5 d'octubre de 2017
0 comentaris

GT-39: Croàcia (1/2)

1. Pròleg

Una guia de la National Geographic i diverses referències amicals són l’origen de tot. Què? Fem una setmaneta a Croàcia? Aeroports secundaris a on arriba Vueling i un Booking que ens apressa a reservar, ai ai que estarà tot ple! Mirant preus, dates, i allotjaments mínimament decents, concretem: dissabte de matinada a Zadar, al centre de la costa adriàtica, per davallar-la el mateix dia fins a Split; dues nits per poder fer una jornada tranquil·la al què va ser el Palau de Dioclecià, i un dilluns de cotxe per anar cap a la península d’Ístria, al nord del país, passant abans pel Parc Nacional dels llacs de Plitvice, a l’interior. A Ístria dues nits a Pula, vella colònia romana amb un Amfiteatre, diuen, a l’altura del Colosseu. I ja ens plantem a dimecres per anar fins a la capital, Zagreb, des d’on tornarem a casa dissabte.

Un país que paga amb kunes, que es divideixen en 100 lipes, i que és a on s’inventaren les corbates el segle XVII. Uns quatre coma tres milions d’habitants, 790.000 a Zagreb, i pàtria de Nikola Tesla. En temps de l’Imperi austrohongarès, l’elit vienesa baixava a Opatija a estiuejar; avui una sisena part del PIB el genera el turisme. Després de la Guerra dels Balcans, que ells anomenen “de la Nació” (1991-1995), han consolidat un Estat amb sistema monocameral, de 153 diputats, que va ingressar a la UE el 2013, i en què els dos grans partits són l’HDZ (Unió Democràtica Croata, nacionalista de dreta) i l’SDP (Partit Socialdemòcrata). Amb el 90% de la població que es considera croata, per un 5% que es consideren serbis, sembla que el conflicte bèl·lic ha d’estar prou superat. Pel què fa a les religions, el 86% són catòlics romans, el 4,4% ortodoxos serbis i l’1,4% musulmans.

Poblaren el territori istris, liburns, dàlmates, i d’altres civilitzacions antigues. A la costa s’hi establiren colònies gregues i després, a partir del segle IIaC, arribaren els romans; les províncies de la Iliria, la Pannònia i la Dalmàcia, els ports comercials de Pula o Zadar. Salona, a l’actual Split, era la capital de la Panònia i a on l’emperador Dioclecià s’hi feu construir el seu Palau de retir entre el 295 i el 305dC. I irrompen els bàrbars: huns, gots, àvars, i a partir del segle VI, els eslaus, concretament la branca dels croats blancs, d’aquí el nom. Aquests darrers, pacten obediència a l’Imperi Bizantí el 626. El 812 el domini és de Carlemany, tot i que per poc temps, ja que Bizanci hi torna a la segona meitat del mateix segle IX.

Entre els segles X i XI pren forma el Regne de Croàcia. El 925 ascendeix al tron el primer rei, Tomislav, de la dinastia dels Trpimirovic. Ve a ser el seu Guifré el Pilós. És en aquest període en què la mitologia eslava es veu substituïda pel cristianisme, aflorant, com arreu, nombrosos monestirs benedictins. Cap a l’any 1000 apareix l’escriptura glagolítica.

L’any 1102 el territori cau sota domini del Regne d’Hongria, i a partir d’aquí entren també en joc la poderosa Venècia (cap al XIII i a la costa), el Regne de Nàpols, i l’Imperi otomà, anant i venint i repartint-se, venent o barallant-se per diverses possessions. La ciutat de Dubrovnik, però, en forma de República, sempre va ser més o menys lliure. Els otomans guanyaren terreny definitivament a partir de la Batalla de Kosovo el 1389, quan derrotaren una aliança de serbis, croats i bosnis, i conquerint l’antiga Constantinoble el 1453, Bòsnia el 1463, Hercegovina el 1482 i Croàcia el 1493. Havent derrotat els hongaresos tres anys abans a la Batalla de Mohacs, el punt àlgid de l’Imperi otomà fou el famós setge de Viena el 1529. La truita es girà a partir de la Batalla de Lepant el 1571, moment a partir del qual qui començà a tallar el bacallà a la zona fou l’arxiducat d’Àustria, si bé els reductes otomans encara existiren fins al Tractat de Karlovac el 1699.

A propòsit de l’estira-i-arronsa entre austríacs i otomans, convé destacar l’intent de revolta dels nobles croats Zrinski i Frankopan contra Leopold I, el 1671, després que l’Arxiduc cedís a l’Imperi otomà terres croates. Un espisodi que em fa pensar en la Guerra dels Segadors i el posterior Tractat dels Pirineus…és a dir, el conflicte entre la Monarquia hispànica i el Regne de França amb Catalunya patint-ne les conseqüències pel mig. Els dos conspiradors, que acabaren decapitats, són enterrats i venerats a la catedral de Zagreb. Pau Claris també fou decapitat? Mmm veiam que ho busco…no, decapitat no, però hi ha la sospita que fou emmetzinat amb “acqua di Napoli”. Carai.

Més paral·lelismes, propis de països de la perifèria d’Europa: arribà Napoleó i el seu Imperi i s’establiren fugaçment les Províncies Il·líriques, com fugaços foren els Departaments francesos del Ter, del Segre, de Montserrat i de les Boques de l’Ebre. Derrotat l’emperador francès, en el repartiment del pastís que fou el Congrés de Viena (1814-15), Croàcia quedà en mans de l’ara ja Imperi Austríac. I en aquest segle XIX, si Catalunya tingué la Renaixença, aquí aparegué del Moviment Il·líric, de la mà de poetes i intel·lectuals, per tal de reivindicar cultura i llengua pròpies. El 1830 les normes ortogràfiques del croat, i al 34 el primer diari en aquesta llengua. I passant per dues Guerres Balcàniques a l’inici del XX, territorials, ens plantem a la Primera Guerra Mundial, que liquida els grans Imperis europeus; l’austrohongarès no n’és excepció i neix llavors, el 1918, una monarquia parlamentària anomenada Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que posteriorment es dirà de Iugoslàvia (que vol dir “eslaus del sud”).

Dins del Regne de Iugoslàvia la cosa no es simplifica gens. Ara el centralisme ve de Belgrad (Sèrbia), i el 1928 el líder del Partit Camperol Croat, Stjepan Radic, és assassinat en un context de trets al Parlament. Arrel d’això el rei Alexandre I, no confondre amb el tsar rus, instaura una Dictadura. El 29 apareix la feixista Ústaixa, que assassinà el rei, i que durant la Segona Guerra Mundial tingué el suport de Hitler i Mussolini per establir un Estat Independent de Croàcia i construir camps de concentració per a assassinar gitanos, serbis i jueus. Per sort aquí no hi tenim paral·lelismes, mal que pesi a C’s, PP i companyia…

Durant el segon conflicte mundial hi ha un complicat xoc a tres bandes entre el feixisme de la Ústaixa, els comunistes liderats pel Mariscal Tito i els reialistes serbis, els Txètniks, tots ells cometent les animalades pròpies de la guerra. Amb la seva fi es constitueix la República Federal Socialista de Iugoslàvia, comandada per Tito i integrada per les Repúbliques d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Sèrbia i Macedònia. Si bé situada en el bàndol de l’est durant la Guerra Freda, Iugoslàvia ben aviat es distancià de l’URSS d’Stalin i fou un règim més obert, per bé que això no evità el 1971 l’anomenada “Primavera croata”. Aquest moviment, que fou durament reprimit, reclamà més llibertats civils i combaté la imposició del serbocroat i els greuges econòmics que patia Croàcia; malgrat la persecució, s’aconseguiren certes reivindicacions amb una nova constitució el 1974.

I arribem ja a aquella part de la història que vam viure per la tele quan érem petits: les guerres de la desintegració de Iugoslàvia. En el context de l’enfonsament del bloc de l’est, els nacionalistes de l’HDZ guanyaren les primeres eleccions lliures a Croàcia el 1990, fet que suposà l’inici, conjuntament amb Eslovènia, del projecte per a dissociar-se de Iugoslàvia. ¿Millor parlar de dissociació que d’independència, en ser un Estat federal? No ho sé…en tot cas, la minoria sèrbia a Croàcia, sentint-se amenaçada, proclamà al seu torn la independència de la República Sèrbia de Krajina, en territori croat, després que Croàcia hagués proclamat la seva el juny de 1991, a partir d’un referèndum amb un 94% de vots pel “Sí”. Les hostilitats entre el govern croat i els serbis, que comptaven amb el suport de l’exèrcit iugoslau, ja havien començat al març quan aquest darrer ocupà posicions a les oficines d’accés dels llacs de Plitvice, i la policia croata s’hi enfrontà a trets, provocant els primers morts de la guerra. Glups, per sort no puc imaginar els Mossos disparant contra una possible pallassada de l’exèrcit espanyol els pròxims mesos.

