Escrits, reflexions i d'altres històries

Diumenge 10 de juliol de 2016: L’Etna

Avui és el dia d’acostar-me a l’Etna i el seu entorn, i havent resseguit la ruta amb el maps la nit anterior, la sortida de Catània és novament fàcil. Que faci carretera i no autopista com ahir genera certs dubtes, ai, és aquesta? O m’he ficat massa cap a l’esquerra? M’arribo a aturar un moment al voral, i sí sí, vaig per on toca. Segueixo i l’Enrique, l’Iglesias, hi torna un cop més amb el que le Duele el Corazón:

Si te vas, yo tambien me voy

Si me das, yo tambien te doy mi amor

Bailamos hasta las dies

Hasta que duelan los pies

Con él, te duele el corazón

Y conmigo te duelen los pies…

Enganxadissa i, curiosament, un dels temes de l’estiu italià en castellà. L’Etna sempre a mà dreta, passo diversos pobles i faig la primera parada: Randazzo, que és al nord del volcà, just a l’altre cantó de Catània. Puc aparcar amb facilitat davant d’una primera església dedicada a San Martino. Em trobo en un nucli medieval, el més proper, he llegit, al cràter principal del volcà, i aquesta església presenta un campanar d’època normanda i una façana molt posterior, de llenguatge clàssic, que deu emmascarar una estructura gòtica prèvia. Destaca la pedra negra volcànica de la torre i de les pilastres i els entaulaments, sempre contrastant amb el blanc pintat dels paraments intermitjos. Trobo preciós aquest contrast, que tant es repeteix aquests dies. És una façana simple i ordenada, molt plana, poc barroca diria, tot i que ho és: té un primer nivell de tres cossos emmarcats per un ordre gegant, de molt baix relleu, que agafa dos pisos d’obertures amb sengles motllures i llindes triangulars. Sobre el primer entaulament s’hi disposa un segon nivell que prolonga les dues pilastres centrals i culmina amb un frontó triangular, que és flanquejat per perfils mixtilinis iniciats amb una gran voluta a cada banda; al centre, un bon finestral de mig punt il·lumina la nau central.

I quina gran meravella, l’interior! M’hi passejo sigil·losament mentre s’hi fa la missa de diumenge. L’estructura no és pas gòtica no: aquestes naus, d’una lluminositat espectacular pel blanc de les voltes i els murs, conformen una mena de planta de saló sostinguda per unes esveltes columnes toscanes de pedra negra, escopida per l’Etna és clar. Deu ser la foscor dels suports intermitjos que fa que l’espai, de tres naus, sembli molt més àmpli del que és. La delicadesa dels diferents frisos i motllures, pintats de diferents tons de blanc, m’embadaleix.

En sortir, el vagareig pels carrers estrets i retranquejats de Randazzo em porta de seguida a dues esglésies més, primer San Nicolò i després la Basilica di Santa Maria Assunta, que segueixen un patró similar al de San Martino: elements arquitectònics de pedra negra emmarcant paraments pintats de blanc. Flanquejo la capçalera de la basílica, d’absis circulars molt alts fets amb grans carreus volcànics, trec el nas a dins, i retorno cap al centre passant per nous carrers. En un d’ells diverses parades d’un mercat ambulant mostren els seus productes: un sac d’albercocs molt madurs però boníssims m’ompliran una mica la panxa. Me’ls aniré acabant al llarg del dia.

Per sorpresa topo amb el Museo Civico di Scienze Naturali Angelo Priolo, i mira, per canviar una mica de tema decideixo entrar a veure uns quants animalons. És com una antiga escola d’aules disposades al voltant d’un claustre, on s’hi han muntat diverses sales expositives a partir d’una col·lecció força nombrosa d’ocells dissecats, que devia ser de l’ornitòleg que dona nom al museu. Es veu ja arcaic i matusser però és ben interessant de veure. Panells i mapes explicatius narren les diferents generacions de colate di lava que han anat conformant la fesomia de l’Etna i la seva regió, i que tan bé s’aprecien a les vistes per satèl·lit. S’hi troben també reproduccions de diversos hàbitats naturals amb les respectives espècies dissecades, no només ocellets sinó també grans aus i fins i tot mamífers com un guepard.

