàgina a pàgina per una negligència del grum.

És curiós: des que vaig llegir l’A peu per la Terra Alta sempre he tingut l’Espinàs com a un dels escriptors de capçalera, com un personatge públic estimat, i quin greu no fa pas massa quan va morir. Però pensant-hi bé, tret d’algun article puntual a la premsa, mai no en vaig llegir res més! I això que a casa en tenim uns quants, d’”A peu per…”: la mare els té agrupats al prestatge del menjador i se n’ha llegit uns quants. Aquests dies, doncs, he rellegit amb plaer i renovada curiositat la caminada per la Terra Alta. Aquest cop, coses que es poden fer el segle XXI, fent el xafarder, ara aquí i ara allà, al “Maps” i la seva visió per satèl·lit. Hi ha fondes on es va allotjar l’Espinàs a finals dels vuitanta que encara existeixen i s’anuncien a la xarxa; i indrets que eren el cul del món i on no es podia dormir, ara estan plens de pisos de lloguer turístic. Com el que ocuparem a Corbera a finals d’agost. Veurem com va.

Albert Sola.

Tarda del 30 de juliol de 2024, a la fresca de la Biblioteca Antoni Comas de Mataró, i amb la pau d’haver acabat les Santes.