Escrits, reflexions i d'altres històries

Divendres 8 de juliol de 2016: Catània

El matí comença pel bullici atepeït de la pescheria amb la inquietud de no tenir resolt l’allotjament. En una parada de brioixeria compro una mena de croissant bomba de xocolata per esmorzar que m’acabarà passant factura. El terra sempre moll, serradures, cridòria comercial i un munt de peixos grossos acabats de pescar, suposo, aquesta mateixa matinada; tonyines i espectaculars peixos espasa. Cap a la plaça del Duomo, amb el seu elefant carregant l’obelisc, i el pati interior del què sembla ser el Palau de l’ajuntament.

No vaig gaire lluny, retorno encara amb l’esperança de trobar algú a l’adreça indicada. Res, cap a l’altre cantó rodejo el Castell Ursino quan, merda, i mai millor dit, em ve una urgència al darrera; buf, la maleïda xocolata d’abans, i la suor freda de l’ai que no puc. Entro ràpidament a un bar que veig a la mateixa plaça, i demanant una aigua i el lavabo, resolc la situació.

Retrobada la calma, faig una mica més de temps entrant al Castell. Avui convertit en Museo Civico, és un edifici senzill però imponent: una planta quadrada perimetrada per murs alts i llisos, quatre grans torres cilíndriques als extrems, i quatre de més reduïdes, o el que en queda, al punt mig de cada costat. Llegeixo que ha anat visquent totes les vicissituds i governants que han passant per l’illa al llarg de la història. Restes arqueològiques de totes les èpoques, pintures de la col·lecció municipal i obres d’artistes més contemporanis: em crida l’atenció la figura d’un Jesucrist impossiblement vell, cansat i mig putrefacte, assegut a taula i jugant a escacs amb l’home invisible. Estudïo amb curiositat alguns plànols antics de la ciutat que hi ha exposats, i passo prou de llarg per l’exhibició temporal d’unes obres de dos artistes concrets cedides pel Museo della Follia.

Quina calor que tinc, maleït sia: tornaré a passar pel suposat hostal que m’espera, última oportunitat, i cap al cotxe, que tinc aparcat allà al mig i en pendent. I baixant de nou per la Via San Calogero, entre les vies del tren i les portes que miro encara esperançat, algú em crida: Albert? Sí, és en Giuseppe, l’amo de l’alberg que es disculpa. Finalment! Una cambra sotacoberta, amb una claraboia que l’il·lumina generosament, i un lavabo compartit amb l’altra habitació de la planta. Uns vals per esmorzar a la cafeteria de més avall, i que puc aparcar sense problema a la placeta que s’obre davant la casa, encara que hi digui que està prohibit. Instal·lat i per fi tranquil, quin alleujament, això ja pot començar.

Al recomanat Casa da Antonio seré oblidat llarga estona, però hi tastaré el peix espasa que tant m’ha cridat l’atenció: recorda la tonyina, una rodanxa prima i àmplia de peix una mica sec. Amb la panxa plena i sota un sol de justícia m’assec incòmode a l’ombra justa d’un portal per poder dibuixar, ves quina ocurrència, la façana de la Chiesa di San Guiseppe al Transito amb la qual he topat just sortint del restaurant. Exercici de vegades plaent, em sembla que m’hi obligo per fer una mica de digestió…

Fixant-me en el fosc empedrat volcànic dels carrers, poques vegades asfaltats a la manera convencional, i en tots els detalls clàssics que poblen els edificis (entaulaments, cornises, mènsules de les balconades), fins i tot en els més humils, vaig mapa amunt cap a un dels llocs d’interès: aquella església amb unes columnes de façana a mig construir sempre destacades a les guies, situada en una plaça de planta semicircular. És l’antic Monestir dels benedictins de San Nicolò l’Arena, avui una de les seus de la Universitat de Catània. El temple és tancat però sí que es pot entrar al Monestir, tot un complex arquitectònic i arqueològic patrimoni de la Humanitat.

De seguida crida l’atenció a la façana el contrast entre l’arrebossat negre dels paraments i el blanc de la pedra de les motllures, brancals i llindes de finestres i portalades. L’accés mena a una escalinata majestuosa i puc fer un passeig tranquil, sense gairebé ningú més, per les estances visitables de l’antic monestir. Primer el claustre de llevant, molt enjardinat, i després el claustre de ponent tot pelat i a on hi entra el sol amb aquella lluminositat tan fascinant de Sicília, encenent les balustrades i la columnata toscana sota els arcs de mig punt que enclouen els porxos.

Hi donen velles estances que avui són els despatxos dels professors, cartellet del Doctor tal, un llistat penjat maldestrament a la porta amb les notes dels darrers exàmens del curs. Penso en el cartellet que vaig fer-li al pare anys enrere, amb les mides adequades al requadre habilitat. Allà a la UAB una porta freda i funcional d’oficina, aquí tot emmarcat d’amples motllures, volutes sobresortints i llindes coronades amb un timpà semicircular; gran contrast, però en definitiva talment igual. T’imagines poder tenir un despatx com aquest amb el teu nom?

Surto pels jardins de la biblioteca enmig dels arreglats assistents a alguna convenció, i reposo una estona a l’escalinata de la inconclusa façana de San Nicolò, on alguns policies enfeinats preparen l’arribada d’algú important, qui sap si algun ministre o potser, imagino, el mateix President Renzi. Però no acaba d’arribar ningú i, ja reposat, tiro mapa avall cap al Teatre romà.

Ben amagades entre edificis, només la “via Teatro Greco” me n’ha donat alguna pista, les ruïnes del Teatre romà són com una estampa romàntica: l’orchestra, on seria l’escenari, resta inundada amb trossos de columnes i altres pedruscos caiguts amb heures, arbustos i peixets. Es pot travessar per una passarel·la metàl·lica que culmina un recorregut arqueològic per la cavea del propi teatre, prou ben conservada malgrat que va ser devorada per altres edificacions ja retirades, alguns dels antics vomitoris, i l’odeon també romà que es troba al costat. Algunes estances contigües s’han museïtzat, cridant-me l’atenció unes grans jàsseres metàl·liques d’estintolament.

Com que no trobo res millor, decideixo cremar el cartutx fàcil del McDonald’s per sopar, tot fent encara un tomb pel centro storico. Tinc ganes de recollir-me aviat a les meves golfes-refugi per preparar amb tranquil·litat la ruta de demà. Encara amb la llum del dia, una colla de nens massa petits celebren un festa d’aniversari amb globus i menjar ràpid. Quin mal gust.