Escrits, reflexions i d'altres històries

Vent. De cop reconec la forma inconfusible de la badia de Pollença. Així doncs, sobrevolem l’illa i l’avió comença a girar per aterrar a l’aeroport. Al baixar notem el vent, turbulències, que suposo que al ser prop de la cua es noten més. Déu n’hi do, va fotent batzegades d’un cantó a l’altre i ens hem d’agafar al seient de davant. El jove executiu que seu al costat esbufega i hi ha un silenci nerviós i poc habitual, potser alguns murmuris. No fa ni una setmana de la tragèdia del vol Barcelona-Düsseldorf i de ben segur que no hi ha ningú a l’avió que en aquests moments no hi estigui pensant. Deu minuts notant que perdien altura i veient com les muntanyes s’anaven aproximant, “gairebé no se’n van adonar de res” diuen…i una puta merda! Era un com aquest, un Airbus, a veure si no havien de sentir com el pilot intentava obrir la porta de la cabina a destralades. Quin horror, el grup de quart d’ESO, la jove mare i el nadó. I tants d’altres, fins a cent cinquanta. Em poso a suar i em sento angoixat, em trobo malament. L’avió segueix movent-se empipadorament, hi ha un moment en què el pilot ha de recuperar altura, “¿Pero qué coño está pasando tío?” s’exclama un des de darrere. Per què no arribem d’una puta vegada? Hòstia, i si no podem aterrar? Començo a pensar en mil problemes: ara no podrem aterrar i haurem d’anar fins a València, ai ai, i se’ns acabarà la gasolina, ai ai…collons tu, que s’acabi ja. I acaba. Curiosament sense gairebé ni adonar-nos-en, un aterratge suavíssim que no fa ni aquell primer rebot característic. Un parell o tres d’hores després, un vent provinent de la mar segueix bufant fort davant el Portal Major de la Seu; gairebé em tomba. [dlm]

Afabilitat. En Sebastià té un posat i un parlar tranquil, còmplice, que sempre pregunta com va i et fa sentir com a casa, relaxat. Com anam Albert? S’hi està bé, aquí, a sa terrasa, eh? Llarg i prim, mena l’Hostal Pons amb la dona i un gosset anomenat Tomeu. L’edifici, situat al carrer del Vi, una mica més amunt de la Plaça de la Drassana, és un casalot antic laberíntic, ple d’habitacions, salons, quadres, mobles vells i diferents nivells d’escales i sostres; riu-te’n del Raumplan! Té dos terrats des d’on observar la ciutat i el cel, i s’hi accedeix per un pati i escala interior ple de vegetació i antigalles. Per començar, se m’aconsella anar a es Born a prendre un cafè, sempre tranquil·la i relaxadament, en es Bar Bosch, que és on queda la gent d’aquí, per poder viure i veure la vida autèntica de la ciutat. Així ho faig. [dlm]

Em toca una habitació gran, de tres llits a triar, que comparteix bany amb algunes altres cambres. L’accés, igual que una altra habitació ocupada per una dona, es fa a través d’una sala massa fosca, amb una gran taula, que és el lloc on m’he d’estar per tenir wifi. La veïna és d’aquests personatges estranys, que no saps què fan exactament. Sense pinta de turista i un pijama bastant lleig, parla mallorquí amb un gosset i, un pèl demacrada, no sembla tenir una salut gaire forta. Viatja sola? S’amaga? A la nit, mentre consulto el correu i les notícies, sento de cop com uns esbufecs apagats provinents de la seva cambra. Alço el cap i les orelles com un gos llebrer. La mare que la va parir! S’està masturbant? Es pot saber per què no he detectat cap mena de proposició? Què cony fot si em té aquí? M’acosto a la seva habitació mentre segueixo parant l’orella, se m’acceleren les pulsacions. Truco a la porta? [dtn]

