Escrits, reflexions i d'altres històries

Dilluns 11 de juliol de 2016: Catània i la costa cap amunt

Un dia de tranquil·litat per dedicar a la ciutat que m’acull des de fa quatre nits. Avui el cotxe reposarà. Em llevo i esmorzo sense pressa, i començo bagant de nou per la pescheria, observant els enormes peixots pescats la matinada anterior. La tonyina i la seva carn vermella i com unes petites crestes groguenques que té al llarg de l’espinada. I l’espasa llarga i punxeguda que dona nom al peix espasa. Faig un altre cop d’ull a la catedral i m’atanso a una de les visites de més interès que vull fer avui: el Palazzo Biscari, casalot d’aquesta nissaga de prínceps. Però és tancat i barrat i no podré veure els seus rics interiors: m’he de quedar a l’escalinata que hi ha a un pati d’accés.

Segueixo errant amb la calma i la calor, buscant les ombres, veient façanes noblement ornamentades, i arribo al Teatro Bellini, òpera de façana bellament decorada i rogenca que també és tancada. No estic de sort, i no sé si és la calor o alguna mossa que m’he creuat, però vaig calent i m’envaeix una fiblada de desig, imaginant una Àgata acalorada i apassionada, morena i lluent de suor, fent porcades magnífiques. Santa Àgata, la que li van tallar els pits, que és d’aquí Catània i per tant patrona de la ciutat i de tota l’illa de Sicília. Hi ha d’haver moltes Àgates, per aquí. Aquella, se’n diu, potser aquella altra. Somiatruites. De moment sense respostes al Tinder.

A tocar de Via Etnea hi ha les restes de l’antic Amfiteatre Romà, del qual se’n pot veure una porció de grada ensotat al mig d’una plaça on hi circulen i hi aparquen cotxes. I un pèl més enllà hi ha d’haver els jardins de la Villa Bellini, actualment un parc públic on tinc la idea d’anar-hi a reposar una estona tot llegint el diari a l’ombra d’un banc. De camí topo amb l’edifici de correus, un palau neobarroc imponent construït els anys vint del segle passat. Faig el xafarder al seu ampli vestíbul, amb la gent fent gestions a les guixetes, i em ve al cap la visita que vaig fer dos anys enrere a l’edifici de les oficines de la Caixa Postal d’Estalvis de Viena, de l’Otto Wagner. Línies compositives no tant diferents (sòcol, cos, cornisa), però una concepció ben diferent del què ha de ser-ne l’estètica final. Si aquell presentava una decoració austera i simple, de perfil Art Nouveau, aquest, construït una vintena d’anys més tard, porta tot un recarregament de detalls barrocs. Però dins d’un ordre i una planeïtat que em complau i m’agrada, per a un edifici públic.

I, com a Nàpols fa tres anys en aquell porxo, tinc el meu moment de pau, de diari i cocacola, en un banc des d’on veig passar la gent; ha costat, però finalment he trobat un quiosc amb, per exemple, el Corriere della Sera. Arbres frondosos, camins sinuosos pavimentats, estatuetes aquí i allà. Una bona estona després, refaig la via Etnea per trobar algun lloc per dinar: mig amagat en un carreró que hi mena, un restaurant senzill em servirà un plat combinat a base de pasta. Encara m’embaladeixo amb la façana de la Basilica della Collegiata, amb una planta còncava que sembla que et vulgui abraçar, i me’n torno a l’habitació, avui toca migdiada.

Però no m’adormo, estic inquiet però avorrit a la vegada. Una tarda per estar tranquil, llegint, repassant el que he vist. Però no, no estic inspirat: saps què? Agafo el cotxe i me’n vaig a fer el xafarder resseguint la costa mapa amunt, a veure si arribo a les roques dels ciclops. Per la carretera de la costa, de seguida arribo a Aci Castello on m’aturo en veure la imponent fortalesa que s’alça, estretíssima, sobre una roca que penetra dins el mar. Un rider de BMX que he vist sortint de Catània, tot fent piruetes, em torna a atrapar; ha anat resseguint tot el passeig marítim. El castell té accés per una escalinata lateral que arrenca ran de mar, on em cobren una petita entrada. Dalt, un parell d’estances amb una petita explicació històrica i algunes terrasses amb magnífiques vistes. Rere la torre de l’homenatge s’hi amaga un gran pi i hom hi cultiva un petit hort botànic. Devia ser ben difícil d’assaltar, aquest castell, per bé que tan petit, pocs dies de setge devia poder aguantar. I un hoste il·lustre!: Roger de Llúria, almirall de la flota catalana, del qui la imatge que sortia a en Dragui és la que em ve al cap.

