Escrits, reflexions i d'altres històries

Dimarts 12 de juliol de 2016: Taormina i Messina

Abans de marxar demà cap al sud, avui toca anar cap al nord amb l’objectiu d’anar fins a l’estret de Messina. A l’autopista de nou, l’A18 de la costa jònica, que en alguns moments està una mica degradada. Passo un peatge, ai, funcionarà la meva targeta aquí estrangera? Sí! I un grup de tres o quatre gossos famèlics que de cop travessen la calçada tentinejant i estan a punt de provocar un accident: un bona frenada i esquivats. Sort que, com sempre, surto d’hora i no venia ningú darrere. Sona una altra de les cançons de l’estiu, Vorrei ma non posto, de J-ax & Fedex, una mena de raperos catxes i tatuats, que fan una tornada entre trista i nostàlgica:

E ancora un’altra estate arriverà

E compreremo un altro esame all’università

E poi un tuffo nel mare

Nazional popolare

La voglia di cantare tanto non ci passerà

Al cap d’uns tres quarts d’horeta entro a Taormina escoltant cofoi una entrevista desenfadada al President Mateo Renzi. Cofoi perquè ho estic entenent tot, i aquest paio jove, socialdemòcrata i d’esquerres em cau bé; amb la prudència, és clar, de no conèixer la política italiana més enllà dels Berlusconi i els moviments cinc estrelles. Un trànsit intens m’empeny a aparcar a una urbanització residencial turó amunt, als afores. Desembarco i faig cap al centre, fixant-me bé on he anat a parar. Primera estació: el famós i icònic teatre romà, que de fet ja hi era en temps dels grecs el segle IIIaC. A l’scaena hi preparen la tarima per algun espectacle estiuenc nocturn, mentre m’enfilo dalt de tot de la càvea per fer una de les fotos més típiques de Sicília: la del teatre excavat a la muntanya, mirant cap al pòrtic mig en ruïnes que tancava l’escenari per la part de darrere i amb la costa i l’Etna fumejant al fons.

Me l’estudïo bé i retorno al corso Umberto I, l’eix principal de la petita ciutat, buscant-hi el rastre d’alguna arquitectura medieval catalana que tenia anotada: el palazzo Corvaja, amb les seves finestres bífores i l’emmerletat superior. Enllaço alguna plaça més i vaig a parar al Duomo. Ni a un lloc ni a l’altre tinc ganes d’aprofundir-hi massa, i decideixo anar cap a la veïna Naxos, de fet Giardini-Naxos, seguint la ruta prevista. Prou em costa retrobar el cotxe i després enfilar la ruta adequada per arribar-hi. Atabalat de nou enmig del trànsit, faig un cop de cap: me’n vaig a la platja com tothom, mal que em faci després anar salat tot el dia. Tiro costa avall i al primer trencall que veig giro a l’esquerra per un carrer perfectament recte que va a parar al mar. Calçotets, estesa de la tovallola blanca no precisament de platja i nedar una mica, sempre vigilant que no em fotin els trastos. Prenc una mica el sol sobre les pedres, que no és de sorra aquesta platja, però això no és lo meu. Canviar-te encara moll i el cotxe que és un forn, la sal seca a la pell que rasca la samarreta i els pantalons sense calçotets, que estenc al darrere. Incòmode, ja he fet el fet.

Ara sí vaig cap a Naxos per visitar el que sembla que va ser el primer assentament grec a l’illa, el segle vuitè abans de Crist, per part d’uns colonitzadors que venien de l’illa egea de Naxos, vet-ho aquí el nom. Aparco al costat del parc arqueològic però abans d’entrar-hi ha arribat l’hora de dinar. Ho faig en un local, davant del petit port, on venen plats precuinats, assegut en un banc alt de cara a una barra estreta collada a la paret. Incòmode, ja he fet el fet. I només em faltava l’infern: les restes de la ciutat grega resulten ser una esplanada enorme d’herba seca sota el sol, amb algunes traces de murs que poc ajuden a imaginar. Potser sí la planta d’un temple i algun altre edifici, en algun punt sota un cobert per alleujar pedres i arqueòlegs de la radiació solar. Però quin fracàs, renoi. Encara poc entrada la tarda prenc de nou l’autopista cap a Messina, a l’extrem nordest de l’illa, el que gairebé toca la punta de la bota.

Que resulta ser una ciutat portuària de grans avingudes, que creix més enllà del pla immediat de la costa, turons amunt. Penso en Barcelona. I aconsegueixo aparcar no gaire lluny de la catedral, al que sembla ser una zona més perifèrica. Ep, un altre edifici de ferum vienesa, degradadot i amb aparells d’aire condicionat instal·lats a la façana, sense pensar-s’ho. El dinar ha sigut senzill i m’assalta de nou la gana. En un bar que veig obert, buit i bastant fosc, em poden fer un entrepanet per berenar. Aprofito per intercanviar quatre missatges amb la mare, tot bé?, mentre el bàrman, un xicot jove i simpàtic, em dona una mica de conversa. No estic interaccionant gaire amb ningú aquests dies: potser aquell home, dissabte a Enna, que em va preguntar d’on venia, conversa molt efímera, i el mínim per comprar o demanar als restaurants. Soc un observador passiu de la realitat, dels llocs construïts, podria no ser-hi i ningú se n’adonaria. Ja m’agrada, però.