Gaudí i Campins. La primera visita, gairebé obligada, és a la Seu. Esmorzat al Bar Bosch i havent fet un primer tast del centre, hi accedeixo amb audioguia sense haver de fer massa cua, tot i que ja va plena de gent. Amb l’emoció de la visita inicial, paro atenció a la Sagristia i les dues Sales Capitulars, una gòtica i l’altra barroca, aquesta de planta el·líptica, que conformen un petit museu de relicaris i altre material litúrgic. De seguida s’accedeix a l’espai de les tres naus, que destaca per la seva lluminositat i per l’esbeltesa de les seves columnes vuitavades, de tot just un metre i mig de diàmetre circumscrit. La capçalera, iniciada en temps de Jaume II, és molt més baixa que les naus; això i l’absència de transepte permet que cada nau tingui el seu rosetó a llevant. El de la nau central és oposat al de la façana principal, el portal Major de la qual no es beneí fins el 1601. Aquests tres rosetons en el pany de paret sobre la capçalera em fan pensar en Girona, i en aquella reconfortant lliçó d’en Josep Giner durant el TAP 8, si bé aquí hi ha tres naus enlloc d’una. Així doncs, sóc a la “Catedral de l’Eucaristia (no sé ben bé per què aquesta especificació [per la capella d’en Barceló]), de la Mar (s’alça imponent a primera línia de costa) de la Llum i de l’Espai (raons òbvies)”. Però potser el que m’és més rellevant de la visita és la intervenció de Gaudí (1904-1914), que és qui determinà l’espai tal i com el veiem avui. El bisbe Pere Joan Campins, que em fa recordar el bisbe Morgades de Vic, fou qui impulsà l’encàrrec a Gaudí, amb qui treballà estretament. En una magnífica infografia en moviment de l’audioguia, es veu com es desmuntà el cor de la nau central i es passà el cadirat al presbiteri, i com es retirà el retaule gòtic de la Capella Reial per reconfigurar-lo rere el Portal del Mirador. I nombrosos treballs de forja, com els lampadaris de les columnes, situats a una altura d’escala humana. I nous vitralls i nova llum. I el disseny del baldaquí heptagonal penjat, que fa pensar en les famoses maquetes funiculars amb les quals Gaudí determinava la geometria òptima dels arcs. I, enfilant la nau de migdia, ja veig al fons la famosa intervenció d’en Miquel Barceló a la Capella del Santíssim Sacrament (2001-2006). M’agrada; un nou capítol de la història, una nova interpretació dels Evangelis [concretament el de Joan]: com un retaule laminar fet de ceràmica enfilant-se pels murs, tot de simbologia que intento reconèixer, uns vitralls grisencs que volen traslladar-nos al fons del mar, àmfores d’aigua convertida en vi, peixos multiplicats, calaveres, un Jesús com difuminat entre el fang i les seves nafres ensangonades… Ja amb gana i cansat que m’he llevat molt d’hora per agafar l’avió, surto pel claustre barroc i completo una visita ràpida al Museu Episcopal. [dlm]

“…hem d’insistir en que el nostre pla no és destructor, sinó restaurador: no ens proposam eliminar, sinó integrar i posar en bon ordre les coses.” Pere Joan Campins i Barceló

“El meu treball a la Catedral no es tracta d’una reforma, sinó d’una restauració. I no en el sentit restringit de fer elements d’un determinat estil o època sacrificant el d’altres èpoques, sinó en el de retornar les coses al seu lloc i a la seva vertadera funció. És doncs una restauració arquitectònico-litúrgica que constitueix una obra de gegant dins la Catedral del Rei Jaume.” Antoni Gaudí i Cornet

Família. Podia haver-me hostatjat a ca la tieta Marta i el tiet Pepe, i fins i tot em sap greu no haver-ho fet perquè, essent la meva padrina, a la Marta m’imagino que li hagués fet il·lusió. Però quan viatjo prefereixo anar a la meva i no haver de donar explicacions a ningú. Tot i que de grat m’arribo a l’Eixample per fer el primer sopar a casa seva. La Marta està eixerida com sempre, en Pepe està fotut però no deixarà de fumar, i en José Manuel porta el cansament a sobre del final de trimestre i d’una setmana d’activitats especials, que aquí a les illes no fan les vacances fins després de Pasqua. M’ensenyen les magnífiques pintures que fan i fem un volt fins a l’antic Escorxador modernista, obra de Gaspar Bennàssar (1906) i avui reconvertit en centre comercial. Havent sopat i ben proveït de klínexs i de crespells per l’esmorzar de demà, i podent constatar les distàncies assequibles de la ciutat, retorno xino-xano cap al centre, entrant, com diuen que va fer Jaume I, pel carrer de Sant Miquel. [dln]

Tot esperant que aparegui a peu venint de la Rambla, sento una bocina de cotxe que em reclama des de darrere. En José Manuel, ara ja sí de vacances, ve amb el cotxe i m’ofereix anar fins a Valldemossa. Fantàstic! Última vesprada per sortir de la ciutat i veure una mica la part forana. Li demano, per pura curiositat, si podem passar pel campus de la UIB; he vist que és als afores i em pregunto si deu ser com l’Autònoma. Els accessos estan tancats, llàstima perquè quan ell estudiava sempre es podia passar, però me’n puc fer una bona idea. La carretera zigzagueja amunt i de seguida es fica entre muntanyes per arribar a la famosa localitat: una volta a la Cartoixa, magnífiques vistes i un berenaret en un bar ben concorregut. Sembla mentida que siguem només a vint minuts de Palma i el mar; si m’esborréssin la memòria i em diguéssin que sóc en un poblet enmig del Pirineu m’ho creuria. En José Manuel em fa notar el parlar diferenciat d’uns excursionistes de l’interior, constatant resignat que el mallorquí que ell parla no és tant correcte…bé, sí que, ara que ho diu, noto la diferència: el dels excursionistes és com més embarbussat, però jo en el seu sóc incapaç de detectar-hi cap incorrecció, ja voldrien molts castellanoparlants parlar-lo tan bé com ell! Ja fosc retornem a Palma i aconseguim una taula molt preuada al Bar Bosch, per fer-hi un llonguet calent de sobrassada. I havent sopat, em porta a una gelateria molt distingida, un dia és un dia, sota el Palau dels March. [djtn]

