11 de novembre de 2010
5 comentaris

El perquè del meu vot a ERC

El perquè del meu vot a ERC. Arguments una mica primaris, dirigits sobretot a amics que passaran a votar Reagrupament o Solidaritat.

-Esquerra viu cada uns deu anys una
escisió, una mena de purga de votants sociològicament de dreta. És
normal, fins ara ha sigut l’únic partit independentista i el votaven
els independentistes, fossin d’esquerres o no. Primer va ser
l’Hortalà i els seus seguidors, a finals dels 80’s, i després, a
finals dels 90’s, en Colom i companyia, amb el PI (del qual, per
cert, n’era membre fundador en Laporta); no cal que us recordi que
tant Hortalà com Colom van acabar a CiU. Reagrupament i Carretero
són per a mi la nova versió dels 00’s, i temps al temps; no
acabaran a CiU, però podria molt ben ser que acabessin fent a Mas
president via abstenció (Montilla els fa al·lèrgia). I és que,
algú creu que avui existiria Reagrupament si Mas hagués accedit a
la Presidència de la Generalitat el 2006?

-Entenc Solidaritat
com la plataforma d’accés de Laporta a la política. Com molt bé
explica en Miquel, volguer emular la Solidaritat de 1904 és
pretensiós; aquella Solidaritat incloïa personatges tant dispars
com Macià i Cambó, en un context absolutament diferent, i la
solidaritat del segle XXI inclourà, o així m’agradava
imaginar-me-la, ERC, CiU, ICV i el sector catalanista ja escindit del
PSC.

-La constant negació a l’eix dreta-esquerra, dient que
aquest no existeix a Catalunya perquè estem absolutament sotmesos a
Madrid, em sembla un menyspreu a les institucions de govern pròpies,
i que us posa, tant a Solidaritat com a Reagrupament, a l’alçada del
mateix Boadella quan diu que aquí somniem autogoverns trets de la
màniga. Som un país i tenim un Estat, la Generalitat, que inclou un
Govern amb poders executius (no pas pocs ni poc importants: cultura,
ensenyament, seguretat (Mossos)), i un Parlament amb certs poders
legislatius i que és representant del poble, que vota. Constantment
subjugats pels poders estatals espanyols, sí, però hi són i
funcionen, i tenen un alt valor simbòlic. La independència no serà
l’any 0 de Catalunya, no fotem!

-Em sembla contradictori que
dues forces que neixen en el marc del “tots els polítics són
una merda”, “tots són iguals”, i que aprofitarà
l’auge de les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys, proposi
declarar unilateralment la independència des del Parlament, abans de
fer un referèndum a la població. En què quedem, treballem des de
la política o des de la societat civil?

-Perquè tant segurs
esteu que Carretero i Laporta són diferents dels altres? Per la
diada em vaig trobar, al diari, el careto del Carretero a tota plana.
L’home que anirà a treballar a la seva consulta mèdica l’endemà de
les eleccions (però si no li cal, però si després d’anys d’alcalde
de Puigcerdà deu estar forrat!), el que no volia “sotmetre’s a
un judici sumaríssim” davant la direcció d’Esquerra…no, si a
aquest li agrada anar més de màrtir que al Carod! I cal que parli
d’en Laporta?? Al loro! I que consti que en Carod m’agrada més que
en Puigcercós, i en Laporta més que en Carod! Jo he anat a algun
acte del Puigcercós i també li he vist el llautó, la tàctica, la
frase en el moment just per encandilar les masses…tots són així,
després d’ell en vindrà un altre i serà igual, i és així com
funciona el sistema, aquí i arreu del món. Jo em quedo amb les
idees del partit, i el que defensa la seva declaració
ideològica.

