9 de setembre de 2015
0 comentaris

Junts pel sí, endavant!

“Cal que la candidatura JxSí tingui el màxim suport possible per culminar, amb garanties i els propers mesos, el procés d’independència.”

Aquesta frase és el motiu personal que he escrit en fer-me candidat simbòlic de Junts pel Sí, a través de la flamant pàgina web de la candidatura. He de confessar que m’ha costat dies i setmanes anar paint el gir de guió que es va produir al juliol, per això el meu motiu acaba essent bastant pragmàtic. A hores d’ara he de dir que encara em costa ser optimista (fa un any ho era molt) i que això es deu a dues inquietuds que exposaré tot seguit; a part, evidentment, de tota la incertesa que genera el procés. Crec que totes dues són compartides per bastanta gent i que, buscant-ne la complicitat, podrem acabar d’apuntalar el suport a Junts pel Sí per la banda dels que, a nivell polític, ja en tenim l’entrecuix ple i ens queden poques ganes de “somriure”.

1a inquietud) La desconfiança en l’estratègia: els que defensàvem les tres llistes no ho fèiem perquè sí, sinó perquè crèiem que era la millor opció. Per molt que la llista sigui plural i de país (des d’ex-Unió a ex-ICV), la visibilitat general, i la que promouen els rivals, és que és la llista de CDC i ERC, i la que farà a Mas President. Per tant, és inevitable certa fuga pels extrems: els més primmirats d’ERC, que poden anar cap a la CUP, però també el sector més conservador, reaci a personalitats com en Llach o en Romeva, que en Josep Ramoneda, en aquest article de diumenge passat, arriba a quantificar d’uns 150.000 vots. A mi aquesta xifra em sembla molt exagerada, però de moment les enquestes no dónen la raó a aquells que proclamaven que “la unitat no suma, sinó que multiplica!“. Recordem que ara mateix CiU i ERC sumen 71 diputats, i que per fer el que hem de fer, que és el full de ruta i Govern que proposa JxSí, es podia pactar igualment cadascú des del seu grup parlamentari. Però bé, ja ho veurem: al capdavall aquesta candidatura fa molta patxoca i reuneix un gruix de gent que representa la majoria social d’aquest país. En les meves oscil·lacions anímiques, sóc capaç d’imaginar-me una sorpresa positiva de 85-90 diputats, donant una campanada com la d’ERC el 2003, però també m’assalta la por, el fracàs total, de només assolir-ne 60, recordant la CiU de 2012 que se les prometia felices i absolutes.

2a) La incomoditat: Personalment no m’incomoda la presència del President Mas i altres consellers de l’actual Govern, per bé que m’hagués agradat no haver-los de votar. Quedi clar que no sóc partícep dels arguments de certs polítics mediocres i lamentables, pels quals aquest senyor és simplement un lladre, un corrupte i que gaudeix morbosament retallant serveis públics perquè resulta que és una molt mala persona. Més enllà de no compartir ideologia, de no sentir-m’hi gens identificat, a mi el que encara m’insufla rancúnia és que, com a ciutadà, el passat 9N em vaig sentir absolutament estafat; i de nou ara al juliol, tornant-hi amb la llista conjunta, quan s’havia quedat que d’això ja no se’n parlava més a canvi de posposar les eleccions a un llavors massa i massa llunyà 27S. Ara bé, si el país establí a les urnes que és ell el polític que ha de liderar el Govern durant procés, doncs endavant, malgrat que mai podrem saber si a hores d’ara això és així. Però bé, deia que no és precisament el President Mas el que m’incomoda (és un actiu: bagatge i experiència, presència, intel·ligència, conegut internacionalment, etc.). El que m’incomoda, més aviat, és el seu club de fans. Aquesta part de l’entorn, entusiasta i esgotador, que va bastant més enllà del pròpiament filoconvergent, que necessita anar de xerinola en xerinola (o de supermani en supermani) per sentir-se motivat, fent-se arreu selfies amb l’estelada i portant-la fins als calçotets; que idolatra personalitats mediàtiques de dubtosa trajectòria acadèmica i/o professional, que converteix l’Alcaldessa Colau en “enemiga del procés” oblidant que va votar sí-sí; que, cofois, s’apunten a “fer història!” quan després de tres anys encara no hem concretat res. Bé, estic caricaturitzant, però ja m’enteneu. I és que, maleït sia!, té gràcia que mentre escric aquestes línies, hores després d’omplir el formulari per fer-me candidat, rebi aquest correu: “Ja tens el teu pòster personalitzat!” amb la meva cara al costat de les pop-stars de la candidatura. Només em faltava això! La llista conjunta, en aquest sentit, també em produïa rebuig perquè fa patuleia, fa clan, fa tribu, fa petit…entenc que qui no se sent partícep de tota aquesta parafernàlia és molt més complicat de convèncer. I és que no és una colla de Barrufets o de Nàmeks el que som, sinó una nació de ciutadans lliures del segle XXI, amb un arc parlamentari plural, a on una majoria de diputats es posarà d’acord per treure’ns de sobre el jou del poder espanyol.

