Escrits, reflexions i d'altres històries

L’estiu de 2004, quatre futurs arquitectes fan per segon any consecutiu el Camí de Santiago en bicicleta, aquest cop des de Sevilla, l’anomenada "Ruta de la Plata"; després d’haver fet el camí francès, des de Roncesvalles l’any 2003, decideixen repetir l’experiència…

Etapa 0: Diumenge 15, Barcelona-Sevilla, 0 km

Etapa 0: Diumenge 15, Barcelona-Sevilla, 0 km

Ensurt

Sortim de l’estació de Sants un any més, aquest cop de bon matí. La cafeteria Ars és el punt de trobada i sóc el primer en arribar, tranquil i sense sensacions gaire especials, com si fos una rutina habitual. Gran diferència d’ara fa un any, quan per fi sortíem excitats cap a un aventura desconeguda després de tant esperar.

El tren surt puntual després d’haver col·locat còmodament tots els embalums, en el lloc habilitat per fer-ho. Ens anem acomodant, intentem esbrinar com funcionen uns auriculars que ens subministren els seients, observem cares (i algun cos), i el tren avança tranquil pel paisatge industrial del Baix Llobregat; finalment ja estem en marxa.

Però aquesta calma plàcida s’estroncarà al cap de pocs minuts. Després d’haver-nos preguntat si som els de les bicis, un revisor gras ens diu que hem de baixar a la següent parada, que al tren no s’hi poden portar bicicletes. No ens ho acabem de creure, però de seguida veiem que aquest home va seriosament. És un tio d’uns cinquanta anys i d’origen espanyol, parla un català força bo tot i que amb algunes incorreccions; insisteix en el què diu la normativa, li agrada mostrar que aquí és el que mana, però nosaltres li plantem cara amb força convicció posant per davant la lògica i la raó (no emprenyem a ningú) i el fet que el que ens va vendre els bitllets no ens va alertar tot i sabent que en portàvem; el molt idiota no ho pot combatre i arriba a posar exemples absurds (com el d’un coet que s’estampa al tren) però sempre té la llei a favor: només es poden portar bicis en trens nocturns. La gent ens escolta i veig mirades de recolzament, entre elles la de la morena d’ulls foscos i penetrants que tenim davant, que al Joan li semblarà una mica quilla. Mai tinc la sensació de veure’m a terra, crec que el revisor només vol trencar la monotonia de la seva feina i posar-se xulo amb uns pijos d’una classe social més alta que la seva, però hi ha un moment en què decideixo anar al límit i li dic taxativament que ?oeno baixarem?. Noto cert nerviosisme en l’home, que em repeteix fins a cinc vegades ?oeja veuràs com t’ho demostro?, sense saber com continuar; tornarà a insistir encara algunes vegades més amb la normativa, però finalment claudicarà sota la condició que baixarem a l’estació que sigui si fem nosa a algú.

Els següents minuts els passo reflexionant, estic orgullós de com li hem plantat cara i de com ens hem posat xulins; em pregunto què hagués passat si l’home hagués continuat i fins a on nosaltres hauriem pogut arribar (a la força?); penso en el què ens va vendre els bitllets i em convenço que ho va fer amb cinisme, el molt fill de puta, i perquè li vam parlar català. En més d’una ocasió he sentit queixes pel tracte que rep la nostra llengua a l’estació de Sants, i dins la Renfe hi ha molt de feixista; sóc conscient que no tothom arribaria a aquesta conclusió, per això callo i no dic res a ningú. Absort en els meus pensaments, en Joan em fa adonar que l’aventura encara no ha acabat: arribem a Reus i en Josep ha de pujar ni més ni menys que amb una altra bicicleta. Gràcies a aquest aparell que rebutjo, li donem instruccions a en Josep, que es dirigeixi a l’últim vagó i que en una operació ràpida pugi la bici i a nosaltres no ens coneix de res. Ens tranquilitza dient que l’embolcallament és perfecte i que no sabran mai que és una bici; no puc evitar riure a través de la finestra quan el veig a l’andana, anant per feina tot seriós, carregant amb els seus pares uns paquets enormes de cartró que a mi em semblen, ves per on, molt sospitosos. Els puja sense problemes i continuem la marxa cap a Sevilla, però comprovem amb resignació com l’últim vagó s’ha de desviar cap a Màlaga; entre aquest i el nostre hi ha la cafeteria a on fan petar la xerrada els revisors, entre els quals hi ha el nostre nou ?oeamic?. Haurem d’esperar nerviosos, sobretot en Josep, l’oportunitat de portar el seu equipatge cap endavant. Després d’haver-ne traslladat alguna part, en alguna estació del País Valencià en Josep i jo portem el paquet-bici cap a la ubicació definitiva, amb l’adrenalina sortint-nos per les orelles mentre veiem els revisors que han baixat a l’andana a controlar la gent que puja. No podem fixar-nos ni en els passatgers que ens miren passant aquella caixa allargada entre els estrets passadissos; cada vegada que traspassem un vagó constatem que el revisor és a baix i no a dalt per preguntar-nos què cony és això que portem que pesa tant. Per fi, tot queda perfectament col·locat, i sense molestar ningú, ens relaxem i somriem alleujats.