Últim matí per plegar veles tranquil·lament a l’hostal i fer l’última volta de rigor per la ciutat. Torno a remirar bé la Llotja, faig parada a l’històric Cafè Líric i encara, enllà de la Plaça Major, descobreixo l’Església barroca de Sant Felip Neri, abans del Sant Esperit. El caminador d’un avi xiscla un nyic-nyic terrible mentre faig un Parenostre, gelosies per veure sense ser vist al trifori. I enfilant ja el carrer de Sant Miquel per anar a dinar a ca la Marta, també entro a la gòtica de Santa Margalida, que al carrer s’hi posa de cul, mostrant un absis poligonal que culmina la nau única per on s’hi accedeix lateralment. Vinculada a una congregació de tuf molt franquista i militar, diria que la dels legionaris que ja vaig veure de processó, té una interessant estructura d’arcs de diafragma suportant una coberta de fusta, i conté el sepulcre de Guillem de Torroella, un dels nobles catalans que col·laboraren a la conquesta. Com que arribo molt d’hora i encara podem esperar per dinar, amb en José Manuel tornem a agafar el cotxe per anar fins a es Portitxol. Buf, el monstre inacabat del Palau de Congressos. Fem, a bon pas, una bona caminada al llarg del Passeig Marítim, ben assolellat però amb una brisa i una temperatura que encara permeten portar màniga llarga agradablement. Com ahir, anem xerrant de l’educació i la docència, dels viatges, de la família, de la vida, de la mort…és curiós, amb en José Manuel potser només ens veiem una mitjana de cada quatre o cinc anys, però des de que som grans quan ens trobem mantenim una complicitat tàcita, agradable. Mateixa edat, dedicats a la docència, visquent a casa els pares,…abans de tornar per dinar, jo una mica neguitós perquè vull agafar l’autobús de les quatre per tornar a l’aeroport, ens acabem cada un una cocacola tot mirant el portitxol i el mar. [dvm]

Miró, Sert i Moneo. Entendre i prendre l’autobús havent esmorzat, sense presses, en un bar de disseny al passeig de Mallorca, és un gran plaer. La xarxa de bus d’una ciutat, de línies sempre tant atapeïdes, nombroses i coincidents, sempre costa d’aprehendre, molt més que les de metro. Però ho aconsegueixo i des de Jaume III el bus em porta cap al sud-oest per visitar el conjunt de la Fundació Pilar i Joan Miró. Recordo haver examinat en planta l’edifici de Rafael Moneo (1992) tot treballant amb el PFC de Ceret, però no el tinc controlat visualment i això m’excita encara més la curiositat. Murs llargs i altura assequible, el color típic del marès assolellat [oju, no ho és], les vistes sobre la badia des del porxo d’accés, la vegetació mediterrània, el jardí esquitxat d’escultures, la tranquil·litat de primera hora…una aproximació molt agradable; a mà dreta un pèl més amunt hi veig l’inconfusible Taller dissenyat per en Josep Lluís Sert (1954-57), però això ja arribarà després. Hi entro: un edifici lineal ancorat al pendent contenint els serveis habituals (oficines, biblioteca, sala d’actes, etc.) i unes sales d’exposició que s’obren en ventall, formant en planta una silueta retranquejada que em recorda els baluards d’una fortalesa d’època moderna, o de les pròpies muralles de la ciutat. Sí, segons escriu l’arquitecte, s’inspirà en una ciutadella i en els estels propis de l’obra mironiana. Sóc escèptic envers la sinceritat dels arquitectes quan comencen a afegir referents i més referents a un mateix edifici. Com en Nouvel i la Torre Agbar: un guèiser, Montserrat, la Sagrada Família,…sí, d’acord, un homenatge a tot això, però quan vas parir el pollot en què pensaves? La pròpia ocurrència em fa somriure; jo aposto pel guèiser, i el demés, per fer la pilota a barcelonins i catalans. Segueixo. Murs deplaçats, allò de la caixa inicial i clac!, fem oblic un mur per orientar una visual, per conduir i marcar una direccionalitat, aquell consell de l’Usandizaga, aquella casa d’en Coderch, el meu TAP III bis. Paraments translúcids, finestres arran de terra, làmines d’aigua, pous de llum en llocs concrets. Venecianes de pedra immòbils. Rampes. El desembarcament de l’escala obrint-se i la seva correspondència amb l’ull superior. Acabo i, ostres, me’n adono que no he fet gens de cas de les obres exposades, me les he anat mirant sense veure-les. Bé, està clar que he vingut pel continent, no pel contingut, i la veritat és que ara no en tinc ganes; no és una obra que m’atregui massa, la d’en Miró.