-Es pot votar un partit o candidatura basada
només en la consecució de la independència? Com puc saber que a
les llistes de Solidaritat o Reagrupament no s’hi ha colat cap
Anglada? Em puc creure en Laporta dient que si guanya les eleccions
“podem ser independents el proper mes de febrer”? Potser
que toquem de peus a terra. Per començar la independència no serà
un procés lliure de tensions; hi haurà boicots, qui sap si
l’assassinat d’algun líder en mans d’algun grupuscle armat
espanyolista…evidentment, ja no ens poden fotre els tancs a sobre,
però caldrà poder paralitzar i mobilitzar, si cal, tot el país,
com va fer al 2004 la revolució taronja d’Ucraïna; dir en una
enquesta que vols la independència és molt fàcil, però a l’hora
de la veritat potser molts es faran enrere. Només cal recordar el
referèndum de l’Estatut: calia dir No a l’estafa i aturar el procés
amb un parell de pebrots, però no, va guanyar el sí, no fos cas
que…/que s’acabi ja tot…
I qui té el més gran poder de
mobilització? Els sindicats; i aquí, a diferència d’Euskadi, hi
tenim molt treball a fer, perquè els sindicats independentistes són
molt minoritaris. CCOO i UGT mobilitzarien, a dia d’avui, els seus
afiliats per defensar la Declaració d’independència del President
Laporta?

-Sí que hem avançat, i molt, i vull creure que la
nostra generació veurà la independència. I si hem avançat a estat
en bona part gràcies a l’estratègia d’Esquerra, que ha entès el
país com a un tot, real i existent, s’ha aferrat a una ideologia
pròpia d’esquerres i ha parlat, a més, d’independència sense
complexes. I sense complexes l’independentisme ha entrat al govern i
ha deixat de ser minoritari, cosa de quatre radicals.

Ha penetrat, a més, en altres sectors
politics de manera impensable fa només deu anys (CiU, ICV (vegi’s
declaracions de Camats o Romeva), i fins i tot no sé quin alcalde
del PSC), i en altres sectors socials a priori més difícils, com ho
és la gent que s’identifica i beu de la cultura espanyola (només
cal haver participat en l’organització de les consultes sobre la
independència per haver-ho comprovat).

-És per això que hem
avançat, perquè l’independentisme, des de raonaments pràctics i
cada dia més evidents, s’ha anat fent transversal. I cal seguir
ampliant-lo, cadascú des de la seva parcel·la: si ets de dretes
doncs et fiques a CiU i fas créixer l’independentisme allà dins, si
no et satisfà doncs crees un partit de dretes i independentista; si
ERC no t’ha satisfet com a partit d’esquerres doncs tens a les CUP
més enllà…però fer un nou espai polític a partir de la
independència perquè tots ens hi apuntem darrere? Qui s’hi
apuntarà? Els de sempre!…i així no avancem. Farem un pas de
gegant el dia que algú del PP surti dient que n’està fart de les
imposicions de Madrid, no perquè un candidat “purament”
independentista tregui quaranta diputats.

-Estaria bé que
Esquerra perdés vots perquè no ha actuat en el govern d’acord a la
seva ideologia política, no pels mals de panxa provocats pel procés
de l’Estatut o pel simple fet de veure Montilla de president. I és
una llàstima que l’esquerra independentista no segueixi creixent de
cara als trenta diputats, enlloc de retornar cap als 10 com
malauradament sembla que acabarà passant. Però bé, era molt
difícil, ara tocava la “purga” de cada deu anys, i
Esquerra sempre ha tingut els grans mitjans de comunicació a la
contra (recordo una portada de l’Avui, tot just iniciat el segon
tripartit: “Primer escàndol del nou tripartit”, o alguna
cosa així, per la ximpleria de la bandera espanyola de la
conselleria del Puigcercós); el “caldo de cultiu” generat
contra Esquerra ha estat brutal, i sap molt de greu veure en
ex-votants odi cap a ERC, el propi del que se li té al “traïdor”.
Una llàstima, i tot per un mal de panxa.

-El tema dels
“apoltronaments” em fa gràcia…què vol dir
apoltronar-se? És tant fàcil dir des de fora que un governant està
apoltronat! Per quins motius estan apoltronats, els d’Esquerra? Les
coses es poden canviar des del govern, no fotent crits rere una
pancarta. I com a votant, doncs a mi em satisfà que el partit que
voto tingui vocació d’estar al govern.
I parlant
d’apoltronaments, els que sí tenen una poltrona, i aquesta
intocable, són certs intel·lectuals des de les seves tribunes; n’hi
ha prou donant-los protagonisme i ensabonant-los una mica perquè et
facin suport, oi?

