Escrits, reflexions i d'altres històries

Dissabte 9 de juliol de 2016: Piazza Armerina i Enna

Em llevo amb la primera llum del dia i faccio colazione, prou correcta, al bar que m’havia indicat en Giusseppe. Després d’un dia descansant, avui li toca treballar al cotxe: surto sense dificultat per la imponent Porta Ferdinandea, un arc de triomf de 1768, i de seguida trobo l’accés a l’autopista A-19 que em portarà cap al centre de Sicília: el primer objectiu d’avui és la Vil·la romana del Casale, que ja m’he pogut estudiar una mica, sobre plànols, abans d’arribar.

Per la ràdio van sonant els hits de l’estiu que m’acompanyaran els pròxims dies, tiro amunt i tiro avall el dial, i l’RTL 102.5, new hit, new hit! s’acabarà imposant com la freqüència més escoltada. L’autopista va buida, la Panda em sembla còmode i molt manejable, i estic animat. El tal Nek d’algun tema escoltat al curs d’italià canta i cantarà, una vegada i altra, la cançó de l’estate 2016:

Uno di questi giorni andiamo via

Penseranno che ci siamo persi, che la colpa è mia

E tu metti un bel vestito, quello giusto

Quello che ti toglierei

Se chiudi gli occhi, giuro che ti porto dove vuoi

Ci siamo solamente noi

Solamente noooooi…

Sí, és el de la Laura non c’è. I de cop que veig una sortida de l’autopista amb un topònim que em sona, però sense cap indicació al Casale. És aquí o encara no? Faig un cop de cap i giro tot dubtant de si vaig bé o no. Però una vegada més, la intuïció i la sort no m’han fallat: a pocs quilòmetres ja s’anuncia el recinte arqueològic. La carretera circumval·la Piazza Armerina i baixa a una vall on hi ha la vil·la, famosa pels seus magnífics i nombrosos mosaics. Datada entre el IIIr i el Vè segle després de Crist, es tracta de tot un complex arquitectònic que inclou diversos peristils i fins i tot unes termes.

Soc el primer en arribar-hi, tan d’hora que encara no han obert: el cotxe queda aparcat a una gran esplanada per rebre autocars. M’assec endormiscat a la terrassa ombrívola i encara solitària de la cafeteria, on m’entretenc observant les formigues que han fet seu el paviment de grava. Aquí i allà, transportant engrunes i branquillons. Com les que hi ha a 100 metres més avall, o a Cerdanyola, o a l’altra punta del món…n’hi ha d’aver moltes més que d’humans, com ha de ser de gran el planeta a la seva escala? Tot i la incòmode cadira de metall, típica dels bars de piscina, m’envaeix una sensació d’immensitat inabastable i de soneta matinal relaxant.

Passat el control d’accés, un camí que fa la volta per la part inferior mena fins a l’entrada principal del complex, on un conjunt de columnes jòniques donen pas a una placeta, l’atri poligonal. A mà esquerra, unes termes ben completes, amb els habituals frigidarium, tepidarium i caldarium, a més de vestidors, sala de gimnàs, sales de massatges i piscines; ja aquí, totes les estances estan decorades amb mosaics que mostren els usos que albergaven: gent vestint-se als vestidors o nereides i tritons nedant a les piscines.

A mà dreta, i ara ja van arribant visitants darrera meu, tota la successió de sales entorn el persitil principal rectangular: cambres per al servei, la cuina, menjadors, cambres per als convidats…totes pavimentades amb mosaics plens de detalls i escenes. Aquests es miren des d’un nivell superior i no es poden trepitjar, i la majoria són gairebé complets en tota la superfície. Cada estança conté un tema diferent: el rapte de les sabines, les quatre estacions, els amorets en diverses escenes de pesca, els caçadors perseguint tot tipus de preses i, finalment, ja al costat contrari, les famoses deu noies del biquini, corrent, fent peses o jugant a pilota.

A partir d’aquí, s’entra en una altra zona articulada a partir d’un peristil ovoidal on es reprodueixen, de nou i en menys nombre, la cuina, les cambres per reposar i menjar, i els respectius mosaics pavimentals, en aquest cas protagonitzats per més putti: a una banda fent la verema, a l’altra pescant. A la capçalera d’aquest atri hi destaca una gran sala amb la planta trilobulada, on sembla que s’hi feien, amb els seus triclinis, els àpats hivernals.

El recorregut retorna al costat est del peristil rectangular, relligat en tota la seva longitud per una gran sala-corredor pavimentada amb més escenes de caça. Aquest espai dona accés a les estances privades dels amos, amb més mosaics: fotografio l’escena de l’Odissea en què Ulisses ofereix vi, per emborratxar-lo, a un Polifem de tres ulls versió Ten Shin Han, allà dins la seva cova, o un altre paviment que és tot un mar curull de més nereides i monstres marins.