M’acosto al Taller Sert, una capsa blanca modulada pel joc de les obertures, de diferent tamany i posició, amb alguns paraments pintats de colors vius, i pels característics lluernaris de la coberta, de superfície corba de formigó. Inevitable pensar en Le Corbusier i també en la pròpia Fundació Miró de Barcelona, a on Sert repetí el disseny dels lluernaris. A dins, un doble espai banyat de llum acull diferents esbossos, quadres i material de l’artista. Les claraboies del sostre s’obren a ponent i llevant, però la qüestió és que els raigs de sol no penetrin directament dins l’estança; proteccions solars a sud, grans finestrals a nord, per sobre la pendent, talment com aquell malaurat gimnàs de TAP III.

Pujo un pèl amunt més per arribar a Son Boter, la Masia que Miró comprà per seguir ampliant espais de treball. Les tres crugies perpendiculars a la façana principal, la sala gran, el portal de punt rodó dovellat, les obertures de llinda i brancals de pedra esculpida. Buf, penso en les “meves” vint-i-nou masies cerdanyolenques i em ve com una sensació de vertigen. Retorno a l’autobús per baixar a dinar un menú del dia al peu del turó del Castell de Bellver. [dtm]

LLengua. Els passatgers que aterren a l’aeroport, el conductor de l’autobús, l’executiu que parla pel mòbil al carrer del Palau Reial, la farmacèutica que em ven una mena de frenadol amb gust de coca-cola, els paletes que formigonen una coberta, les universitàries catxondes que estudien a la taula del costat, l’electricista que arregla una caixa de comptadors, la mestressa del restaurant massa car; la gent, arreu. A Palma hi sento parlar català, no m’ho esperava i em sorprèn gratament. Encara no estem en plena època turística, que llavors deu ser més difícil, però és molt més del que sento quan baixo a Barcelona, o quan passejo per Cerdanyola mateix. I ja no diguem a València, a on amb prou feines vaig sentir la recepcionista del MuVIM o la gent de l’Octubre. Una llengua ben viva, doncs, i en canvi políticament tan atacada, amb el PP promovent el TIL i tancant canals de televisió. Llegeixo a la premsa tot dinant que demà apagaran les emissions del 33 i el 3/24, i que dijous hi haurà una concentració de protesta davant el Consolat de Mar, seu de la Presidència. Si llavors hi sóc a prop m’hi acostaré. [dtmg]

“I en català no el teniu? No, se’ns ha acabat.” Després de la catedral, a on sí que hi era, porto uns quants monuments en què el fulletó en català ja s’havia acabat. Ja em començava a estranyar, fins que la noia del Convent de Sant Francesc, enmig de la cridòria dels nins que pleguen de l’escola i ja marxen de vacances, m’explica que, amb l’excusa de les retallades, el Govern ja no n’ha volgut editar més. Mala fe, mala gent. I que des d’ahir ja no poden veure ni el Super3 ni el 3/24. Però ara al maig hi haurà canvi de Govern, no? No n’està gens convençuda, és pessimista. No sé pas què deu pensar, dins aquest sumptuós sepulcre d’alabastre, en Ramon Llull. Definitivament, demà m’acostaré a la manifestació. [dcm]

Il·lustres i il·lustrats. Amb la panxa plena i tot el bat de sol del migdia, intento anar el més lent possible enfilant el camí que mena al Castell de Bellver, amb parada intermèdia a una capella commemorativa, allà on la Mare de Déu s’aparegué al jesuïta Sant Alonso Rodriguez acompanyat del Pare Borrassà. Un cop dalt i a l’oficina de recepció, constituïda per uns interessants mòduls d’estructura metàl·lica i paraments de fusta, m’informen que l’entrada és gratuïta, mira que bé. Curiós castell de planta circular, on sé del cert que ja hi he estat però del qual, definitivament, no recordava res. Un fossat i un ample pas de ronda del XVIII envolten el nucli original medieval: dos nivells en planta de corona circular amb tres torres adjacents i, una quarta, la nord i més poderosa, exempta i amb accés a través d’un pontet. Què seria això? Un semitronc de con invertit coronat per un semicilindre. Tremoleu alumnes! Al pati interior hi fan uns concerts que han de ser molt agradables, rodejats de les galeries d’arcs de punt rodó a la planta baixa, i d’arcs ogivals gòtics a la planta primera, dobles gràcies als mainells que culminen, encara a l’intradós de l’arc, amb una obertura trilobulada. Accedeixo a les sales inferiors: un museu d’història de la ciutat partint de la prehistòria, agraïdament sintètic. I a les sales superiors, primer, la col·lecció d’escultures del cardenal Antoni Despuig (1745-1813), prohom sorgit de Palma i altament cultivat, que viatjà per tot Europa fent una brillant carrera eclesiàstica i essent partícep dels moviments il·lustrats. Aquella museística tan atapeïda i entranyable, bustos d’emperadors romans que ja sé reconèixer. I, abans de completar la volta al primer pis, pujo al terrat del castell des d’on es domina tota la ciutat i el port. Brutal. De nou a la planta noble, a on també hi ha la sala del tron, petita exposició sobre Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), un altre fill de la petita noblesa, d’origen asturià, partícep del què s’anomena el “despotisme il·lustrat”, que per les seves idees polítiques restà confinat a l’illa de 1801 a 1808, amb un període d’empresonament i incomunicació aquí al castell. Contrari a la inquisició, polític, escriptor, historiador, teòric de l’economia i la pedagogia, i no només defensor de l’ensenyament públic i universal, sinó que a més en llengua catalana. Carai, quin paio més interessant.