 

Cerdanyola, 8 de novembre de 2010


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Ni un punt d’autocrítica i vinga a abocar detritus contra Rcat i SI.
    Els problemes d’ERC no són Rcat ni SI.  Més aviat aquests són els símptomes del desgavell d’ERC; amb dos líders que s’odien, una minoria sectaritzada i endollada a la Generalitat que controla el partit i una declaració ideològica que està molt bé però que només és vigent en campanya electoral.
    Jo sóc ex-votant. I no et diré tot el que ERC ha fet malament per no votar-la.  El més greu és que no rectifiquin.
    Si us sembla un consol pensar que tothom que ha abandonat d’ERC és perquè era “de dretes” és un argument ben galdós i inconsistent, però suposo que tranquilitza i reconforta, ja que evita assumir els errors propis.  Això sí, el despertar serà més dur encara.

  2. Hola, Albert. A mi em sembla que els d’ERC també tenim el dret de criticar les altres opcions, siguin independentistes o no. Quan des d’algunes opcions independentistes de nova creació esmenten com a eix la regeneració democràtica, es faran un mal favor si no accepten les crítiques. Democràcia és debat, i crítica, i també polèmica. Defensar tot el contrari no és precisament un exemple de democràcia.

    Jo també vull afegir la meva opinió i defensar perquè votaré ERC: perquè sóc d’esquerres, republicà i sobiranista.

    I argumentar també, perquè no votaré alguna de les altres opcions independentistes.

    I és que jo voto política, no religió. No m’agrada l’opció de la veritat revelada, encara que aquesta veritat sigui independentista. I és clar, només cal llegir per on van els trets a Solidaritat i Reagrupament: independència o res. Llavors, si surt algun diputat d’aquest partit al Parlament sembla que tindrà quatre anys de les vacances més ben pagades de la història: com que seurà en un parlament autonòmic espanyol i es mourà en un marc autonòmic espanyol, i com que ells diuen que no volen ser còmplices d’aquest sistema, es dedicaran a denunciar-ho sense embrutar-se. Carai, potser ens cansarem d’escoltar la mateixa denúncia i un treball legislatiu sota mínims els 365 dies l’any x 4 anys…

    De fet, aquests dos partits es sustenten per la figura dels seus líders, un més mediàtic, és cert, i sense ells no s’entenen. S’ensorren. Aquesta característica els hi dóna una provisionalitat molt relliscosa. A més, ambdós líders han demostrat que no han sabut materialitzar la unitat que demanaven partint del mateix programa… em sembla que això aquesta incapacitat d’unitat política els invalida de cara als catalans per a projectes de país.

    Per no parlar del recorregut d’alguns dels suports intel·lectuals amb un recorregut més que sinuós, dubtós, per arribar a llurs posicions actuals. Passant per episodis tan estrambòtics que fan pensar que en molts casos s’han mogut per interessos personals.

    Alguns dels integrants d’aquests partits han afirmat que la veritat independentista “revelada” només és la seva, i per exemple que ERC no és independentista. Malament. Una cosa és defensar la posició i argumentar perquè i una altra cosa molt diferent és negar altres opcions. A mi em sembla una mala manera d’unir independentistes, sembla una posició absolutista, teològica i fins i tot teleològica, i, en qualsevol cas sembla més aviat una manera de primar la unió dels independentistes més acèrrims per damunt de la possibilitat d’eixamplar la base. Això em recorda també la teoria de les dues ribes de l’Anguita, que en l’eix social va fer la pinça amb el PP contra el PSOE. La idea de puresa d’esquerres de l’Anguita va condemnar Izquierda Unida a la marginalitat a mig i segurament a llarg terme. En definitiva, i en l’eix nacional, algun dels dos nous partits independentistes sembla trobar gust a aplicar la nefasta estratègia de les dues ribes. Entenc que els principis d’esquerres d’alguns dels militants que van deixar ERC s’han subordinat completament en aquests nous partits a la idea independentista i jo els mantinc sòlids ambdós, i m’agrada que ERC també ho faci.

    En una societat complexa com la nostra, donar una resposta massa simple et pot dibuixar com partit de vot protesta, però no com a partit amb capacitat transformadora real de la societat i del país.

    Bé, m’agafa son, és hora d’anar a descansar, i demà serà un altre dia.

    Salut!

Respon a Anselm Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.