A partir d’aquí, el que tristament coneixem: assassinats, desplaçats, massacres a un bàndol i a l’altre, bombardejos, Vukovar i Dubrovnik arrassades, ofensives i contraofensives per moure la frontera amunt i avall, etc. Quatre dates més: ja el 1992 la comunitat internacional va reconeixent el nou Estat i Croàcia entra a les Nacions Unides, el 1995 els Acords de Dayton posen fi a la Guerra i estableixen les fronteres dels nous Estats, el 1999 ja hi ha alternança al poder amb la victòria de l’SDP, el 2003 torna a guanyar una renovada HDZ que fa net perseguint crims de guerra de propis militars croats, i el 2013 es fa l’ingrés a la UE. Segons la guia ja tot molt feliç, però segons l’enciclopèdia encara amb greus problemes econòmics, de corrupció i de crim organitzat.

Som-hi doncs.

2. Zadar i Sibenik [ds8]

El petit Wolkswagen Up, que ens acompanyarà els pròxims dies, ens porta fins al centre de Zadar ràpidament. Un bon punt de partida d’aquesta antiga ciutat és la Porta de Terra Ferma, una portalada barroca d’aquestes d’aire militar o defensiu, que dóna pas a la petita península on s’estableix el nucli històric. Ja de seguida crida l’atenció la brillantor blanca dels empedrats del carrer, ben polits pel seu ús, característica que anirem veient a les petites ciutats costaneres. Zig-zaguegem pels carrers, una primera església ricament decorada a l’interior (Sant Simeó), una columna coríntia al bell mig d’una plaça, i arribem a la plaça de l’Ajuntament, amb una llotja “tipus-Perpinyà” i la torre del rellotge que tot just marca un quart de deu. El sol és alt i pica, i la calor ja apreta; hem fet bé de comprar aigua en un súper de dependenta antipàtica.

Palauets urbans en carrers estrets, amb portalades classicistes de detalls ben curiosos: un cap de lleó saluda per aquí, entaulaments, pilastres i semicolumnes que es superposen per allà. L’esglesiola de Sant Miquel, Arcàngel, ves per on patró de Molins, que a part de matar el drac-Satanàs, també pesa les ànimes com ens mostra el timpà de l’entrada. Traiem el nas al passeig marítim, el mar és blau turquesa net i intens, molt pla per les nombroses illes que el tanquen just aquí al davant. Retornem endins, per una gran plaça on esteles i peus de columna, i un oportú museu arqueològic de façana ordenada i funcional, ens recorden que és el lloc on es trobava el Fòrum romà. Entrem a la petita Església de Sant Donat, del segle IX, rellevant per la seva planta circular, d’espai interior cilíndric envoltat per un deambulatori a dos nivells, com l’anhelada capella palatina d’Aquisgrà. Vuit suports centrals disposats radialment, sis de massius i dues espectaculars columnes que dónen al presbiteri, sostenen la galeria superior i una coberta cònica de fusta. Al basament, criden l’atenció els fragments d’arquitraus i de fusts de columna que es van reutilitzar per aixecar pilars i murs, avui despullats per mostrar-nos-ho.

Sant Donat es troba darrere la Catedral de Santa Anastàsia, com el campanar exempt d’origen renaixentista (segles XV-XIX), així que el rodegem i ens plantem a una bonica plaça presidida per la façana occidental de la Seu. Tal i com explicava la guia, té certa similitud amb la de Pisa per totes les arcuacions que modelen la façana als nivells superiors, tot i que aquí, ara que en veig les fotos, tenen molt menys relleu i hi destaquen dues boniques rosasses. A l’interior, de tres naus i coberta d’encavallades de fusta, meravellen els rics retaules a les capelles laterals; però se’ns escapen un baptisteri de planta octogonal i el mosaic del segle V que es veu que hi ha a la Sagristia. Ho explica el fulletó que amablement ens regala la vigilant, després de veure que encara no tenim, just arribats, les poques monedes petitones que val. Passem a un nou carreró i ens trobem amb una torre de campanar, la de l’Església de Sant Elies, que es macla curiosa i oblíquament amb l’edifici de la nau, formant una capçalera sorprenent.

I gairebé arribem ja altre cop al mar, per veure l’Orgue marí, però ens topem abans amb el Monestir de Sant Francesc. Hi entrem? Vinga va! Ens dóna la benvinguda un bonic claustre, configurat al voltant de quatre pòrtics de columnes d’ordre toscà, a on se sent estrepitosament la descàrrega de la cisterna del wàter. I voltem per diferents estances que exposen el petit però variat tresor del monestir, entretenint-nos amb un políptic del segle XV [el d’Ugljan] ple de sants que juguem a identificar. Aquell del barret i capa vermells de cardenal, Sant Jeroni, nat a Croàcia, que tot sovint es representa de penitent mig despilotat, amb un roc a la mà, aquí ben serè i portant a la mà la maqueta d’una església. Ho he hagut de trobar, però resulta que això de Sant Jeroni amb la maqueta és propi d’Ístria i la Dalmàcia. Finalment seiem sobre les grades d’aquest Orgue marí de tanta anomenada: l’aigua va entrant per uns tubs que no veiem al ritme de les onades, i això produeix, sortint d’uns forats, una melodia, o més ben dit una mena d’esbufecs, que a mi em semblem monòtons i angoixants. Però és que el cansament i la calor es noten. Encara fent alguna volta per veure les muralles que donen a la badia, retornem al cotxe per anar tirant cap a Split i dinar pel camí.

How do you say “Thank you” in croatian?-. -Hvala-.-…hosti, què ha dit?-. Fins que no ho vegi escrit dies després, hvala [huala, més o menys], no ho hauré acabat d’entendre; la dicció croata ens és, o ens sembla, força llunyana. Ha costat però ja estem entaulats davant del mar, en un poble costaner format per apartaments turístics i restaurants a mig camí de Sibenik. Anem bé de temps i podrem aturar-nos a aquesta ciutat per veure el seu gran atractiu, la Catedral. Com Zadar, té un nucli històric molt diferenciat, però aquí no és per establir-se en una petita península, sinó perquè es situa en un turó prominent arran de mar. Així que, ara, els pintorescos carrerons d’empedrat blanc fan molta pujada cap a un castell que trobarem no prou interessant; això sí, aquí hi ha molta menys gent i el passeig és força agradable.

Descendits arran de mar hi trobem, doncs, la Catedral de Sant Jaume, declarada patrimoni de la UNESCO i que va ser aixecada de 1431 a 1536 sota la direcció inicial d’un tal Bonino da Milano. Veiem primer una portalada nord plena de detallets escultòrics, flanquejada per dos lleons que sostenen una columna sobre la qual hi ha, a banda i banda, Adam i Eva tapant-se les vergonyes, i sobre aquests, Sant Jaume i Sant Pere arrecerats cada un dins d’un baldaquí. Fem la volta en direcció la capçalera d’absis poligonals, observats per tot de caparrons que surten de les impostes d’una banda d’arcuacions al llarg de la façana lateral. La porta occidental, amb una estructura similar a la dels lleons però sense lleons, té els dotze apòstols enfilats en una de les arquivoltes, que culminen amb el Crist a la clau. Aquesta façana principal, culminada amb frontons circulars, es desenvolupa en tres trams, corresponents a les tres naus, i té dos rosetons similars als de Zadar.

Entro a dins, aquest cop pagant, i faig la volta observant riques tombes i retaules de diferents marbres de colors. Naus separades per columnes, trifori de pilars quadrats i claristori molt opac, amb finestres petites; volta de canó amb arcs doblers i cúpula vuitavada sobre el cimbori. I sota l’absis de la nau lateral sud, en semisoterrani, el baptisteri de Juraj Dalmatinac, construït, o esculpit tot ell, la dècada del 1440. De planta quadrilobulada i amb la pila baptismal suportada per tres putti drets al centre, les voltes que cobreixen els quatre nínxols laterals tenen forma de petxina, i la central és presidida per l’Esperit Sant envoltat d’un cor d’àngels. Aquí també hi ha, sobre les columnes que separen els diferents paraments, estàtues dins d’un baldaquí, en aquest cas de l’Antic Testament: el rei David, un profeta (Simó? Simeó?) i n’hi havia dos més que es van perdre.