“Quisiera yo asimismo que por vía de apéndice de esta enseñanza, se aplicasen los principios de la gramática general a nuestra lengua mallorquina, y se diese a los niños una cabal idea de su sintaxis. Siendo la que primero aprenden, la que hablan en su primera edad, aquella en que hablamos siempre con el pueblo, y en que este pueblo recibe toda su instrucción, visto es que merece mayor atención de la que le hemos dado hasta aquí. Se dirá que la amamos, y es verdad, pero la amamos con ciego amor. El mejor modo de amarla será cultivarla. Entonces conoceremos lo que vale y lo que puede valer; entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata; entonces irla proporcionando a la exactitud del estilo didáctico y a los encantos de la poesía; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines cuya miserable suerte está vinculada en su ignorancia, y una ignorancia será invencible mientras no se perfeccione el principal instrumento de su instrucción.” Jovellanos, “Memoria sobre educación pública”, 1802

I ja sortint, un ferro incrustat al terra marca el pas del meridià, i el nom d’un vell fins ara “desconegut”: François Arago (1786-1853), aquell de l’estàtua de Perpinyà que tant em cridà l’atenció. Un altra “Encyclopédie” amb potes, també pres durant unes setmanes a Bellver. Polític i ministre de la IIème République a favor del sufragi universal i des de la qual abolí l’esclavatge, d’origen rossellonès (Francesc Joan Domènec Aragó), matemàtic i físic treballant en la mesura del meridià i del metre, o en l’electromagnetisme i el fenomen de la Llum, triangularitzant el territori, nomenat per Napoleó astrònom oficial de l’Observatori de París. Carai carai. I encara una placa que recorda que aquí fou afusellat el militar liberal Luis de Lacy (1772-1817), que té un carrer, i ara entenc què era això de Lacy, a sota l’Abacus de Sabadell. Un heroi patriota a la Guerra del Francès, per bé que bastant sanguinari, que posteriorment protagonitzà un fracassat Pronunciament contra el restaurat absolutisme de Ferran VII, que el dugué a la condemna a mort. Havent decidit que torno al centre a tot passejant pel costat dels luxosos iots del port, baixo les escales del Bosc de Bellver pensant que cada dia admiro i m’interessa més, una mica també per influència d’en Joan Francesc Mira i en Martí Domínguez, tota aquesta època en què la llum comencà a foragitar les tenebres. Gràcies a personatges amb molts calers, curiositat, filantropia, i temps per pensar, imprescindibles per començar a jubilar, en el seu temps, l’Antic Règim en la nostra civilització occidental. Fa una calor espantosa, però m’arribo fins al Parc de la Mar per admirar la Seu des de baix, i retorno passant per la Llotja de mercaders, a on s’hi exposa una mena d’obra d’art d’una tal Rebecca Horn que no tinc ganes d’entendre. Capsa emmerletada bessona a la de València, de fet la d’aquí és anterior (1426-1447), del mateix Guillem de Sagrera de qui ja vaig veure obra al Castel Nuovo de Nàpols, amb les sis columnes helicoïdals que es desfilen sense capitells per formar les voltes de creueria. Assegut al festejador gegant d’un dels finestrals de la façana marítima s’hi està bé, però estic rebentat. [dtt]

