Sens dubte portem 2 o 3 anys (com a mínim) amb una tensió social en augment, almenys a Barcelona. Des de les ocupacions i les protestes contra Bolonya fins les últimes acampades de
Barcelona, Lleida, Granollers, València, Palma, etc. Només podem
entendre-ho fent un breu anàlisi del que ha estat passant des de finals
del segle XX fins la primera dècada del segle XXI.
La caiguda del mur de Berlín, sens dubte, va ser el fet que més va canviar el rumb de la història de la segona meitat de segle, acabant amb la perillosa i falsament anomenada “guerra freda” (en tot cas per Moscú i Washington, a Vietnam no crec que els hi semblés gaire freda). Després d’allò, l’hegemonia del bloc capitalista restava assegurada amb petites excepcions, i entre d’altres coses, l’estat del benestar deixava de ser una prioritat per Europa.
Què és l’estat del benestar sinó unes concessions que fan els governs occidentals europeus a les seves classes treballadores per evitar que demanin unes condicions de vida bàsiques, universals i gratuïtes?. Òbviament, la Unió Soviètica no era el paradigma de la llibertat, i aquest va ser un dels principals elements que va permetre, a través de la propaganda anticomunista, desactivar al màxim el sentiment de classe. Així, cobrint les necessitats bàsiques per una banda (amb l’estat del benestar) i atacant els defectes del socialisme soviètic, es va aconseguir mantenir les reivindicacions a ratlla.
En un sistema on la paraula “competència” s’està convertit en el màxim dogma, no cal ser persones molt astutes per veure que sense aquesta competència soviètica, occident no necessitava ser tan amable amb les seves classes populars, amb el sector perjudicat de la societat de classes.
Així doncs, des d’abans de la caiguda del Mur, Margaret Thatcher ja va començar a experimentar amb la nova etapa del capitalisme, el neoliberalisme, i un cop aquest hagué caigut, aquests experiments van anar proliferant en diversa mesura. Aquestes tesis, tot i no aplicar-se a tot arreu al mateix ritme ni de la mateixa manera, si que deixaven una cosa clara: Les lluites obreres del segle XX havien de ser neutralitzades lentament o ràpidament (sempre depenent de la resistència popular).
Aquestes privatitzacions de serveis públics no són suficients pels interessos de les grans empreses, i és per això que cal canviar el sentit a la universitat i orientar-la de forma més definitiva i marcada a esdevenir una fàbrica de persones treballadores altament qualificades i entrenades per convertir-se en peces d’alguna empresa que necessita aquesta tasca en aquest moment.
D’aquesta argumentació sorgeix la reforma de les universitats europees, el Pla Bolonya, que sense pujar directament les quotes (com a mínim de bon començament) crea un nou paradigma universitari on es fa impossible treballar i estudiar, crea el subjecte de la persona estudiant a temps complert, entre moltes altres mesures que es podrien anar desgranant.
A Barcelona, com a mínim en els últims anys, la primera gran lluita contra polítiques neoliberals que podem vincular amb les actuals acampades considero que és la lluita contra Bolonya (òbviament abans hi ha les lluites contra les ETT, contra les reformes laborals i alguna vaga general però sense un abast ni durada similars). Per què ficar el punt “de partida” aquí i no més enrere? Doncs perquè considero que va ser una lluita de molts anys d’informació per part de l’estudiantat més conscienciat que va culminar amb unes assemblees de facultat multitudinàries i amb ocupacions de moltes facultats on hi participava gent amb poca experiència política però amb moltes ganes d’aturar les reformes.
És per això que considerar el moviment de les acampades com un fet aïllat, sorprenent o espontani és totalment absurd. Sense tots aquests moviments i lluites prèvies, sense aquesta feina desagraïda de gent invisible, de conscienciació, d’informació, de debat i de lluita, les acampades no serien imaginables. Bàsicament perquè no hi hauria gent amb experiència assembleària per provocar i organitzar (amb tots els defectes i problemes) aquesta reacció de participació contestatària.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!