En fi, havent buidat el pap amb els dos paràgrafs precedents, que satisfan la meva emprenyamenta els últims mesos, la meva por al fracàs, el meu orgull, rancúnia i d’altres pecats ben humans, passo a donar arguments per donar suport a Junts pel Sí.

D’entrada, votaré Junts pel Sí perquè és la candidatura que farà el què hem de fer, i que ja hauríem d’haver fet, per assolir la independència. Aquí hi ha el document de l’acord i en la següent imatge un esquema del procés:

fullderuta

Resumint-ho molt i amb paraules d’un inexpert com jo: (corregiu-me a comentaris si no ho explico prou bé) un cop constituït el Parlament es farà una Declaració solemne d’inici del Procés, que exposarà al món que som una majoria democràtica. I llavors es treballarà, en un màxim de 18 mesos, des de dos àmbits:

a) el Govern de concentració que acabi de posar a punt totes les estructures d’Estat (Hisenda, Seguretat Social, Banc Públic, etc.), amb un programa bàsic de dotze punts per a la gestió del dia a dia (vegeu document anterior) que inclou mesures que tot polític sensat aplaudirà i recolzarà.

b) i el de la redacció de la nova Constitució en una primera fase participativa oberta a la ciutadania.

Quan tot sigui a punt, el Parlament Declararà la Independència a la vegada que s’aprovi la Llei de Transitorietat Jurídica, la que garantirà que no hi hagi buits legals mentre no es vagin conformant les lleis de la nova República (validesa contractes, continuïtat provisional de lleis espanyoles, etc.). De facto, Catalunya estarà funcionant ja com a un Estat independent. Llavors, i aquí estem als 18 mesos (març de 2017), es convocaran eleccions, aquestes constituents, per tal que els parlamentaris entrin en la 2a fase de redacció de la Constitució, ja discutint-la seriosament. Finalment, amb la Constitució aprovada pel poble en un Referèndum, es podrà donar acabat el procés i Proclamar ja oficialment la Independència, tot fent una gran commemoració. L’altre dia el jutge Vidal (agafem-ho amb pinces) explicava a Cerdanyola que això podria ser per Sant Jordi o per l’11 de setembre de 2017. Però ja ho veurem. Sorgiran dificultats i l’Estat espanyol s’hi posarà tant de cul com pugui, encara que si se’ls acut fer qualsevol bestiesa (intentar engarjolar un Govern escollit democràticament, suspendre l’autonomia), aquesta no farà més que accelerar-ho tot i precipitar els esdeveniments. De la mateixa manera que ho faria un eventual atemptat, per part d’algun grupuscle d’extrema dreta, que és l’única forma de violència que puc imaginar. Ells també han d’anar amb peus de plom.

Vist el full de ruta, si es fa un cop d’ull a les llistes la por a veure-hi segons quin personatge s’esvaeix ràpidament. Hi ha gent absolutament interessant, referents intel·lectuals a qui escoltar i de qui aprendre des de la humilitat; una cosa que, diguem-ho de passada, es troba a faltar molt en la política professional, i també en certes candidatures que s’ompliran la boca de regeneració. Enllaço aquí dues entrevistes ben interessants a Lluís Llach i a Germà Bel, caps de llista per Girona i Tarragona respectivament.

I bé, suposo que no hem de deixar d’explicar els arguments per a la independència (vegeu elclauer.cat), malgrat que la meva percepció és que el peix ja està venut: portem més de tres anys de debat intens i qui ho ha volgut entendre ja ho ha entès, que som grandets. De vegades tinc la sensació d’una pèrdua de temps immensa escoltant certs dirigents i opinadors polítics que, per nacionalisme espanyol o per un complexe atàvic d’inferioritat respecte el qui té la força, actuen com els darrers paladins de l’imperialisme mesetari. No caiguem en la trampa d’imposar-nos haver d’arribar al 50% dels vots: això són unes eleccions i la candidatura que guanyi cometrà un frau als electors que l’han votada si no aplica el seu programa. Tampoc ens hem d’empassar que el “sí” i el “no” formen un sistema binari i en igualtat de condicions: aquí hi ha uns defensors de l’statu quo i uns que volen canviar-lo; uns que proposen i uns altres que neguen i amenacen, i que no han fet cap esforç per intentar convèncer des del diàleg. En definitiva, i tornant a la simplicitat de l’origen del problema, aquí hi ha un Estat repressor en una banda, i un país i una societat farts d’aguantar greuges i humiliacions des del poder central en l’altra. Legítim que algú encara pensi que aquest Estat i bona part de la mentalitat quasi-col·lectiva i retrògrada que el sustenta es poden canviar; que segueixin treballant-hi si volen. Però al final aquest és un procés que, si no és ara, acabarà caient pel seu propi pes. Catalunya acabarà essent independent, per naturalesa i per justícia.

Per tant, s’ha acabat el bròquil: el que hem de fer, fem-ho, i no perdem més temps, perquè després d’anys i panys de lluita pacient i raonada, hem assolit la majoria. O això esperem!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.