Va, que abans de dinar encara sóc a temps de tornar a enfilar es Born per entrar finalment al Casal Solleric, palau urbà de 1764 [atribuït a Gaspar Palmer, dec. escultòrica d’Antonio Soldati] a on hi ha una exposició sobre s’Arxiduc (1847-1915), inefable personatge del qual ja en vaig llegir alguna cosa en un reportatge del Temps que diria que he de tenir retallat. Per pujar al pis hi ha una magnífica escala imperial oberta al pati interior que no puc deixar d’observar, ben badoc. Columnes/pilars d’aparença toscana però de capitell amb volutes jòniques, d’un tipus de marbre marronós, que suporten gràcilment l’escala, que forma, amb una pedra perfectament tallada, diversos trams de voltes bufades; amb l’empedrat irregular del pati i un carruatge de passeig faig un salt en el temps. Ludwig Salvator Maria Guiseppe Giovanni Battista Dominicus Raineri Ferdinando Carl Zenobius Antonin d’Habsburg-Lorena i de Borbó, aristòcrata vividor, Lluís Salvador pels amics, parent dels Àustries, de la branca italiana, nascut al Palazzo Pitti de Florència! Solterot viatger, políglota, no se sap si gaire promiscu o no, religiós, etnògraf, mentre no viatjava amb els seus iots Nixe s’establí diversos períodes a Miramar, a la Serra de Tramuntana, envoltat de la seva cort de gent senzilla, o convidant hostes il·lustres com Mossèn Cinto Verdaguer. Fou un home de lletres, fan de Ramon Llull i de la literatura popular, impulsor de la Renaixença a les illes, i mentre com a Arxiduc anava rendint comptes amb l’Emperador a Viena, en Francesc Josep I de la Sisí, també féu incursions a la investigació i al mecenatge científics. Quin paio tu! Visca! [djm]

Urbanisme. Mi-te’ls, aquí penjats còpies del Projecte d’Eixample d’en Bernat Calvet, de 1901, i del Pla de Reforma urbana d’en Gabriel Alomar, de 1943, que s’explicava a “Transformació de la ciutat construïda” d’en Navarro i en Vilanova, llibre que vaig estudiar a fons, fascinat per la part històrica, i al qual he retornat sovint. Amb aquest viatge a Palma completo la visita de tots els exemples del passat que hi sortien: del XIX, el Pla Haussmann de París i els seus boulevards trinxadors, el Ring de Viena amb tots els seus edificis estatals emblemàtics, i el Pla Baixeras de Barcelona, inspirat en el Baró parisenc, penetrant Ciutat Vella amb una avinguda paral·lela a la costa i tres més de perpendiculars, només una de les quals, Via Laietana, va veure la llum; del XX, el Pla per al centre històric de la meravellosa Bologna, que propugnà la conservació, oposat al Pla Alomar de Palma, de tendència renovadora i esquitxant el centre històric d’intervencions sovint bastant agressives amb la trama existent. Déu n’hi do amb aquest carrer que pretenia circumval·lar la Plaça Major. Tinc apuntat que s’inspirà en el Moviment racionalista i la famosa Carta d’Atenes, que buscava jerarquitzar el viari, dividir la ciutat en sectors per a millor distribuir-hi els equipaments, i definir la tipologia edificatòria segons els usos i intensitats de les diferents zones. Conservació de monuments per tal d’individualitzar i, l’execució més visible, la del porxat i comercial Passeig de Jaume III que ja conec. Dotze actuacions planejades. Certament, avui dia hi ha més sensibilitat envers la fisionomia dels centres històrics; o hi hauria d’haver, si penso en Blasco Ibáñez apuntant al Cabanyal sota la riallada grotesca i enrogallada de Rita Barberà. Retorno al Pla Calvet, una mena de Pla Cerdà cinquanta anys posterior, mateixos colors i tonalitats de plànol, el rosat de la proposta d’Eixample envoltant la ciutat existent. Em sembla ben curiós els paral·lelismes que puc establir entre Barcelona i Palma: Bellver amb Montjuïc; Antoni Maura i es Born amb Les Rambles, prolongats similarment amb les més ordenades via Roma i Rambla Catalunya; la Plaça Espanya i l’estació intermodal de Palma amb Plaça Catalunya i Renfe, Metro i Catalans; la Seu amb Santa Maria del Mar,…em preguntava, abans d’arribar, si aquest zig-zag tan característic de les antigues muralles seria visible un cop hi fos, a peu de carrer; ho és. Ja passant-hi amb l’autobús venint de l’aeroport em vaig adonar de la petita escala: ara cap aquí, ara cap allà, ara cap a quí, ara cap allà,… [dtt]

Medieval. Esmorzo uns donuts i un suc acompanyat del navegant Jaume Ferrer, encara amb el sol molt baix i els de la brigada municipal acabant de ruixar el terra de la plaça. Fa fresca. M’encanta, passant per l’Hort del Rei, la Jònica d’en Subirachs, mig dona mig columna, les volutes fetes pits.