Un bric de suc de taronja fresc i seure a l’ombra per combatre la calor. Davant, una casa modestíssima de pedra, de persianes verdes, té un ordre gegant proporcionant dos nivells de pisos amb finestres d’un ordre secundari; els pensaments em porten al Campidoglio de Miquel Àngel…

3. Split [dg9]

La Núria riu divertida amb el meu vertigen. L’escala, que no deu complir cap normativa mínimament seriosa de seguretat, s’enfila arrapada per l’interior dels murs del campanar de la Catedral. És tota metàl·lica, amb el graonat obert sense davanter, i té com a barana només el passamà i una segona barra longitudinal a mitja altura. Déu meu, la gent hi puja amb canalla i he arribat a veure com un petit s’abocava curiós al buit, agafant-se amb les dues manetes en aquesta barra intermitja que li quedava per sobre el cap. Amb els seus seixanta metres i situada al centre geomètric del Palau de Dioclecià, aquesta torre és la principal icona de l’skyline de la ciutat i un bon lloc per fer-se una idea del seu traçat urbanístic: el quadrat quasi perfecte del Palau, doblat cap a ponent per completar el nucli històric i, rere una mena de Plaça reial barcelonina on hi fan concerts, un altre barri de carrers estrets i antics, on ens allotgem, enfilant-se cap a la muntanya-península de Marjan.

Ahir al vespre, després d’arribar, trobar l’apartament a la primera i fer maniobres mil·limètriques amb el cotxe tot suant, vam tenir temps de pujar-hi per fer gana abans de sopar. I constatar l’autèntic formiguer de turistes a on estem ficats: al nostre barri no hi detectem gaire gent autòctona, tot són apartaments turístics, i al centre tot són restaurants; fins i tot els carrerons són més menjadors a l’aire lliure que llocs de pas. El propi Peristil, la plaça porticada al centre del Palau, és com la terrassa d’una cocteleria xic. Massa gent, massa xivarri. Impossible asseure’s tranquil·lament i mirar de flairar l’ambient tranquil i luxós que devia embolcallar l’emperador Dioclecià (244-311dC), retirat, relaxat i amb toga, lluny del camp de batalla i de les intrigues polítiques de Roma. Fou el primer emperador en tres-cents anys que es retirà per pròpia voluntat, per tenir palau i hortet en aquest racó de l’Adriàtic…no crideu, fills de puta!

Baixem d’aquesta torre de formes romàniques, que fou aixecada del XIII al XVI, per bé que la que trepitgem fou totalment restaurada a finals del XIX. Per una finestra podem veure l’interior de la Catedral de Sant Domne, construcció de planta octogonal que abans de cristianitzar-se al segle VIII va ser el Mausoleu de l’amic Dioclecià. Ha de ser una visita interessant, però ara hi fan missa i per entrar-hi hauríem d’esperar; així que decidim seguir passejant, descobrint altres llocs interessants com el Temple de Júpiter, i fent una visita que potser no ho resulta tant: les grans sales subterrànies del Palau. A tot al llarg de la muralla marítima, que eren a on es concentraven les estances de l’Emperador i avui hi ha el Museu Etnogràfic, hi van desenrunar aquests espais coberts amb voltes de pedra suportades sobre grans pilars; les sales són fresques i humides, però pràcticament buides, ens deceben.

Abans de dinar en companyia de dos catalans ressacosos dues taules més enllà, podem acabar de visitar el que ens quedava del Palau de Dioclecià. Ahir al vespre ja vam poder recórrer una mica les muralles i el passeig marítm, i entrar per la Porta d’Or vigilada per la colossal escultura del Bisbe Ninski, a qui li has de tocar el dit gros del peu per tenir sort. A primera hora hem parat més atenció en el nucli medieval, amb la plaça Narodni (del poble) contenint l’Ajuntament gòtic i la Torre del rellotge corresponents, el mercat del peix, avui gairebé buit per ser diumenge, i diversos edificis d’inicis del segle passat amb inconfusibles detalls de Secessió vienesa a la façana. I ara ens fotografiem al què va ser el Vestíbul del palau, espai circular entre el peristil i les habitacions de Dioclecià, que està semicobert amb una cúpula d’ull enorme. Acabem de passar pels carrerons que ens faltaven, i ja fora muralles, faig una temptativa d’entrar a la Galeria de Belles Arts, molt ben arreglada i refrigerada, i curiosegem pels entorns del Teatre neobarroc i un convent construït deu fer pocs anys, on el cos blanc de la planta superior salta sobre el carrer, en voladís, tot desafiant la llei de la gravetat.