Encara és d’hora per dinar i per tant reprenc amb el cotxe la meva circumval·lació al volcà: Montelaguardia, Passopisciaro, Solicchiata, Rovittello, i ara sí que ja és hora, Linguaglossa, següent aturada. Dos eixos principals perpendiculars i una plaça un pèl més apartada, enrajolada i amb parterres ben ajardinats, on aparco. Em recorda a les places urbanes de quan era petit, com la de Sant Ramon i la de l’Abat Oliba de Cerdanyola abans de reformar-se, o la de les Tereses de Mataró; ara es fa tot a mateixa cota i els urbanistes intenten desdibuixar els límits entre el paviment i el verd, confiant en el civisme de la gent. L’objectiu és anar trobant un lloc per dinar, així que faig cap a la via Roma, on em crida l’atenció un edifici molt vienès, seu d’un petit museu, el Francesco Messina, on s’hi fan exposicions d’art contemporani. No m’hi entretenc i arribo a la plaça de l’Ajuntament, on l’església de San Francesco di Paola mostra, de nou, un interior blancament lluminós. Al costat, l’edifici del Municipio és ben bé un palau florentí en petit, amb la planta baixa fent de sòcol i un pis principal culminat per una cornisa imponent. Ordre i simetria estricta, amb unes finestres bífores de mig punt vingudes directament del Palazzo Strozzi. Miro el cartellet: de 1907 i d’un tal Pietro Grassi, que feia, doncs, arquitectura neorenaixentista. Historicismes per a les seus institucionals.

No tiro més avall, sembla que hi ha poca vida, i refaig la via Roma amunt sense cap local que em satisfaci. A l’altre extrem hi ha la que deu ser l’església principal del poble, que ja he vist a l’entrar fent façana a una plaça que s’obre obliqua al carrer: Santa Maria delle Grazie. La mateixa estructura que les anteriors: tres naus amb tres portes d’accés i campanar exempt; dos nivells emmarcats amb grans cornises i pilastres, presentant també grans finestrals. Ara bé, les solucions i formes barroques són meravellosament inacabables: aquí la pedra ja no és de negre volcànic, sinó gris i més aviat blanca al campanar, i els paraments són pintats d’un color ocre també ben bonic; el coronament juga, més entremaliat, a trencar-se pel mig amb noves volutes i un pedestal que sosté una creu de ferro. Un cop d’ull a dins i enfilo, a veure si ara sí tinc èxit que la panxa ja fa rau-rau, per la via Umberto I.

Un supercasalot d’algun terratinent decorat profusament, altre cop, amb motius de la Secessió vienesa, aquells cortinatges fets pedra. Imagino una tesi sobre l’arquitectura Modernista-Art Noveau-Secessió a Sicília. Edificis, arquitectes i les seves influències, locals i internacionals. N’hi deu haver algun llibre? Algú ja ho ha fet? Finalment per fi un restaurant obert, petit i de disseny, no deu fer gaire temps que és obert. I, cosa que em sorprèn, francès i amb al carta en aquesta llengua. Provo de tornar al francès entre embolics de llengües, però el cambrer és bastant antipàtic i no ajuda. En fi, la clau de la wifi siusplau: repassada dels mapes i recorreguts, i a fer un dinar que em sortirà caríssim. Disseny de merda!

Tot i ser un volcà actiu i sicilià, al bell mig de la mediterrània calorosa, l’Etna té unes pistes d’esquí amb un telecabina i tot. Acabo de circumval·lar la muntanya per l’est on arrenca la carretera serpentejant que tira cap amunt. De camí el paisatge curiós, que m’aturo a fotografiar, modelat a partir de les diferents llengües de lava que es van superposant. Diferents tons de verd s’escampen sobre la negror de la pedra volcànica, que emergeix aquí i allà. Boscos, però també molt conreu de vinya; el mar com a teló de fons i, també, el Seat Panda que em té enamorat. Que bé que es condueix i que guapo que és! Clic.

Amunt amunt fins a un primer aparcament des d’on es pot arribar ja a diversos i petits cràters. Ara dominen els tons entre negres, marrons i vermellosos, de sorres i graves que en alguns indrets deuen tenir algun compost que els fa fins i tot brillants. I la vegetació, ara més tímida, desèrtica i punxant, que s’obre pas aquí i allà. El que em punxen, però, són les pedretes que se’m van ficant a les sandàlies quan rellisco baixant o pujant pendents. Mirant cap a l’oest, una llengüa de lava molt més negra que deu tenir pocs anys; a davant i als peus, la ciutat de Catània. Faig fotos, tothom fa fotos, i alguns brètols que han deixat la seva signatura escrita aliniant pedruscos: Emily, Luca, Joe. Agafo una petita pedra negra i brillant, de forma totalment irregular, rasposa i porosa; no pesa gens, és com una cullerada de mousse de iogurt petrificada. Dubtant de si ara el brètol soc jo, me la poso a la butxaca; al capdavall, l’Etna segueix escupint lava regularment.

Mig quilòmetre més amunt s’arriba al punt culminant de la carretera, on hi ha l’estació d’esquí, algun hotel i l’arrencada del telecabina, que està funcionant. Amb aquesta negror i el mediterrani a l’horitzó sembla mentida que a l’hivern hi hagi d’haver neu, aquí. Consulto els horaris però veig que he fet tard, les cabines estan fent ja els últims retorns. Així que ha arribat l’hora d’enfrontar-me a una situació que m’inquieta i em fa molta mandra: després de dos dies fent quilòmetres, toca posar benzina. Sempre m’ha costat, fins i tot a casa. S’ha de passar per caixa abans o després? Si pago més del què poso com et tornen els diners? Funcionarà la targeta? El que hi haurà darrere meu a la cua es posarà nerviós? A més, tot en italià. Segueixo la carretera, que ara ja tira avall cap a Catània, encara sorprès pel poc que gasta el Panda. Però ara sí, a la primera benzinera que veig m’hi aturo. Obro la porteta del dipòsit i descobreixo un innovador sistema d’estanqueïtat: cal prémer la boca de la mànega contra l’obertura del tanc, que encaixen perfectament; un cop ple, esperar deu segons a retirar-la perquè caiguin les últimes gotes i no vessin a fora. Sí, he omplert el dipòsit, passo a pagar i la targeta funciona. Quin alleujament! No n’hi havia per tant!

Què faré per sopar? Encara hi ha temps de deambular una mica més pel centre de Catània. Torno a la plaça del Duomo i m’assec, amb tanta altra gent, als graons de la font de l’Elefant: un curiós paquiderm de pedra negra que carrega sobre seu un obelisc blanc. A la vora una senyorassa passeja el seu gosset petit i de sobte arriba un patinador espitós que comença aquissar-lo tot fent voltes a la font, segueix-me segueix-me, amb esbufecs bavosos i gestos suats; el gos li segueix el joc i la mestressa no diu res. Quines confiances, el deu conèixer? Es fa pesat i fins i tot em genera un punt de fàstic, recordant una pel·lícula francesa vista al cinema fa anys en què un paio era posseït per un gos i acabava triomfant al futbol. Sí, aquest vespre un kebab em resoldrà el sopar.

El partit comença tard i encara faig una volteta nocturna per carrers més solitaris contemplant la monumentalitat dels espais, il·luminats o en penombra. Per, finalment, integrar-me al bullici de la via Etnea i la Piazza Università, on han instal·lat una pantalla gegant per seguir la final de l’Eurocopa entre França i la Portugal de l’odiós Cristiano Ronaldo. No hi ha dubte amb les meves preferències: soc de França des de l’Erasmus i encara més si a l’equip rival hi ha l’estrella madridista, que queda lesionat a les primeres de canvi. El xulo piscines assegut a terra, gesticulant i plorant mentre el volta un eixam d’una espècie de papallones o arnes molt grosses, que van apareixent al cel calorós de París. Alguna se li posa a la cara, la gent riu. Fote’t malparit! Sembla que les bleus ho tindran fàcil, a més jugant a casa, però no hi ha manera de concretar les rematades. Em fa gràcia la narració italiana, i la pronúncia característica del nou fitxatge del Barça, Umtiti. Um-ti-tí. Sí, amb l’accent a l’última, però d’una manera molt peculiarment italiana. La toquen, Umtití. Evrà. Umtití. Matiudí. Giroud. El locutor va dient els noms, pausant, sense narrar l’acció. I el partit arriba a la pròrroga. En Cristiano està desbocat des de la banda, crida i dona ordres als companys; jo com a entrenador no ho suportaria, calla i seu, cony. Qui mana aquí? L’entrenador o ell? La realització no para d’enfocar-lo. I un contraatac, fuetada d’Éder i gol de Portugal. La mare que el va parir, com pot ser? Ràbia!