“Per bé que trossejarem llurs estàtues, per bé que els bandejarem de llurs temples, no per això moriren pas els Déus“, Kavafis

Com que encara queda una horeta fins que obrin el Palau de l’Almudaina, sóc a temps de remirar-me bé la Catedral per fora, entrar en un pati interior porticat de casa noble, seu de l’Estudi General Lul·lià, i prendre el solet sobre la murada tot exhaminant el Parc de la Mar, els seus espais equipats, i el Sant Sopar al timpà del portal del Mirador [s.XIV-XV]. Finalment sóc el primer d’entrar i després de veure de resquitllada el pati d’armes, penetro al braç sud, a les estances que hi ha sota el Saló del Tinell, que és del segle XIV i d’estructura similar, però un pèl més modest, que el de Barcelona. Una guia va explicant la història dels reis de Mallorca a un grup escolar, m’avanço perquè no m’atabalin massa…i tot un balcó imponent que dirigeix la mirada al port, i unes entranyes d’edifici més antigues a on s’hi identifiquen uns banys àrabs. Ara sí, al pati central, tres palmeres sobre un lleó que escup aigua i l’accés a una capella gòtica molt ben parida. Capilla de Santa Ana. Anna? Jo no havia llegit una altra cosa? Torno a fora i al cartellet indica Aina. Dubto uns instants, però clar, Aina és Anna en mallorquí. Quina bona solució, les dobles nn o mm sempre m’han semblat incòmodes de pronunciar, com si et travessis…Anna, Imma, Emma, Gemma, haver de fer una mena de paradinha incòmode. Aina. Sona bé, un nom ben bonic aquest. I cap al segon pis més estances històriques però ja acomodades pels Borbons a partir del XVIII, i en les quals encara s’hi fan recepcions oficials. No sé si és pels policies armats de l’entrada, pel banderot espanyol dalt de la torre, per ser propietat de la casa reial, pel tuf monàrquic de cartellets i souvenirs a la botiga de records, o qui sap què, però acabo sentint una mena d’incomoditat. Ja n’hi ha prou, me’n vaig.

Més grups escolars voltant i descobrint; ca la Gran Cristiana i el Museu de Mallorca que quedarà per una propera visita perquè està en obres; el Col·legi d’Arquitectes illenc, ves per on; un gran casalot que salta sobre el carrer; i finalment, per una petita porta, els Banys Àrabs, de gran anomenada i un dels pocs vestigis procedents de l’època musulmana. Canalla cridanera hi pren apunts, un jardí agradable i frondós, i algunes sales adjacents a una sala central, la que feia de caldarium, a on dotze columnes de capitells variables i reaprofitats sostenen una cúpula semiesfèrica de maons, amb algunes obertures circulars. Similars als de Granada. Amb la pedra i la ceràmica tan gastades sembla que sigui una mica de nyigui-nyogui, com muntat matusserament. Daten del segle XI, però…i si ho haguéssin reconstruït en algun moment de fa quatre-cents anys, mentre això era una propietat privada? M’ho creuria. Em fa pensar en aquells arcs de ferradura tan botoruts de Sant Miquel de Cuixà. Mateixa inquietud: tan malament construïen? En tot cas, l’espai és interessantíssim. Segueixo fent carrers, cap a Santa Clara que no hi entro, Monti-Sion, uns minuts recordant temps passats tot repassant llibres de cataquesi al Seminari, Sant Jeroni, l’arc del carrer del Temple… Hòstia, el nas em moqueja i estic ben emboirat; vaig a mirar Sant Francesc i Santa Eulàlia, i ja tocarà omplir la panxa. Ep, què és aquesta llibreria? La Llibreria Mallorca i l’emblemàtica Editorial Moll que fan liquidació. Quina llàstima! [dcm]

Processons. Som a Setmana Santa i cada dia hi haurà processons. Malgrat que la bona és la de dijous, avui mateix ja hi aniré a fer el xafarder. Quina gentada, encara no és l’hora però per aquí no puc passar de la gent que hi ha; he de fer la volta pel carrer de sota per entrar a Sant Nicolau, a on alguns passos encara preparen la sortida. Fent el badoc veig un home que em sona d’alguna cosa i no sé de què… ara! És en Marià Carbonell, professor de l’Autònoma que va estar al meu tribunal quan vaig fer-hi el màster de Patrimoni. Dubto una mica però finalment el saludo i em presento com a deixeble de la Maria Garganté; evidentment no se’n recorda però sí li sona el tema de les masies, i mantenim una breu conversa sobre l’arquitectura històrica de la ciutat. La processó arrenca i al cap d’uns minuts d’estar-me dret i començar-me a cansar, una iaia antipàtica deixa un lloc en un banc que no deixo escapar, sota la mirada del bust de Frédéric Chopin. Congregació rere congregació, cadascuna amb els seus estendards i colors, va desfilant davant meu. Diferents bandes marquen el pas, amb bombos, caixes, plats, trompes, trompetes, trombons, tubes, clarinets, flautes, flautins i no sé si fagots o oboès. N’hi ha que van descalços arrossegant cadenes, els xavals van amunt i avall recollint, amb una mena de cullera llarga, la cera fosa dels ciris abans que caigui a terra. Finalment acaba; buf, dues hores llargues, hi he estat. [dtn]

Sembla que tinc l’encostipat apuntalat. La processó està pujant pel carrer de Sant Feliu i va, em decideixo a baixar. M’arrepenjo a la paret de la cantonada del carrer mentre els assistents a una festa molt sofisticada, ben “trajats”, també hi treuen el nas. Al meu costat hi ha un home tirant a gran a qui tots els que van passant saluden, i la canalla repartidora de confits no deixa de donar-n’hi; a mi no me’n dónen ni un, sóc invisible. Sort que no m’agraden. Li comento a l’home que, carai, sí que és popular. Cofoi, m’explica la seva història. Un peix gros de la vida cultural de la ciutat. Comença a passar un grup molt solemne, vestits de militar i traient pit, amb aquell barretet de la corda que penja. Collons, aquests tios tenen una pinta de fatxes i franquistes que Déu n’hi do, quin tuf de ranci. No són els de la cabra que desfilen per la Hispanitat? Deuen ser Legionarios de Cristo o alguna cosa així? Vés a saber… [dcn]

Avui ha començat a les set, però ara encara dura i caminant amb en José Manuel, que mostra bastant rebuig al tema religiós, encara els veiem fent camí cap a la Catedral. Just passen els legionaris i el seu posat xulesc…”Ho veus? És que això és franquista!” Somric pensant que ahir vaig pensar exactament el mateix. [djn]

Modernisme. Ja és habitual que m’hagi d’esperar a l’obertura dels llocs, sempre arribo massa d’hora…per sort, el que sí que tenen obert, a el Gran Hotel de Domènech i Muntaner (1901-03) i avui seu del CaixaFòrum, és la llibreria, on m’hi passo una bona estona remenant. També puc observar la façana: dracs de forja sostenint fanals, pedra esculpida de vegetació i símbols nacionals medievalistes emmarcant balcons, tribunes i finestres, mosaics ceràmics més amunt. Vaja, aquesta furgoneta que no em deixa fer la foto. I davant, dos establiments històrics: es Forn des Teatre amb la seva decoració sinuosament floral i modernista, i el Bar Central amb aquell mobiliari característic dels bars antics de fusta fosca. Amb bastanta pressa i urgència he de prendre una decisió: entro a aquest últim per demanar un cafè com a salconduït per poder anar al lavabo a fer caca. Sortint ja del CaixaFòrum acabo de fer la volta per observar amb atenció alguns edificis que tinc ullats. Seguí i Salazar, al capítol dedicat a les Illes en la col·lecció “Modernisme” de l’Enciclopèdia Catalana, ressalta el cosmopolitisme del modernisme illenc degut a la poca tradició autòctona, i en fa tres grups: el d’influència Art Noveau (1), sobretot pel què fa a repertoris decoratius, el sezessionista (2), més auster i geomètric i menys floral, i l’historicista (3), adoptant diferents revivals i com a expressió del nacionalisme. Diria doncs que el Gran Hotel seria dins aquest darrer grup, i el Forn des Teatre al primer. Sortint de la porticada Plaça Major per migjorn, hi ha els magatzems El Águila (Gaspar Bennàssar i Jaume Alenyà, 1912) i Can Fortesa-Rei (Lluís Fortesa-Rei, 1909). En el primer edifici uns grans finestrals a les dues primeres plantes mostren l’estructura de pilars metàl·lics roblonats, que projecten cap al cel una part superior més massissa amb maons ceràmics de colors, pedra i un coronament semicircular que em podria fer pensar en l’estació de Karlsplatz de l’Otto Wagner. Sí, i dalt de tot, aquells motius típics de les tres paral·leles sorgint d’un cercle…una flaire eminentment vienesa. Doncs ja tinc l’exemple del segon grup, no? Can Fortesa, que fa cantonada, és molt més massís i, malgrat tots els elements decoratius de forja i ceràmica, la pedra hi és la protagonista. L’obertura de traç circular, tripartida per dos muntants, sota la tribuna del mascaró, em recorda aquell inesperat bufet d’advocats de Brussel·les. Una mica més enllà Can Corbella (Nicolau Lliteres, 1902) mostra uns aires graciosament moriscos, amb els arcs de ferradura de la planta baixa colonitzats, buf quin mal gust, per la botiga oficial del Reial Madrid. La pela és la pela. Baixant de nou a la Plaça del Mercat, dos edificis bessons (Francesc Roca, 1908-11) i com molt fantasiosos, amb la façana plena de galeries i tribunes ondulants, flanquegen el desembarcament del carrer de Can Berga. [djm]

Entre Palma, Cerdanyola i Mataró, abril-juny de 2015

#exerciciliterari #exercicidescripcióarquitectònica #exhibicionismeemocional #megalomania #vanitat #picadesd’ullet