Una vesprada als toros

Escapada a Madrid amb la mare, una bona oportunitat per assistir a un espectacle taurí sense risc que algú m’hi pugui reconèixer.

Las Ventas, inaugurada el 1931 i amb capacitat per 23.000 espectadors, és la plaça de braus més gran de l’Estat, i com a tal, impressiona i és ben bonica de veure; avui hi fan una “novillada”, que segons m’expliquen a l’hotel, és com anar a veure els juvenils del futbol: 6 toros de poc menys de 500kg i tres toreros encara en formació. Fora al carrer hi ha paradetes de menjar, molt merchandising de la “roja” i força bullici, diria que meitat guiris-meitat espanyols; un cop a dins i quan s’acabi d’omplir, hi haurà aproximadament un terç de l’entrada.

Prolegòmens: els empleats són gent jove i simpàtica, uniformada d’esport, que indiquen al personal cap a on ha d’anar. Va passant un venedor de begudes, també la mar de simpàtic i a qui no ens fa vergonya preguntar coses que no sabem: ¿y al toro lo van a matar?, essent una novillada havíem pensat que potser només el marejarien una mica…¡disfruten del espectáculo!. Un home més vell i més pesat, insistent, s’escarrassa en llogar els coixins per no seure sobre la pedra. I molts guiris fent-se fotos (més fent-se’n que fent-ne), colles de senyors experts, alguna iaia molt arreglada i tradicional, i nombroses famílies amb xavals petits.

Davant, uns habituals del món taurí: cunyats, germans i la filla ben escotada i pintada amb un nòvio d’estètica CristianoRonaldo (això és: gimnàs, insolació, molta gomina i ulleres fosques); fumen, porten pipes, i pa i embotit per a la mitja part. A l’esquerra, una altra família, el cap de la qual és un entès que transmet coneixements al seu fill petit, i a mi, que paro l’orella; l’oncle atén una estrangera que vol fer-se una foto, molt agraïda i somrient, i ell, cofoi amb la rossa, pst, ¿cómo se dice “de nada” en inglés?no sé…oye, que aprenda español, ¡coño!”. Glups.

Una mica més enrere nostre, la llotja d’autoritats. A veure si encara veurem algun famós…oi que era la Infanta Elena, la que va sovint als toros? Va, si surt crido: “¡fea!”. Albert, no facis bromes. Però només hi apareixen uns senyors d’estètica, diguem-ne, franquista (això és: bigotet retallat, molta gomina i ulleres fosques). I som-hi, l’orquestra es posa en marxa amb el clàssic i festiu pas doble, i els protagonistes humans de l’espectacle surten a l’arena a desfilar en direcció la llotja, davant la qual faran una reverència a qui deu ser el president de la plaça, que resta dret de manera solemne. Em fan pensar en els gladiadors romans, davant l’emperador: Ave Caesar, morituri te salutant! Aquests, però, a priori no han de morir.

L’home que des del centre de la plaça indicava, amb un gros cartell, la granja i el pes de l’animal, es retira i surt el primer brau, esperonat des de la porta. La veritat és que quan veus córrer l’animal per primer cop impressiona, és gros. Els dos primers minuts hi ha quatre toreros fent-lo anar amunt i avall, cansant-lo, i de seguida surten els picadors, sempre dos tot i que només n’actua un, dalt del cavall protegit que déu n’hi do les embestides que rep. Així, el toro és ferit al llom i està perdent sang, i renoi la que perd, des del minut dos. És al cinquè toro que em dedico a cronometrar; al primer faig fotos com un desesperat, la novetat m’emociona. I fins i tot en aquell moment me les miro i m’agraden, m’arriben a suscitar un cert valor estètic.

Seguim, surten a la palestra els de les banderilles: s’hi acosta, s’hi acosta…i nyac! a córrer! N’hi ha tres, així que al minut set, quan el torero principal comença a enfrontar-se sol a la bèstia, l’animal porta sis ganxos clavats a l’esquena. Durant deu minuts l’anirà marejant d’un cantó a l’altre amb la capa, ooooleee, esperonant-lo ¡huajaa!, fent posturetes i regalant-se amb el públic. De tant en tant el toro, esgotat i ensangonat, s’atura i se’l queda mirant mentre el torero segueix fent-li gestos, com xulejant a l’animal; l’estampa podria qualificar-se de patètica. Però què fot? Hi ha un moment en què se’ns escapa el riure.

Havent passat un quart d’hora després d’haver sortit a l’arena, el brau rep l’estocada final, una espasa que el torero sempre ha canviat a mitja feina, no sé ben bé per què, i que li queda clavada gairebé tota. Encara uns segons més, en els quals dos auxiliars l’acaben de marejar amb les seves capes, i l’animal es desploma encara viu. Treuen un ganivet i li claven al coll perquè deixi de patir.

Aquest espectacle tipus es pot veure amanit per una sèrie d’incidències. I és que el tercer toro de la tarda, després de desplomar-se, cony, encara es torna a aixecar vomitant sang i entranyes, i fent tentines se’n va a caure mort uns metres més enllà; els entesos s’indignen i podem viure una mocadorada, ¡fuera! ¡fuera! I al cinquè, el pobre, no hi ha manera d’estocar-lo: el torero li clava l’espasa fins a sis vegades, però blup, aquesta és escopida per la carn de l’animal. Alguna cosa no fan bé, i és constant que, de tant en tant, alguns iaios fotin crits corregint la postura del torero, o recriminant-li més valentia. “¡Taurinos, vais a acabar con ésto!”, “¡no les enseñais bien!”, “¡palante!”,…els taurinos deuen ser els “entrenadors” de toreros, tot i que el que exigiria aprendre l’espanyol als turistes comenta ingènuament que a les granges tampoc fan els toros prou braus.

Finalment, el darrer toro de la nit brindarà l’ensurt de la jornada: hi ha un moment que el torero perd l’equilibri i el brau li fa una embestida amb el front que el fa volar pels aires, amb voltereta inclosa; tot i que havíem fet broma de si encara podríem veure una cornada, en aquell moment no puc evitar deixar anar un “collons!” fent un bot del seient. La novillada s’acaba amb coixinada: dos o tres emprenyats llencen el coixí al terreny de joc, i vinga, guiris i autòctons s’animen massivament a imitar-los, davant la indignació inútil dels pobres empleats, que els tocarà recollir més del compte.

En definitiva, una salvatjada repugnant consistent en la tortura d’un animal que pateix i sent el dolor, i un espectacle decadent i avorrit (collons, encara en queden tres?) que caurà o hauria de caure per si sol, no perquè en alguna província perifèrica i díscola l’hagin prohibit. Ara bé, el franquisme va elevar amb èxit els toros a la categoria d’emblema nacional, i ui si toques la fiesta als “bons” espanyols! Les tradicions evolucionen i la gent canvïa, però la majoria de polítics espanyols, com la presidenta de la Comunitat, no deixen de promocionar-los i subvencionar-los, com a bons deixebles que són del dictador.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *