13 de novembre de 2012
2 comentaris

En Pepetrancas, el ChinoMaikel i l’Oriol

Crònica del segon míting d’en Junqueras divendres passat a Sabadell

 

Ens ho vam passar molt bé, divendres passat, els que vam assistir a l’acte electoral que va fer l’Oriol Junqueras a Sabadell. D’entrada, ja va ser ben agradable arribar a l’Auditori Pere Quart veient una gentada esperant al carrer, i fent una cua inútil per poder entrar: la sala era plena, i per motius de seguretat, ja no hi podia entrar ningú més. Tot comentant que això no es veia des del Carod, va sortir en Junqueras a disculpar-se i a proposar de fer un segon torn, i tot fent broma, “us prometo que repetiré paraula per paraula!”.

Així, doncs, una horeta per anar sopar i tornar a l’auditori, altre cop ple de gom a gom i havent-nos de quedar al fons i a peu dret. Primer els parlaments introductoris dels peixos grossos locals, i seguidament torn per al presidenciable, que pujà al faristol, es mirà el parell de càmeres de televisió instal·lades i preguntà “escolteu, oi que això ja no ha de quedar enregistrat?…sí?…us fa res?”, i decidí baixar de l’escenari a fer el míting entre el públic i de viva veu, com si estés fent classe a la universitat.

El motiu principal de la campanya és explicar el projecte polític del partit a través de mostrar el caràcter i tarannà del candidat, com a reflex d’allò que s’havia anomenat la “gent d’Esquerra”: un perfil dialogant, catalanista i independentista sense complexes, i acostumat a participar de la vida cívica; per tant, doncs, també amb preocupacions i inquietuds per tot allò que és col·lectiu, palesant el compromís amb la “cosa pública”. És a dir, un perfil amb el qual bona part de la societat catalana pot arribar a sentir-s’hi identificada, com ha de ser en un partit que fa molts anys que deixà “les trinxeres” i que aspira a ser majoritari en els propers anys.

I què millor per fer-ho que exposar la seva experiència a l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, municipi del Baix Llobregat, 30.000 habitants, del qual Junqueras n’és alcalde des de 2011. A Sant Vicenç tenen el costum de reunir-se a la Plaça de la Vila, a on hi poden acostar-s’hi, doncs, els veïns que ho vulguin, ja sigui a escoltar, proposar o discutir els problemes que els afecten: hi participa des de gent com la que surt al títol d’aquest escrit, fins a d’altres com el qui tothom coneix com a “el facha”.

Ara bé, n’hi ha prou amb fer-se amb tothom i conviure-hi simpàticament? No, també convé entrendre i conèixer com funciona el món, i pensar quines són les millors solucions als problemes que es presenten. En aquest sentit, Junqueras repassà molt bé la situació social i econòmica tan local com catalana (és a dir, és bastant més que un professor enrotllat d’història), i pot explicar amb orgull el cas d’un simpatitzant, sindicalista de la UGT, que abans d’anar a les llistes d’Esquerra havia impulsat i liderat la secció local d’UPyD a Sant Vicenç.

Amb aquest treball, Esquerra aconseguí assolir l’alcaldia en formar govern amb ICV-EUiA i CiU, tot rellevant l’anterior alcaldessa del PSC, que havia estat investida amb el suport del PP. Recordant que més del 80% del municipi és castellanoparlant, esdevé tota una lliçó per a tots aquells energúmens, dits de dretes o d’altres autoanomenats d’esquerres, que són capaços d’afirmar bajanades vàries sobre la futura Catalunya independent.

Per mi l’anècdota més divertida de la vesprada, però, va ser la de la senyora Ángeles, que farta de la prepotència de l’anterior govern, aprofità el primer Ple per demanar la paraula (l’anterior govern no ho permetia), acostar-se al grup socialista, mirar-se’ls, i dir-los: “a qué perder…¿jode?”; l’alcade Junqueras, incòmode, va haver de recriminar a la bona dona que en el context institucional cal guardar certes formes…i l’Ángeles: “Uy, perdón, perdón, señor alcalde…” i dirigint-se de nou al seu objectiu: “a qué perder…¿fastidia?”.

La situació em va fer pensar en Cerdanyola i les municipals del 2003, que també van esdevenir una bona sorpresa. Tot passejant aquella jornada electoral amb en Josep Sellarès, ens vam trobar amb la comitiva de la llavors alcaldessa Cristina Real; sí, aquella que per carnaval havia fet disfressar l’edifici consistorial de vaixell tot posant-li el nom de “Cristina”. Llavors el PSC havia governat sempre, des dels setanta, i Esquerra feia molts anys que no tenia representació. Al saludar-nos, l’alcaldessa comentà: “Bueno, si al final perdemos la mayoría absoluta y vosotros entráis, ya hablaremos, ¿no?”; en Sellarès, en la seva línia entranyable, contestà “Cristina, si això passa…[i féu un comentari obscè que més val no reproduir…]”, “Ay, Txusep, Txusep, cómo eres…”. Finalment aquella nit el PSC baixà de 13 a 8, i Esquerra entrà amb dos regidors, cosa que permeté acabar amb una hegemonia socialista que semblava infinita.

Jo no vaig poder desfogar-me com la senyora Ángeles, però vaig tenir prou satisfacció amb la lliçó que s’endugueren els socialistes aquella nit, i en veure que, de tant en tant, les nits electorals ens guarden sorpreses molt agradables si abans has fet feina ben feta. I és que no n’hi ha prou en anar repetint els quatre dogmes de sempre a la massa afí, perquè resulta que la gent pensa i té capacitat crítica, tal i com ha de ser en la societat més justa per la qual sempre ha treballat el republicanisme català.

De la mateixa manera, ja se’n poden guardar prou, els partits polítics, d’actuar amb actituds paternalistes de l’estil “seguiu-me, que jo sóc el bo de la pel·lícula i acabaré amb els dolents”. Penso en casos com el de la sempre humil “mamà” Chacón (en aquest cas hauríem de parlar de maternalisme…), però també mirant a l’altra banda de l’hemicicle, a on hi ha un candidat, que fa dos anys que ens presideix, que apareix al cartell electoral alçant els braços per liderar el “poble”, talment com si fos Moisès…

Bé, i tornant a Sabadell divendres passat al vespre…la gent va sortir molt contenta, per haver passat una molt bona estona en un míting de tipologia gens habitual, i per haver pres una bona dosi d’il·lusió col·lectiva, aquella que et dóna energia per posar-te a treballar, participar, convèncer…i finalment, guanyar per allò que creus just i necessari.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.