24 de juliol de 2018
0 comentaris

Som República (part 2)

[continua]

Apuntava que la República ha nascut legalment i legítimament. Legalment perquè una majoria parlamentària aprovà a principis de setembre, malgrat tot el filibusterisme i espectacle barroer que féu la oposició, la Llei del Referèndum i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, que promulgaven el Referèndum de l’1 d’octubre i la posterior aplicació del seu resultat. L’1-O guanyà el Sí i, en virtut d’aquest resultat i amb molt de retard, es féu la Declaració d’Independència del dia 27. No oblidem que, malgrat certs relats que ens volen imposar, tot aquest procés s’ha fet des d’una legalitat democràtica.

Una legalitat catalana subjugada a l’espanyola, d’acord, que no només ho ha tombat tot sinó que a més ho ha considerat delicte. Però és aquí on entrem al terreny de la legitimitat. ¿Quina legitimitat, quina credibilitat, poden tenir a dia d’avui el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem espanyols? Quan són ells mateixos els que s’han saltat les lleis; quan no imparteixen, premeditadament, la justícia amb racionalitat (i ja no només pensant en el procés català). Quan tot això s’acabi, de ben segur més d’un magistrat espanyol acabarà seient al banc dels acusats.

I quina legitimitat poden tenir les institucions catalanes, i per extensió, el republicanisme català? Primera, tota la que els ha donat el poble mitjançant els diversos resultats electorals. En el referèndum de l’1 d’octubre el Sí obtingué el 90,18% dels vots en contra del 7,83% del No. Tot i els impediments i les càrregues policials de sobres coneguts, la participació fou d’un gens menyspreable 43% que, si s’hi afegeixen només la meitat dels 770.000 individus del cens que no hi pogueren participar per l’actuació policial, s’enfilaria fins a un 52%. Un valor homologable al referèndum per la independència de Montenegro de 2006. Vam guanyar, i tant si vam guanyar!

I encara ho ratificàrem amb les eleccions del 21 de desembre, a més en un context de repressió política, revalidant la majoria absoluta independentista al Parlament amb una partipació inapelable i històrica del 79%. Que tramposos que són quan parlen que “només” som el 48,27%, quan ells, amb tots els poders fàctics a favor, només són capaços d’arribar al 44,15%. Com n’arriben a ser de cretins, certs polítics unionistes, quan s’atribueixen la majoria social, quan l’únic cert és que, finalment, hi ha tanta gent preocupada per la integritat territorial d’Espanya com n’hi ha que tant els és ben igual ser ciutadans de la República catalana com ser súbdits de la Monarquia espanyola.

No ens creguem aquest mantra que cal que arribem al 50%. Evidentment que hem de seguir creixent i convencent, però el 50% ja el som i amb escreix. No ja només mirant els números que acabo d’exposar, sinó perquè en un hipotètic referèndum no boicotejat pels contraris a la independència, aquests s’haurien de posar a treballar, d’una vegada, per convènce’ns del seu vot. Guanyaríem de carrer, amb un percentatge igualment elevadíssim. ¿Algú em pot donar un sol i refotut argument, més enllà dels sentimentals (que d’altra banda acaben essent falsos) que com a societat vivim millor al Regne d’Espanya que a la República que hem proclamat i que anem a constituir? I penso també en aquests que, de sempre i amb un somriure condescendent, s’autoafirmaven com a “ciutadans del món” i abominaven el nostre suposat “nacionalisme”, i que ara, ai las, actuen com a paladins rabiosos en favor de la unitat d’Espanya. Algun argument, companys?

[continua]


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.