1 d'agost de 2018
0 comentaris

Som República (part 4)

[continua]

El fet que siguem majoria, que siguem causa justa, que siguem víctimes i no botxins, justifica sobradament l’acció unilateral, que no vol dir violenta ni antidemocràtica, de l’independentisme. Ningú es creu a dia d’avui que amb l’Estat espanyol hi hagi res a negociar, i el que ho defensa és perquè, senzillament, és contrari a la causa. Que deixin d’enganyar-nos amb falses equidistàncies. Què ha passat, doncs, perquè a hores d’ara encara formem part del Regne d’Espanya? Què ha fallat?

Intento respondre’m desconeixent el què es cou a les altes esferes, només amb el què puc intuir i imaginar des de la bona fe, a la qual no vull deixar d’aferrar-me. Podria indignar-me amb els nostres dirigents per la no concreció de les famoses “estructures d’Estat”, i per les promeses de què tot estaria a punt i que no es farien enrere. Certament ja he passat, fugaçment, per aquesta fase. No cal. Estic convençut que l’endemà mateix de la Declaració podríem haver aguantat, entre tots i fins i tot sense suports internacionals, unes institucions, Generalitat i Ajuntaments, que fa anys que legislen i recapten impostos, i que controlen els serveis bàsics d’aquest país. Estem a punt i des de fa molts anys, només cal revisar com han anat els processos d’independència d’altres països.

Però entenc que les coses que han fallat en són dues: una, que podrem solucionar l’any que ve, és el fet de no tenir encara el control dels Ajuntaments de massa ciutats importants, com Barcelona, l’Hospitalet, Tarragona o Lleida; i la segona, més complicada de resoldre, la incapacitat que tenim, com a societat sortosament benestant, d’assumir víctimes mortals. Perquè l’Estat espanyol matarà sense complexos, ja sigui amb l’exèrcit, amb càrregues policials altament violentes, o en forma de suposat atemptat d’extrema dreta.

I en aquest sentit, els nostres dirigents polítics han tensat la corda tant com la societat que representen i de la qual formen part els ho ha permès implícitament. Sí que és veritat que el poder pacífic del poble demostrat l’1 d’octubre, i en les vagues del 3 d’octubre i del 8 de novembre, fou enorme, amb gent disposada a aguantar el què fes falta; però mai sabrem si en aquell moment haguéssim estat capaços de vèncer el pols amb l’Estat. Segurament sí, com ha passat en tants altres llocs, però pagant un preu massa alt. O potser no: la gran majoria de nosaltres, i repeteixo que sortosament, seguim tenint el plat a taula i podem viure feliços amb més o menys dificultats.

Que el fet que la vida continuïi no ens faci menystenir, però, preus que sí que ja s’han pagat: des del noi que va perdre un ull fins als dirigents que són a la presó i a l’exili, passant per tots els encausats judicialment i les nombroses multes pagades. De vegades fa mal adonar-te i recordar de cop que, mentre tu menes una existència més o menys normal, encara que no deixis de mobilitzar-te i preocupar-te per la situació, hi ha aquesta o aquell altre podrint-se a la presó. Però això res del que s’ha produït i hem assolit fins ara ha estat en va.

[continua]

Ebre Avall
15.04.2007 | 10.28
Som República (part 2)
24.07.2018 | 1.37
Junts pel sí, endavant!
09.09.2015 | 12.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.