És curiós que Croàcia sigui famosa sobretot per la seva costa, tenint en compte que totes les platges són de pedres; deu ser per les nombroses illes, i les seves aigües netes i tranquil·les. Com que ja hem pogut veure el principal d’Split, podem dedicar la tarda a veure si ens banyem en aigües de l’Adriàtic. La propietària de l’apartament ens va indicar unes quantes platges cap a ponent i una línia d’autobús per arribar-hi, però preferim fer-hi cap tot resseguint el moll esportiu i veient iots i vaixells de gran luxe. Els creuers els veiem cap a llevant, a l’altra banda del port, tot contemplant una magnífica estampa de la ciutat. La costa fa un gir, passem per un parc més popular, un portet de petites embarcacions, un parell de cales i a la tercera ens hi quedem, que el sol va baixant: aigua tastada! La Núria amb les sandàlies, jo punxant-me els peus. De retorn, pateixo amb la indifèrencia gèlida de la mestressa de la guingueta, que triga a servir-me una hamburguesa. M’ha entès o no? I ja al passeig marítim on cada nit hi ha festa, ens deixem entabanar per una mena de bunyols típics coberts de xocolata…reDeú, quina cosa més seca!

4. Plitvice [dl10]

De Zadar a Split vam baixar tranquil·lament per la carretera que ressegueix la costa, però avui, si volem no fer més de set hores de cotxe, toca autopista. I peatges. Com que les indicacions i nomenclatures no són gaire clares, no ens la juguem amb trams de carretera. Autopista, que per sort estan ben arreglades, i anar sumant quilòmetres: de bon matí, doncs, el panorama ja no és massa falaguer, no estem de massa bon humor. I no millorarà en arribar, després de tres hores llargues i molta pendent postiva, cony, que el cotxe no tira, al Parc Nacional dels Llacs de Plitvice. És d’horeta, tot just les deu, però tot i així Déu n’hi do la gent que hi ha. Paguem els vint-i-sis euracos de l’entrada i, després de dubtar entre dos o tres itineraris proposats, ens endinsem a un bosc que de seguida fa baixada i que s’obre a un primer llac, que travessem ràpidament amb una embarcació que va i ve. A partir d’aquí un sender s’enfila i va resseguint diferents nivells de llacs, tranquils i d’aigües brillantment verdes que deixen veure el fons i els peixets; en certs punts hi ha ponts i passarel·les de fusta. I els japonesos i els seus pals de selfie, que són molt pesats. La nena diabòlica, blanca, xuclada i de nas esmolat que ens persegueix…hosti qu’és lletja! L’indret és realment bonic, o ho ha de ser-ho, però hem de fer massa esforços per valorar-ho. Un dels principals atractius, les cascades entre els llacs, tampoc les trobem massa espectaculars…potser és que som a l’època de poca aigua. En fi, que un parell de fotos a uns aneguets, baixem el que hem pujat amb un llarg autobús articulat, i fotem el camp d’aquí, que el camí és llarg.

I se’n fa, de llarg. Primer travessant una serralada per una carretereta de corbes que no acaba mai; així que trobem una mica de civilització parem per dinar, a la terrassa d’un bar de poble, els entrepans de pa-xiclet que ens hem preparat. I arribats de nou a l’autopista, aquesta es fa llarga i llarga fins arribar al nord del país, a prop d’Eslovènia, on acaba per enllaçar-se transversalment a la que va d’Ístria a Zagreb. D’aquí a dos dies anirem cap a Zagreb, però avui girem cap a l’esquerra, direcció Pula. Ja hi som? Ni de bon tros: pocs quilòmetres després hi ha hagut un accident i desvien la circulació per la carretera de muntanya. Només ens faltava això! Encara trigarem tres hores llargues, però anirem capgirant les males cares a ritme dels Manel.

Com l’anterior, l’alberg té una situació immillorable, al límit del centre històric, al carrer dels sex-shops i a sota del que ja és lliure per aparcar. I a tocar de l’Amfiteatre romà, una de les meves grans il·lusions d’aquest viatge; fa poques setmanes era amb els meus estimats alumnes de quart a Roma, davant del Colosseu, després d’haver-ne construït una maqueta de cartró. Un cop acomodats, sortim a sopar i a fer el volt de reconeixement; dubtem una mica, però vinga, fem un cop d’ull ràpid a l’Amfiteatre. I estem de sort: en pocs minuts hi comença un espectacle de gladiadors, tipus Port Aventura, que ens servirà per entrar-hi i distreure’ns una mica. Mentre la Núria fa cua per les entrades vaig a comprar dos talls de pizza per matar la gana. Quin tros d’edifici: mides similars al de Roma, segurament un pèl més petit, també de planta el·líptica i amb estances i passadissos sota terra. La façana presenta un àtic d’obertures quadrades sobre dos nivells d’arcades, alçades sobre un basament massís. Això a la part més alta, perquè com que el terreny fa pendent, a l’altra banda només calen els dos pisos superiors. Com el Colosseu, es construí en època a la segona meitat del segle I, en època de l’Emperador Vespasià (69-79dC).

Però comença l’espectacle: el presentador simpàtic que crida, les danses rituals, l’entrada de la família imperial… i la presentació de les estrelles de la nit, els gladiadors! Jo vaig amb en Volsius, doncs jo amb en Barbarius. Un contra un i després dos contra dos. Aquest era el meu? Quines hòsties que es foten, segur que no es fan mal? I el que va per terra, malferit, que ens exhorten a salvar-lo o indultar-lo: Iugulaaaa!! amb el palmell i els dits estesos cap avall, perquè el degolli, o Mistuuuuuum!! amb el puny enlaire per salvar-li la vida. L’emperador s’ho pensa, avalua els crits del públic i, magnànim, aixeca el polze: salvat!

Queda fer un gelat i la volteta nocturna per Pula: l’Amfiteatre, l’Arc d Triomf dels Sergis, el Temple d’August. Pedres antigues, mil·lenàries, il·luminades per la llum de la lluna plena i retallant la negra nit. Magnífic: finalment, el dia s’ha arreglat!

5. Pula [dt11]

El nucli històric de Pula es desenvolupa, a tocar del mar, al voltant d’un turó que es va encerclant amb carrers concèntrics. Així que, després d’enxocolatar-nos amb l’esmorzar, comencem a visitar-lo en sentit antihorari pel passeig marítim, amb moll de pescadors i sense platja com és habitual aquí a Croàcia. Primer topem amb la Catedral de Santa Maria, barroca i de campanar exempt, just quan toquen les deu i quan n’obren les portes. Planta de tres naus separades per columnes, aprofitades dels romans i bizantins, amb coberta d’encavallades de fusta. Per un carrer costerut anem cap amunt del turó, passant un moment per una esglesiola ortodoxa, la de Sant Nicolau, que trobem tancada. Al cim hi ha una fortalesa d’època moderna, de fossats i muralles anguloses com les de Montjuïc, avui convertida en Museu marítim i en sales d’exposicions temporals que no ens atrauen l’interès. Rodegem un parell de baluards i al vessant oposat hi ha, molt deixat, el Teatre Romà. Fa temps que el tenen abandonadot i hi peta un sol de mil dimonis, però un teatre en semicercle sempre és bonic de veure una estoneta. Davallem cap a un gran casalot en obres, un Palau segurament del segle XIX, a on hi ha el Museu arqueològic tancat per restauració. Una placa informa, en una casa contigua plena de motllures de gust clàssic, que aquí s’hi feu la primera reunió a Pula del Partit Comunista iugoslau. Seguim girant: una antiga església, dedicada antigament al Sagrat Cor, avui bella i blancament convertida en sala d’exposicions d’Art Modern, com aquella que anys enrere vaig veure a Montpeller.

I abans de baixar a la plaça principal, arribem a un altre Monestir de Sant Francesc. Aquí pot semblar interessant fer-hi un cop d’ull, és barat i ja toca seure a l’ombra! Es tracta d’un conjunt d’església i claustre, d’origen romànic, que acull les relíquies del beat pulà Otto. Fem la volta al claustre ple d’esteles, visitem una estança a on hi ha unes restes arqueològiques molt ben resoltes, i entrem a l’església de nau única. Amb uns murs austers i gruixuts de pedra ben tallada, l’espai, cobert amb fusta, culmina en un presbiteri format per tres absis emmarcats per arcs ogivals. Al central, rere l’altar major, hi ha un retaule que té la mateixa estructura que el políptic que vam veure al monestir franciscà de Zadar; en aquest cas, però, la fusta és tota daurada i les figures dels sants són en mig relleu. Ens crida l’atenció els radiadors que arriben als primers bancs; el tub de l’aigua arriba per terra ben camuflat. Carai.

Baixem a la plaça de l’Ajuntament, antic Fòrum, on trobem una catalana simpàtica al taulell de l’oficina de Turisme, i remirem el Temple d’August, pròstil, la construcció més antiga de tota Croàcia, si bé el pòrtic de de quatre columnes corínties va ser reconstruït després de la Segona Guerra Mundial. Per darrere l’edifici ja ens ataquen els cambrers que ens ofereixen dinar, i llegim que hi havia dos temples més molt similars, un dels quals encara es pot veure incrustat al mur lateral de l’Ajuntament. Acabem de fer la volta per veure la petita església romànica de Santa Maria Formosa, que formava part d’un complex molt més gran, i trobar, amagat dins d’uns carrerons, el mosaic romà que indica el mapa, ben protegit amb tanques i un cobert. Essent el paviment de l’habitació d’una antiga casa, té diversos compartiments amb motius geometrics i florals, i una escena central: dos homes dominant un toro, amb una dona ajaguda davant; com que a sobre i a sota d’aquest quadre hi ha dos laberints, podria semblar que són Teseu i el Minotaure, amb Ariadna davant, abans de ser abandonada, pobreta. Però no, resulta que representa el Càstig de Dirce, reina de Tebes, i aquests dos són Amfíon i Zetos, que la van lligar a un brau furiós per venjar l’esclavitud i maltracte que havia infligit a sa mare.

Enfilem el carreró central, ple de comerços, que mena fins l’Arc dels Sergis. En James Joyce de ferro es mira el contrast entre l’arquitectura romana i una façana neobarroca, en una plaça dura en què el paviment marca el traçat de l’antiga muralla. Del primers anys abans de Crist, es tracta d’un petit arc triomfal d’un sol ull que fou dedicat a un pare i un marit homònims. Ens allarguem fora muralles, en un últim lloc que surt destacat al plànol turístic: la casa dels Defensors de Croàcia, una mena de casino per a la burgesia benestant vienesa que venia de vacances. Em crida poderosament l’atenció el vestíbul del Palau, a on entrem curiosos: un espai marbrat decorat amb parelles de columnes dòriques acanalades, els seus entaulaments corresponents, de tríglifs i metopes, i un petit nimfeu enganxat a la paret. ¿Deu ser d’en Theophil Hansen, arquitecte que vaig mínimament estudiar arran del viatge de Viena? Em recorda molt als vestíbuls de la Borsa i del Parlament…ho consulto a la tornada, no sense dificultats, i resulta ser de Ludwig Baumann, que també treballà a Viena. Només ens queda dinar a la terrassa d’un restaurant, ombrada sota una carpa, en unes taules parades amb estovalles de quadres blanc i vermells…una cosa que no s’ha de fer mai.

Aquesta península triangular que és Ístria, on els topònims són també en italià, té un vèrtex en el mapa que mira cap avall. Pula és a tocar d’aquest vèrtex però el punt més meridional és una cua de terra que entra al mar: la península de Kamenjak. Com que tenim cotxe i al matí ja hem vist el més principal de la ciutat, aprofitem per acostar-nos-hi, imaginant-nos una bella costa escarpada. Però ai las, que aquí hi ha un putu càmping pel mig, i que es tracta d’una pineda arran de mar de la qual tornen els domingueros empolsegant-nos el camí amb els seus cotxes. Uns núvols cada cop més negres i espessos amenacen una bona tempesta, així que anem de retirada i per sort el diluvi ens enganxa ja dins de l’Up. Meravellosa natura, quin espectacle: el cel vira cap a la tenebra, la pluja i el vent són intensos, però el sol baix travessa i il·lumina amb un groc poderós la capsa vidriada del Lidl. Merda, les fotos fan molt poca justícia.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.