Impressions de Sevilla

L’estació de Sevilla sembla força nova, només baixar del tren notem la xafogor andalusa, que ens acompanya alhora de muntar les bicis a la mateixa andana. Un cop al vestíbul preguntem per allotjar-nos a un taulell de turisme on hi ha una noia força simpàtica que ens atén, la Sara. Mentre duren les explicacions que ens guiaran cap a un convent de monges, vaig als lavabos on em sorprèn un wàter per nens petits, que no havia vist mai. Ens enfilem per primer cop dalt la bicicleta per anar a l’església que ens han indicat i conec per primera vegada la ciutat de Sevilla. Com ja havia vist al plànol, el casc antic és un laberint de carrers desordenats, fent corbes i entrellaçant-se, i sorprenentment gran, o almenys així m’ho sembla. No estic gaire atent a orientar-me, bado amb nombroses esglésies que se’ns van apareixent. En Josep té problemes amb la roda que se li desvia, però mai serà pitjor que un any abans quan va rebentar l’eix a la mateixa estació de Pamplona; i en Sergi, com no podia ser d’altra manera, ens va fent aturar, que si la roda fluixa, que si la bossa que cau…aviat tot recomençarà de nou!

Mentre aquest parell acaben d’arreglar problemetes mecànics, en Joan i jo ens avancem cap al convent. A la porta hi ha dos capellans molt simpàtics mentre dins es fa missa per a tres feligresos; abans de parlar amb la mestressa preferiríem fer-ho amb el capellà, però hem d’esperar massa i finalment parlem amb aquesta dona, que a més de ser antipàtica és garrepa i ens demana 30 euros per cap; no em puc creure que algú amb tant poca hospitalitat pugui creure’s bona persona només perquè deu resar tot el rosari cada nit, mantenint una fe radical amb Déu i en canvi desconfiant de dos joves que se li han acostat amb humilitat i bones maneres. La indignació s’acaba en el moment en que els tres capellans (s’hi ha afegit el que deia missa), disposant-se a anar a veure el partit del Sevilla, ens recomanen un parell de pensions i ens expliquen que demà a Santa Magdalena podrem fer les credencials, hi fan missa de vuit. Si cal pagar massa estem disposats a dormir a la plaça, però finalment en trobem una que ens convenç.

Ties bones

Un cop instal·lats a la pensió decidim sortir a fer un vol i menjar alguna cosa, sobretot jo, que tinc molta gana. El que ens impressiona de debò, per sobre d’edificis i places, són l’enorme quantitat de ties bones que hi ha; en Josep ara està lliure i no s’està de comentar res, exageradament, jo sempre ho faig i en Joan ens segueix; ens escalfem amb no res, se’ns genera una mena d’eufòria incomprensible, enmig de tanta frustració i enveja als maromos de gimnàs que les acompanyen majoritàriament, que per cert, no exciten gens al Sergi.

Potser objectivament no ho estan tant, però van molt maquejades i ensenyant carn, sempre amb petites minifaldilles que s’acaben amb les natges, ben ajustades i insinuant perfectament la corba superba del cul femení, alhora mostrant l’inici d’una regatera calenta i humida de suor o qui sap què. En avall, cames suaus i nues, sense fi; en amunt, melics juganers i tirantets que poden relliscar per l’espatlla en qualsevol moment, cares acalorades i rialleres, somriures divertits, cabells sedosos, llargs o no tant, acompanyant els moviments juvenils d’aquests cossos femenins que ens semblen perfectes; som a l’estiu de Sevilla, ciutat capital (elegància) i calorosa (nuesa).

Sopem en un bar de tapes, jo menjo una paella congelada ben de gust, i fem la primera temptativa per anar de festa; ara som veterans i ens mola desafiar el seny, que hauria de portar-nos al llit ben d’hora en vista als quilòmetres que ens esperen l’endemà. Però no anem vestits adequadament i l’única opció és una discoteca de gais. En Joan pressiona el Sergi, que no hi vol anar, i entre tots li fem una broma que l’acabarà fent emprenyar i que al final em sabrà greu a mi i crec que també als altres; és la primera nit, ja n’hi haurà d’altres i decidim anar a dormir, fet i fomut ja són quarts de dues.