El següent nucli i port és Aci Trezza, just davant mateix de les illes dels ciclops. He d’aparcar una mica més enllà, en un barri de cases molt senzilles, entre la carretera i la platja de pedra, però totes amb un petit jardí a l’entrada. Se’n diuen dels ciclops perquè s’explica que aquestes illetes, més rocots cuneïformes al mig del mar que no pas illes, són les pedres que Polifem va llençar a Ulisses mentre aquest se li escapava. Qui et fa emprenyar, Polifem? “Ningú!”, “Ningú, em fa emprenyar!”. Gran astúcia i previsió, la de l’heroi grec, presentant-se com el senyor “Ningú” davant del gegant d’un sol ull. L’estampa del petit port pesquer, amb les barquetes de colors, és preciosa. Davant mateix, una parella es casa a l’esgésia de San Giovanni. Tot aquest tram de costa està format per roques negres, magmàtiques. En algun punt esmicoladament desordenades, formant l’espigó o una platja no gaire simpàtica; en algun altre formant un curiós paviment gairebé pla de formes poligonals que s’encaixen perfectament. Llençant la vista mar enllà, una petita barqueta de motor passeja un matrimoni de turistes entorn els illots.

Prosseguim cap al nord la Panda i jo amb un trànsit prou intens a aquesta hora del vespre, suposo de gent que ha plegat de treballar. Entro a Acireale, que ja és un nucli independent de Catània i prou important. Per no seguir embussat per aquests carrers estrets però transitats, aparco al primer forat que trobo amb molta sort i camino cap al centre. De camí faig el xafarder a la Chiesa de l’Arcangelo Rafaelle, que està bastant degradada però que sembla un palauet amb la volta de punt casetonada que cobreix una nau única profusament decorada. De fet, fa poc que l’han tornat a obrir després que es patissin alguns despreniments, segons m’expliquen, riallers i fotetes, el que sembla un diaca mig liró i una mena de gitano lleig i jovenet que l’acompanya. Sense have’ls-hi demanat, m’acompanyen i em guien, tenen ganes de xerrar: l’església la fundà una monja de clausura, si bé els calers els posaren els Biscari de Catània, i m’ensenyen les pintures sobre la vida de l’Arcangel Rafael i el torn per abandonar nadons no desitjats, de fusta mig podrida. En Tobies i en Tobies fill, i la imatge del dimoni i un exorcista. On és el mal? Tornen a riure. Sí, un parell de dimoniets grotescos, és el que sembleu.

El sol encara mossega la part superior de la basílica de San Sebastiano, ja a l’eix principal del nucli urbà, i uns metres més al nord s’obre la plaça del Duomo, on no només hi ha la catedral, amb dos imponents campanars a la façana, sinó també una altra basílica que no li té res a envejar. Quanta monumentalitat en tants pocs metres; no és pas massa gran, aquesta petita ciutat, i em pregunto d’on surten els feligresos i els diners per a tantes esglésies. Mentrestant, les mènsules d’un balcó s’han transformat en uns monstres grotescos que fan ganyotes als vianants. En aquesta plaça hi ha instal·lada, també, una pantalla gegant, potser per seguir el Mundial, que retransmet, sense que ningú li faci cas, un partit de bàsquet 3×3 a l’aire lliure. Tiro corso Umberto I amunt amb la idea d’arribar als jardins de Villa Belvedere que recomanen a la guia, passant encara per una altra església, la de San Rocco. Un gran mirador sobre el mar i les escultures de la nimfa Galatea plorant la desgraciada mort del seu amant, el bell pastor Aci, després que Polifem li hagi llençat un pedrot al cap. De nou el matusser i salvatge ciclop, ara gelós per un amor no correspost. No m’hi entretenc gaire, i ja fosquejant, desfaig el camí fins a San Sebastiano, on he ullat una pizzeria per sopar al davant. Mentre espero que em serveixin, faig un nou dibuix, fent-me meves les proporcions, línies compositives i floritures de la façana. Petitet i efectiu, fer aquests dibuixos sempre és un exercici plaent.