La catedral s’alça davant d’una gran plaça assolellada, com una capsa que mostra senzillament com és el volum basilical interior. Tres accessos, un per cada nau, amb el principal emmarcat per una portalada de formes gòtiques plena de detallets esculpits en pedra. Només fins al primer nivell, com si se’ls hagués acabat el pressupost, aquesta façana principal està revestida amb peces de marbre com rosat-rogenc intercalades amb frisos estrets, de formes geomètiques blanques i negres. El cos de nau central sobresurt imponent amb un coronament triangular i emmerletat, lluny de les corbes barroques i replenes que he anat veient fins avui. I, a mà esquerra, la gran torre exempta del campanar, amb els seus rellotges i escultures plenes de simbolismes. Per bé que la història i la documentació d’aquest Duomo és mil·lenària, el que es veu avui va ser reconstruït a la segona meitat del segle XX, després del terratrèmol devastador de 1908 i la rematada final del bombardejos de la Segona Guerra Mundial.

Un cop a dins, l’estampa i formes d’una catedral romànica, aquí també sense els bancs per seure i deixant el paviment de mosaic ben visible, amb dues columnates separant les tres naus. Als murs laterals em criden l’atenció les grans estàtues dels apòstols, situades a banda i banda i a cada tram de les naus laterals, organitzades sota un gran entaulament clàssic de marbre que es desenvolupa en tota la longitud del mur. Tornem a les pilastres acanalades, semicolumnetes i frontons emmarcant fornícules, putti, dentellons, volutes, fulles d’acant. Palimpsest, o més ben dit en aquest cas, eclecticisme total, formes de tot el diccionari arquitectònic: s’ho va passar bé aquest jugant! Però m’interessen els apòstols i en prenc nota: des de la porta i anant cap a l’altar, Simó a l’esquerra i Judes a la dreta, després Bartomeu i Mateu, Felip i Jaume el menor, Joan i Tomàs, Andreu i Jaume major, i finalment Pere amb les claus i Pau amb l’espasa. Deu ser sempre en aquest ordre? Ho descobriré d’aquí a deu anys.

Un carrer enllà i travessant una petita avinguda m’arribo a la Chiesa della Santissima Annunziata dei Catalani, momentàniament emmarcada al seu darrere per un monstruós creuer arrencant motors per sortir del port. Ensotada després del terratrèmol de 1908, me l’he de mirar des de la tanca que l’envolta: una icona més del pas de la nostra civilització medieval per l’illa, consolats de mar, el rei Pere i les Vespres Sicilianes. Segurament en bona part també reconstruïda, crida l’atenció la decoració dels absis de la capçalera, amb un parell de nivells d’arcuacions sostingudes per unes columnetes lleugeríssimes, ben enganxades al mur, i diversos frisos geomètrics que combinen els colors de la pedra negra, el gris dels propis carreus del mur i el rogenc del maó ceràmic.

Refaig el camí cap al cotxe tot passejant pel moll, veient els vaixells i barques que passen per l’estret i, de lluny, les dues gegantesques torres metàl·liques d’alta tensió, o antenes, que l’emmarquen a banda i banda: una a Sicíla i l’altra a Calàbria. Hi passen cables? No ho sé veure. De què deuen servir? Penso que per aquí hi va passar l’Ulisses amb els seus mariners, salvant-se pels pèls els monstres Escil·la i Caribdis. Pensant en els dibuixos d’aquell llibre infantil que tinc a casa, no recordo quin era quin: n’hi havia un que devorava tothom qui passava per allà, amb tot de serps sortint per la boca, i l’altre en forma de remolí marí empassant-se les naus. Una torre podria ser Escil·la i l’altra Caribdis. Em decideixo a agafar el cotxe i fer-hi un cop d’ull de prop, encara tinc temps.

La carretera em porta inicialment a carenejar per la serra nord de l’illa i puc albirar, aturant-me un moment a la cuneta, part de la costa nord siciliana que banya la mar Tirrena, que ja arribarà quan sigui a Palerm. No m’entretenc i baixo cap a l’estret, cap a una banya de terra ja molt plana, amb diversos estanys i casetes unifamiliars. Guiant-me amb la presència imponent de Caribdis, feta de triangulacions metàl·liques pintades de vermell i blanc, de seguida arribo al passeig marítim, amb els seus xiringuitos a aquesta hora ja molt tranquils, i finalment als peus de la torre. No hi ha cables, no.

Retorno a Catània ja fosquejant i quin gran plaer és la dutxa que per fi em treu la salabror de sobre, malgrat que veig que està mig embussada i fa bassal, maleïts lavabos compartits. Net, polit i fresquet, retorno a la pizzeria on vaig sopar la primera nit, sota una gran carpa de planta triangular. Unes taules més enllà hi sopa en Giuseppe a qui saludo de lluny i amb qui ja no ens veurem més. Penso en els dies que venen, demà cap a Siracusa, i en els dies que han passat. I també en els anys. Faig llistes, repasso moments, errors i decepcions. Somric, satisfet.

[I fins aquí, momentàniament, el dietari de Sicília, que he volgut publicar exactament 10 anys després. Però en aquests 10 anys només he aconseguit completar sis dies, i en tinc 12 per davant. Fins d’aquí a 10 anys més, doncs? Ja ho veurem.]