Piazza Armerina és, en els seus edificis emblemàtics, d’un color terrós clar, tant en els grans carreus de les arestes com en els maons i les pedres dels paraments que estan arrebossats; és aquest color groguenc-assolellat tan característic de Sicília. Sortós, trobo un forat per aparcar a la Plaça Garibaldi, que ha de ser un dels rovells de l’ou de la ciutat. I des d’aquí enfilo cap a la catedral de la Maria Santíssima de les Victòries, que culmina el turó des del qual s’organitza la ciutat. Abans d’arribar-hi, en pocs metres he passat per dues esglésies més, la de Sant Ignasi de Loiola i la del convent de Santa Anna: molt degradades però d’un barroc majestuós d’escalinates i ordres gegants. Millor conservada està la Catedral, que trobo tancada, però de la qual puc admirar la portalada profusament decorada, on destaquen tres espectaculars columnes salomòniques a cada brancal. Sempre, ara i adés, d’aquest color terrós. I és aquí on, per primer cop, em trobo restes arquitectòniques del famós gòtic català de l’illa: la cara sud del campanar conserva, fins a mitja altura, la vella façana de pedra blanca (deu ser marbre?) de la construcció precedent, amb les arcuacions ogivals típiques de l’època de dominació catalanoaragonesa. Amb una cúpula sobre el cimbori de finals del XVIII, aquest edifici és ben bé un palimpsest arquitectònic. M’agrada la paraula “palimpsest”. “Sicília, palimpsest de cultures” es deia el viatge que hi organitzava l’ETSAV i que mai vaig fer.

He anat tant d’hora que encara falta molt per dinar: faig un cop d’ull ràpid a les muralles del castell aragonès, també tancat, i em decideixo a seguir la ruta prevista per carreteres interiors fins a Enna. De camí hi he de trobar el llac Pergusa, on la tradició diu que Hades, rei del món subterrani, va raptar Persèfone, filla de Demèter, deessa grega de l’agricultura. Hades, Persèfone i Demèter que, al món romà, són Plutó, Prosèrpina i Ceres; però sempre he preferit els noms grecs, que en són l’origen. Diu el mite que Persèfone collia flors per aquests verals quan Hades, enamorat d’ella, va sortir de les aigües del llac per raptar-la i convertir-la en la seva esposa i reina. Això va entristir molt a sa mare, que va deixar d’estar pel que havia d’estar, i les collites van deixar de créixer, convertint la Terra en un erm. Com que això no podia continuar així, Zeus va exigir a Hades l’alliberament de Persèfone, però resulta que aquesta no podia tornar per haver menjat llavors de magrana, el fruit de l’infern. Tot i així, com que aquestes coses entre déus s’arreglen, es va arribar a un pacte pel qual la noia estaria mig any amb Demèter i mig any amb Hades. Quan Persèfone és amb sa mare, aquesta està contenta i tot germina i floreix, coincidint amb la primavera i l’estiu; quan se’n torna a l’inframón, la tristor de Demèter porta el fred, la tardor i l’hivern.

Arribo al llac poca estona després, sorprenent-me que l’envolta una ampla pista d’asfalt, un circuit d’automobilisme, amb unes grades edificades i tot. Està desert però també amb la tanca oberta: podria entrar-hi amb el cotxe però més val no jugar-me-la, que el cotxe no és meu. El deixo aparcat i hi entro a investigar, recorrent el circuit uns metres interminables que em fan desistir. Sí que puc atansar-me vora l’aigua per un petit embarcador…és d’aquí que en va sortir Hades?, aquestes són les flors que collia Persèfone? Me’n torno al cotxe per encara fer un volt per alguns carrers elevats, però tampoc no es veu massa res. Cap a Enna hi falta gent!

Enna es troba sobre un gran turó, molt escarpat a la seva cara Nord. Una rotonda i carretereta amunt cap al centre històric, articulat a partir d’un llarg carrer que acaba al Castell. De seguida trobo un forat per aparcar davall del que sembla un edifici oficial, d’arquitectura feixista, i ara sí, em fico a dinar en un restaurant de disseny modernet i menjar noséquè Bio, que hi ha a la primera de les places que enllaça aquest carrer principal. Plat de pasta amb espècies i avall, i repòs ràpid, que no sé estar-me quiet, al balcó espectacular sobre la vall que és la Piazza Belvedere Marconi. Davant mateix hi ha un altre poble encimbellat, Calascibetta, i entremig hi veig com passa l’autopista central que travessa l’illa, la que hauré d’agafar després per tornar a Catània. Provo de fer un dibuix de la Fontana del Ratto di Proserpina, coronada per una rèplica en bronze de la famosa escultura de Bernini. I xino-xano, faig cap al castell visitant els que em semblen punts d’interès.

El primer que em trobo és la seu del “Municipio” o Ajuntament, amb una façana de composició completament simètrica i senzilla: tres obertures per planta, un pòrtic d’accés central amb quatre columnes i un entaulament d’ordre jònic que suporta el balcó. El coronament és un frontó triangular que alberga un gran rellotge i que té una campana al capdamunt. M’encurioseixen els dos picaportes, amb una carota de dimoni grotesca que agafa amb les dents l’argolla mòbil, plena de detallets. Hi entro a fer el xafarder. La sorpresa és majúscula quan, després de passar per un vestíbul, accedeixo a una mena de teatre d’òpera en miniatura: quatre pisos de tribunes de planta més o menys semiel·líptica embolcallen una platea de butaques roges que encaren un escenari ocupat gairebé en la seva totalitat per un piano de cua negre. Encara sense veure ningú, carai amb aquest edifici buit i obert, pujo a l’escenari però no goso acostar-me al piano. El sostre està pintat amb figures i motius dramàtics. És el teatre Garibaldi, compartint edifici amb l’Ajuntament, en un dos en un que magnifica aquesta petita ciutat de vint-i-cinc mil habitants.

Sortint m’ha vingut la gana massa aviat i, topant-me amb el cotxe, hi intento reposar una mica tot menjant-me una poma que guardava. Massa petit, ni davant ni darrere s’hi està còmode. A la plaça de darrere, tota asfaltada per a l’aparcament de cotxes, s’hi alça el Palazzo del Governo de la província, l’edifici feixista que ja m’ha cridat l’atenció abans: d’una planta baixa en forma de sòcol de pedra clara hi neix una gran torre prismàtica central del mateix material, amb el rellotge marcant les hores i un parell d’estàtues de treballadors musculosos flanquejant-la. La torre es culmina amb un campanar sense campanes i el màstil per una bandera inexistent. Contraposant aquesta verticalitat, a banda i banda dues franges horitzontals de dos pisos i material i composició més discrets: un maó petit i unes obertures regulars que, fixant-m’hi bé, queden emmarcades en pedra de dues en dues, de manera vertical, reproduint la forma de la torre que es repeteix rítmicament. Cinc per banda. Ordre, ritme regular, centralitat, simetria perfecta, línies rectes amb la concessió d’alguns cercles. La virilitat, oi?

Una mica més amunt topo amb la Chiesa de Santa Chiara: “Silenzio, qui riposano gli eroi a Sta Clara”. No sé si és per tota la parafernàlia militar que hi ha, de banderes i trompetes, que em recorda a la dels legionaris espanyols, però no la trobo gens acollidora i m’hi sento incòmode. A la plaça de davant l’estàtua d’un tal Napoleone Colajanni em desperta la curiositat. En busco informació a la butxaca, on hi tinc el mòbil: és una mena de Prat de la Riba sicilià, escriptor i polític, vertebrador de l’illa. Passo pel Duomo però m’espero a després per entrar-hi, vull arribar primer al castell, que és una gran fortalesa amb diversos patis i muralles que es poden anar recorrent. A una de les torres, una petita exposició sobre la vida medieval. I en un dels patis, algú hi ha construït una superfície reglada d’aquelles que tant agradaven a Gaudí. Un paraboloide hiperbòlic diria, fet amb centenars de cordills que, fixats a un gran marc de fusta retranquejat en tres dimensions, generen aquesta superfície corba tan suggerent que sembla la sella d’un cavall. Un cop dalt de les muralles, les vistes i el domini de la zona són espectaculars. M’hi entretinc un bona estona abans de refer el camí cap al cotxe.

Amb un exterior modest, tot i que curiós per la torre central que composa la façana, quan s’entra dins el Duomo d’Enna un queda ben parat: tot el terra està pavimentat amb marbres ben lluents formant diversos mosaics de colors blancs i rogencs. Encara fa més efecte perquè no hi ha ni un sol banc, deu ser que tot just l’acaben de polir. Sembla un saló versallesc, altament ornamentat, on et veus reflectit al terra i, si mires amunt, la nau central està coberta amb un enteixinat de fusta ricament treballada. No m’hi estic gaire estona, i un cop dalt la Panda, encara vull passar al cantó occidental de la ciutat, on sembla que hi ha un parc amb, segons la guia, una construcció d’interès. Els murs i la tarda esgotant-se m’empenyen a fer ja la horeta de retorn que tinc fins a Catània.

La senyal de prohibició és ben clara: no s’hi pot aparcar. Però hi ha mitja dotzena de cotxes i un forat per mi. Així que, com m’ha dit l’amo de l’allotjament, que hi aparqui sense problemes. Feia por no trobar aparcament en ple centre de la ciutat, però en aquest racó-placeta mig amagada de la Via San Calogero sempre hi haurà una plaça o altra els propers dies. Pujo a arreglar-me abans d’anar a sopar i estreno la camisa nova, de quadres marrons-rogencs i blaus, que vaig comprar a l’aeroport de Barcelona abans d’embarcar. Merda, potser sí que em va gran, i això que me la vaig emprovar. Rodejant de nou el castell d’Ursino, trobo una pizzeria que em fa el pes. Prenc uns “lunguini” a la catanesa, una mena d’spaghetti amb pèsols, tomàquets, sardines, una salsa de color marró, alls?, pinyons, formatge ratllat, llavors de sèsam, julivert? o menta? Què és aquesta planta verda?