Som República (part 1)

La fotografia, plena de cares somrients i il·lusionades, és del 6 de desembre de 1931 en un visita del President Macià a Esparreguera. La República s’ha proclamat a l’abril i l’Estatut de Núria ha estat àmpliament referendat pel poble a l’agost (75% de participació, 99% pel Sí, 400.000 adhesions de dones que encara no podien votar). Francesc Macià presideix, però, encara un govern provisional: no hi haurà eleccions al Parlament fins el desembre de l’any següent, un cop l’Estatut hagi estat ignominiosament retallat i finalment aprovat per Madrid el 9 de setembre del 1932.

Com tantes vegades, un poble àmpliament mobilitzat i que avança amb empenta cap a una causa justa, i un Estat que, essent-li totalment aliè i llunyà, li posa pals a les rodes. Mirar la fotografia d’aquell desembre del 31 i pensar en la tarda del proppassat 27 d’octubre, amb la gent a Sant Jaume celebrant la Declaració d’Independència i Vilaweb publicant la foto del primer “Consell de Ministres”, fins aquell mateix matí encara “consellers”. I ho allargo encara amb el passeig del President Puigdemont, l’endemà, pels carrers de Girona. La felicitat de qui ha fet el cim.

Però certa i sincerament, tot grinyolava: els estira-i-arronses entre els protagonistes polítics les hores prèvies a la Declaració, les cares del Govern a l’escalinata del Parlament, la no arriada de la bandera espanyola al Palau de la Generalitat, a què esperen? L’acceptació, sense més, de les primeres mesures de l’aplicació del 155: la destitució del major Trapero i la convocatòria il·legítima d’eleccions pel 21-D. Què cony estan fent? I finalment, la roda de premsa de mig Govern a Brussel·les: hi hauria presó i exili.

La República catalana independent quedà, doncs, en stand-by, sense aplicació, sense veure’s materialitzada. Nogensmenys, és important constatar que la República està declarada i ha nascut tan legalment com legítimament, i que els simbolismes i les litúrgies del poder institucional són tant o més importants que la seva materialització. Més d’hora que tard, Puigdemont tornarà, o hauria de tornar, com a Primer President de la República, tal com ho féu al seu moment el President Tarradellas. Així doncs, ara que ja s’ha resolt tot el tema judicial, que el Consell de la República es posi a treballar ben aviat a Waterloo.

[continua]

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *