Ebre Avall

Dc 23 Móra la Nova-Miravet-Xerta: El que havíem imaginat

Dc 23 Móra la Nova-Miravet-Xerta: El que havíem imaginat

 

Els llençols s?enganxen esgarrifosament conseqüència del cansament, però una televisió instal·lada a l?habitació ajuda a superar progressivament aquest procés tant dur i mandrós consistent en llevar-se. Altre cop tornem a trobar-nos, just abans de les nou, a l?espai meteorològic de TVE, la nostra ja amiga Concepción Fernández, a qui avui li descobrim una piga molt interessant a través de l?escot. Esperem impacients el final, ho farà?? Acaba, uns instants de silenci, potser només dècimes de segon, Sí! Talment com si fos Suprunaman Menjaprunes, tanca la boqueta i obre les narius.

 

És hora d?anar a buscar l?Ebre, i ho fem tot baixant el carrer a través del qual es desenvolupa Móra la Nova, un carrer comercial que ens subministrarà el que necessitarem durant el dia i ens mostrarà la seva cara més amable. Un parell d?ampolles d?aigua i embotit a la botiga de queviures -?Veniu amb cotxe?Per lo riu?!?!?- on un jove compra alguna cosa – ?Des de Cantàbria??Collons txec!?-, crema solar a la farmàcia -?Os veig una mica recremaets, amb factor 20 n?hi haurà prou?-, on ens regalen una crema especial per a la cara, una barra de pa a ca la fornera, que ens estalvia amablament de tallar la barra, i qui de ben segur té més pèl a les aixelles que al pubis, i un ham amb fil de pescar a la botiga d?articles de pesca, on a més regalaran a un Joan entusiasmat una capseta plena de cuquets fastigosament bellugadissos…comerç urbà, alguna cosa més que una filera de prestatges.

Continuant carrer avall ens retrobem un home amb qui parlàrem la nit anterior, menys vell del que sembla, amb un ull de vidre i una llarguíssima i inquietant ungla del dit petit de la mà dreta, que ens torna a donar conversa; malgrat l?aspecte de deixadesa té un to de veu amable i tranquilitzador, i ens torna a portar dades i més dades sobre ?lo riu? i el seu entorn; nascut a l?Ampolla i de nom que no recordarem, ens deixa tot tirant carrer amunt, segurament cap al tros.

 

A la fi arribem a l?embarcador, on veiem Móra d?Ebre a l?altra banda del riu, en una imatge de postal. El primer que ens sorprèn és la transperència de l?aigua (l?endemà en sabrem el negatiu motiu), veiem el fons!, i efectivament, la velocitat que agafem sobre l?aigua, que va ràpida i llisa, gràcies al drentatge que fan des d?una mica més avall de Flix, tal com ens va explicar l?hostaler la nit anterior. El fet de veure el fons no ens minva el respecte que sentim per submergir-nos a l?aigua, fins ara sempre opaca; veiem clarament la flora fluvial, una mena d?algues enormes, les més llargues fent pessigolles a la Rauxa, com si fossin llargues cabelleres ondulades pel vent a càmera lenta, al ritme del corrent. El paisatge torna a ser muntanyós i sense rastre de presència humana; bé, sí, alguna torre elèctrica sí que la podem veure si ens hi fixem.

Tot avançant riu avall, veiem de lluny un punt on alguna cosa trenca les aigües, acostant-se; no sembla que sigui una roca, ni cap peix o ?sirul·lu?*, i ens hi acostem progressivament ben atents: de cop veiem una massa indefinida de color verdós que se?ns fica ràpidament sota la barca, ?És un peix, tio!!!! Aaaaaaaaaghh!!!? cridem exaltats, el cor sortint-nos per la boca; però ara ho veiem: una boia enfonsada un pam es debat infinitament per no ofegar-se, allunyant-se. Potser hem vist massa pel·lícules?

 

Una hora i mitja després, i havent fet uns vuit quilòmetres (millor registre fins al moment), arribem a Miravet, on el seu famós castell ens guaita ja des de fa un temps. El poble, com passa a Móra d?Ebre, és a peu de riu. Ben al contrari de la zona aragonesa que hem navegat, on la plana obliga els pobles a allunyar-se?n, en aquest tram les serralades del Baix Ebre ?domestiquen? el riu i permeten a petits pobles atansar-s?hi, això sí, penjant-se dels penya-segats. Miravet ens dóna la benviguda amb unes escales que baixen fins l?aigua i que condueixen a un passeig. Primer establiment: un bar. Això és el que havíem somniat, arribar famolencs als pobles per menjar-nos àvidament el menú del dia al bar. És el primer cop que ens hi trobem. Desembarquem feliços i amb enorme facilitat ens asseiem tots tres (Rauxa inclosa) a la terrassa del bar, tot gaudint de les vistes a l?ebre i d?una clara cada un.

 

Havent omplert la panxa continuem engrescats la nostra ràpida navegació ebre avall, i en un parèntesi el Joan prepara amb angúnia un ham amb alguns cuquets (l?Albert no els pot ni mirar), a veure si pesquéssim alguna cosa; però l?invent no té gaire èxit, el moviment porta l?esquer cap a la superfície, i decidim deixar-ho córrer.

 

La tarda transcorre i poc a poc anem notant els efectes de l?assut de Xerta, que ens frena l?aigua. I a part, comença a entrar seriosament un altre element en joc, el vent, que en alguns passos estrets del riu ens empeny ràpidament en direcció contrària. En aquests casos no podem fer res més que oblidar-nos del cansament del final del dia, del dolor a les espatlles i braços, i deixar tota l?ànima en cada remada. Però incombustiblament fem cap a l?assut, on deixarem la rauxa dormint.

 

A nosaltres, encara ens caldrà mitja horeta més a peu per arribar a Xerta i poder-hi sopar al bar de la plaça. Com que les temperatures són més bones, estem decidits a tornar a passar la nit al ras, i busquem algun portal per quedar-nos-hi. Després de dubtar entre dos llocs, ens decidim per l?entrada coberta d?una mena d?escola, en un carrer bastant transitat, però que té un barri que no està tancat amb clau. Pregutem a una noia jove (més comprensiva en aquest cas) què li sembla i ens diu que ?feu, feu, és públic, però a les set us despertarà el camió del supermercat?; bé, si una veïna ens dóna permís, consciència més tranquil·la?Abans d?entrar-hi ens asseiem a la vorera per treure?ns les les lents de contacte, esperant tot rient que cap iaia escandalitzada truqui a la guàrdia urbana per denunciar que dos pressumptes drogo-addictes se li han ficat al portal, mentre una nena petita, en el seu paradís de vacances estivals, ens espia divertida des de la cantonada. Encara passegem una mica més dissimuladament, esperant l?oportunitat d?entrar-hi en el moment oportú. Poc després, sense que ningú ens vegi, entrem silenciosameCLINC,CLANC, merda! Un rem cau sobre el barri de ferro amb gran estridència. Mentre despleguem el mini-campament patim amb sorna cada cop sentim passes que s?acosten, i en un moment donat, ens preguntem què cony hi fem aquí si pagant tretze euros podríem estar dormint còmodament en una pensió?per garrepes? per anar d?aventurers? pel morbo de fer el gamberro? Pocs dels vianants nocturns que vegin aquests dos paios aquí tirats imaginaríen mai que són dos ?senyors arquitectes?.

 

 

*Silur en registre lingüístic rauxià

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *