La Ruta de la Plata (“Camino” 2a part) B

L’estiu de 2004, quatre futurs arquitectes fan per segon any consecutiu el Camí de Santiago en bicicleta, aquest cop des de Sevilla, l’anomenada "Ruta de la Plata"; després d’haver fet el camí francès, des de Roncesvalles l’any 2003, decideixen repetir l’experiència… 

Etapa 1 Dl.16 Sevilla-Castillblanco  41,2 km

 

Etapa 1 Dl 16 Sevilla-Castillblanco de los Arroyos 41,2 km

Santa Magdalena

El despertador sona a les vuit, en Sergi i en Josep es queden a la pensió arreglant coses i en Joan i jo anem a missa, tal com li vam dir a un dels capellans. Dins l’església de Santa Magdalena, gairebé buida, seguim amb atenció les oracions del capellà Manuel, que va per feina. Observo amb admiració la devoció del Joan, que ben seriós va responent sense fallar a les pregàries que es succeeixen; ningú diria en aquest moment que fora és un paio tant conyero i bromista.Un cop combregats i anats en pau, no podrem resoldre els tràmits amb el capellà, tot i que sí que ens farà una mica de guia turístic per l’església i per les obres d’art que conté, a part de regalar-nos a cadascú un llibre de Fray Bartolomé de las casas, ?oesevillano universal?. Ens parla de l’estil mossàrab, una mica del barroc, ens mostra el curiós campanar des de fora, fa una mica d’autocrítica dient que la inquisició va ser molt dura, també critica el matrimoni gai perquè va contra la llei divina,… posteriorment ens convida a pendre alguna cosa al bar on habitualment esmorza. De camí tenim temps per parlar del Sevilla, el seu equip, i fins i tot dels catalans (ai ara! pensem el Joan i jo) que ens assegura que els coneix bé després d’haver treballat un temps a Terrassa, i creu que són bona gent i treballadors, però que el problema és que farden massa de ser-ho. Un cop pres el cafè i haver-nos explicat que se’n va de vacances a Sicília, paguem a mitges (trobo que es deixa convèncer massa fàcilment) i ens anem a trobar amb en Sergi i en Josep, per anar després a la catedral a fer les credencials.

Primers quilòmetres

La sortida de Sevilla és difícil, ens costa trobar l’inici del camí per dins la ciutat, sort en tenim de trobar, per pura casualitat, el local dels ?oeamics del camino?, on ens guiaran molt amablement. Efectivament, el camí no està gaire definit en els seus inicis, sortim entre brutes carreteres i esquivant autopistes de circumvalació. Però sota aquest sol d’agost en ple migdia, aviat enfilem els camins clàssics de sorra, molt pedregosos, que ens portaran fins al primer poble on dinarem.

Fem el menú del primer bar amb ombra que veiem, davant de la piscina del poble. Al cap d’una estona ja entaulats, també hi entren el grup de tres bascos que fan el camí per carretera, que ja havíem vist abans. Minuts abans en Josep ja havia mostrat el seu esperit competitiu criticant-los, amb l’habitual ?oeels fills de puta aquells?, amb la característica pronúncia contundent del ?oefills de pUta? que tant m’agrada. Parlen euskera i porten ben preparat el tema de les etapes i els albergs disponibles, mentre que nosaltres ens ho hem mirat ben poc. Hi parlem i ens deixen copiar una fulla amb les etapes, escrites en euskera, que ens fan flipar bastant, sembla mentida com poden arribar a ser diferents el mesos i els dies de la setmana; ens expliquen que aprenre’l de gran és gairebé impossible. Després d’intercanviar algunes paraules més, tant ells com nosaltres ens estirem una estona a fora el carrer, a reposar sobre els aïllants (o màrfegues) que sortosament portem a sobre. Finalment reprenem el camí, després d’acomiadar-nos dels bascos i que el Joan hagi fet broma amb un parell de nanos del poble que sortien de la piscina.

Realment fa molta calor, i patim, però el pobre Sergi encara més, i en un descans, el Joan li retreu per enèssima vegada que no s’hagi entrenat; realment és per fotre-li bronca, tot i que ell insisteix que tranquils, que cadascú faci el seu ritme i que ja ens atraparà. Per treure llenya a l’assumpte, intento fer broma, com patiràs nano, tastaràs el que és l’infern, i deixo anar una riallada que (hosti) em sona a cruel. Potser per això, com a càstig diví, uns quilòmetres més endavant em fotré la primera pinya del viatge. La por a passar-me a les bambes que s’enganxen al pedal queda finalment justificada: en una pujada forta no calculo bé la marxa i la començo a fer amb penes i treballs, em dóno ànims però inevitablement vaig perdent forces progressivament fins que la velocitat arriba a zero; quan em disposo a posar el peu a terra constato amb pànic que aquest no es desenganxa, i que jo i la bicicleta iniciem lentament l’acceleració gravitatòria cap a aquest terra tan dur i ple de pedretes que tallen. Em cago en tot el que em passa pel cap, però quin mal! Algunes rascades al braç i la cama i un record que ens acompanyarà tot el viatge: un estrip a la samarreta cada cop més bruta i decadent de ?oebàsquet al carrer?.

Castillblanco

Aquest primer dia és molt dur, però quan arribem a Castillblanco encara flirtegem amb la possibilitat de continuar una mica més, sobretot per fer patir una mica el Sergi. Després d’aprovisionar-nos en una botiga de queviures encara oberta, finalment decidim quedar-nos-hi, en un alberg ampli que és al costat de la benzinera, que només ocupem nosaltres i els tres bascos, que ens els trobem altra vegada. Per buscar alguna complicitat política penjo l’estelada a l’entrada, però ja no ens els tornarem a trobar.

Havent sopat a la gran terrassa de la nostra habitació, en Josep el Joan i jo decidim anar a fer un volt pel poble, mentre que el Sergi es queda dormint amb el compromís (s’ha seguit discutint del tema) de llevar-se més d’hora i sortir abans, per així no alentir el ritme del grup, mentre no agafi la forma. Trobem un poble molt quiet i tranquil, fins que arribem a una plaça gran, a peu de carretera i amb una glorieta per músics, amb diversos grups de gent, agrupats generalment per edats, i a on ens deleiten (especialment al Joan) dos nens fent malabarismes amb les bicis. Un dels grups, de gent més jove, és majoritàriament femení, però només en traurem una escarransida conversa inútil de quatre preguntes absurdes…és tard i hi ha son.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *