Escrits, reflexions i d'altres històries

Aquest article pretén plasmar l’experiència viscuda, encara com a jugador, a un dels equips sénior de l’UB MiR la temporada 2015-16. Entitat creada de bell nou poques temporades abans, després de la desaparició de l’històric CB Montcada, aquella temporada 15-16 el MiR tenia dos o tres séniors, poc vinculats entre ells i encara tots a Territorial, la darrera de les categories.

L’equip en qüestió, de nova creació, va agrupar diversos grups de jugadors: alguns de la casa, de diferents promocions, i alguns d’altres vinguts de fora. Es va portar també de fora una entrenadora jove que va aconseguir cohesionar un conjunt que, després de tres derrotes inicials, va acabar essent campió de grup i assolint l’ascens a Tercera Catalana, el primer a la història del club.

Sense tenir un gran equip de jugadors a nivell individual, la clau de l’èxit va ser, com és tòpic i com se sol dir, el bon ambient d’un vestidor a on tothom va trobar el seu paper (no només trobar-lo, sinó també acceptar-lo), i a on els diferents rols estaven equilibrats. La temporada posterior, ja a 3a Catalana, aquest equilibri es va trencar i l’equip, si bé finalment va salvar la categoria, es va acabar desfent amb la substitució de la majoria de jugadors.

Intentem doncs il·lustrar aquest tòpic del vestidor amb “bon rotllo” analitzant els diferents factors que es van donar i/o propiciar aquella temporada, i que poques vegades es repeteixen amb tanta claredat.

1. La construcció d’un equip: quins factors van ser clau?

a) Un tercer temps: una de les primeres coses que es va inculcar va ser un “tercer temps” després de l’entrenament dels dijous. Generalment, tot l’equip, entrenadora inclosa, sopava al bar del costat, cosa que propiciava la conversa extrabasquetbolística, la coneixença de les vides dels altres i, per tant, el reforç dels vincles d’amistat entre tots: això es traslladava a una banqueta que animava tot el partit.

b) Un “crack” humil i indiscutible: la presència al capdavant del grup d’un jugador (A1, vegeu l’esquema) que marcava les diferències cada partit, amb un caràcter ben curiós de timidesa i humilitat. Escorta encara molt jove, capaç de fer vint punts per partit, d’esmaixar sense despentinar-se amb només 1,80m, mai havia volgut comprometre’s amb equips de categories superiors. Preferia passar-s’ho bé aquí, animant i sense fer mai cap retret a uns companys de nivell físic i tècnic molt inferior; això va fer que tothom l’acceptés i l’admirés com a líder.

c) Una “classe mitjana” generosa i compromesa: el gruix de jugadors (Bx) que conformaven el nucli de l’equip van fer pinya sense retrets, respectant-se els minuts i compartint protagonisme i rellevància en els diversos partits. Parlem aquí de dos pívots de poca altura de perfil molt similar, dos bases d’estils contraposats però complementaris, i dos exteriors que aportaven defensa aferrissada i punts en atac. Equilibri també, doncs, de posicions de joc.

d) Uns júniors treballadors i humils: apuntalant el sistema hi havia dos jugadors d’edat júnior (C1 i C2), aler i pívot, que al llarg de la temporada van anar incorporant-se al nucli “B” essent decisius en molts moments. Amb menys minuts que la resta, van pencar d’inici a final sense queixar-se. C3 era la plaça en què anaven venint diferents jugadors del Sots-21 que també s van integrar molt bé al grup. En categories baixes com la nostra, en què la disciplina és més laxa, no sempre és fàcil trobar jugadors joves que acceptin quedar-se amb els grans sabent que poden no jugar ni un minut.

e) Els “satèl·lits discordants”, cara i creu: cap equip és perfecte, i evidentment sempre hi ha peces que grinyolen (B8 i B7). El primer, un pivot alt veterà i indisciplinat tàcticament, de bona pasta i entranyable fora la pista, però a qui sovint se l’havia d’advertir de mals comportaments envers entrenadora, àrbitres o companys. L’altre, el vanitós que vol destacar per damunt dels altres; el que no dubta, per exemple, a estirar la samarreta a un company durant l’entrenament. Entre ells hi havia una animadversió manifesta; un queia bé, l’altre no. Cara i creu que es neutralitzaven, orbitant entorn del nucli i absorvint altres possibles batusses internes.

Aquest esquema de l’equip en forma de sociograma, potser no visible de manera immediata en aquell moment, es feu plaès la temporada següent veient com amb els canvis introduïts tot es desequilibrà. Vegem-ho.

2. El desmantellament de l’equip

a) Amb la voluntat de pujar el nivell i aspirar a salvar la categoria assolida, arriben tres nous jugadors de referència (Ax), dos dels quals del perfil de B7 exposat més amunt, sense cap mena d’humilitat, indisciplinats i poc compromesos amb el grup. Ara són tres els jugadors de complicada gestió (A2, A3 i B7, que ara no té el contrapunt de B8, que no segueix), que promouen que bona part del vestidor esdevingui ingovernable. El bon ambient s’acaba.

b) El tercer nou jugador (A4) té inculcada la disciplina, compleix i competeix, però no s’entén amb A1, amb qui entaula una rivalitat que el darrer, líder indiscutible la temporada anterior, no paeix gens bé. A1, doncs, desapareix de la pista i acaba deixant l’equip a mitja temporada.

c) El nucli central de l’equip es disgrega i s’acaba la “pinya”, el tercer temps desapareix ràpidament. B1 i B2, els que més lideraven el joc després d’A1, també acaben plegant. B1, base, li passa exactament el mateix que a A1: deixa de sentir-se còmode a la pista i s’amaga; ja no demana la pilota, no mana, deixa de passar-s’ho bé. B2, que a més és el capità, pateix una greu lesió el primer partit que el deixa fora el que resta de temporada; primer ve a animar als partits, però després, veient l’ambient, també acaba desapareixent.

d) Part dels que queden del nucli central (B3, B5, B9) també es van desimplicant, desanimants, i comencen a fallar als entrenaments a la mínima que poden. Deixen de fer nucli.

e) Finalment, per la “part baixa” el grup també s’escapça. Ja des del principi es deixen fora de l’equip a C1 i C2, que tant havien aportat. Es considera, de manera molt injusta, que la nova categoria els anava gran malgrat la gran evolució que havien fet. I encara més, tampoc entren a la roda de jugadors d’equips inferiors per completar les convocatòries; n’arriben d’altres que, trobant-se un grup trencat, poc poden implicar-se amb la idea d’un equip: vindran a complir i prou.

Aquest article no deixa de descobrir el què se’n diu la sopa d’all: s’acaben de descriure actituds de jugadors que qualsevol entrenador coneix i ha viscut i/o patit. I els dubtes que es viuen en un equip que puja de categoria: fins a quin punt mantenim el grup o substituïm jugadors per ser més competitius?

Certament, l’equip es va salvar després d’un canvi d’entrenador i de posar ordre, però allò va ser una temporada perduda per molts jugadors, recordem-ho, amateurs, i la fi d’una història d’èxit molt efímer. I tot plegat per haver perdut un equilibri en els rols de cada jugador. Un equilibri que permetia mantenir unit un grup que s’ho passava molt bé, i de retruc, també jugava molt bé a bàsquet.

Una mostra clara que hagués calgut, i sempre caldria, tenir el màxim de present possible els diferents rols i relacions que s’estableixen dins d’un equip. I que quan aquests prenen aquest equilibri que fa que tot rutlli, convé anar molt alerta amb les peces que mous.