26 d'abril de 2012
0 comentaris

Un Moment Revolucionari! Però per qui?

La tensió social que podem observar en la societat catalana és clara: desnonaments, webs per xivar-se de vaguistes, repressió a València, intent d’aniquilació de la llengua a les illes, augment de l’uniformitat informativa, dogmes neoliberals repetits fins l’infinit, presos polítics… Quan algú es considera revolucionari acaba arribant a la conclusió que la revolució s’ha de fer quan es donen unes condicions socials concretes (tot i que les condicions no són un ens abstracte i aliè, és a dir, les podem forçar i som part d’elles!) i que part de la responsabilitat d’una persona revolucionària és saber detectar aquest moment.

Doncs bé, no se m’ocorre cap altre moment en la història recent dels Països Catalans on ens trobem amb tanta injustícia acumulada i, alhora, amb tantes respostes diversificades (15M, 10J, primavera valenciana, escola en català, diem prou, campanya contra els peatges, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, vaga general, disturbis als carrers, manipulació evident dels mitjans destapada via xarxes socials…). Per tant, si ens apartem de les anàlisis més pessimistes podríem assegurar que tenim un entorn propici per unir les classes populars i convertir la lluita en construcció d’alguna cosa nova, alguna estructura amb cara i ulls (més enllà d’una acampada) que canalitzi lluites, les fiqui en comú, intervingui, proposi, centralitzi i concentri forces.

La realitat, però, és que ens toca ser pessimistes i veure com l’enemic neoliberal, l’enemic capitalista (es digui PP, PSOE, CiU, ERC, pactisme, banca, patronal, sindicats no-combatius i submisos, mitjans d’informació de masses…) TAMBÉ ha tingut un període prerevolucionari anomenat CRISI. Sota aquest pretext de terror (recordem que “l’eix econòmic” és dels pocs legitimadors del sistema d’explotació de classes capitalista) ha utilitzat les seves eines i plataformes informatives per demostrar la impossibilitat de cap camí que no sigui que les classes populars perdin els drets lluitats o cedits per la burgesia i es sacrifiquin per seguir sent classes esclaves.

Doncs bé, resulta que el capitalisme i els seus “agents” han estat molt més hàbils, no han retrocedit NI UN PAM, és més, quan la crisi tothom (fins i tot ells) sap que no és responsabilitat de les classes treballadores o de la petita burgesia, ens en carreguen les conseqüències.

Sens dubte van guanyant perquè tenen els mitjans (de producció, econòmics, organitzatius, propagandístics, institucionals…) i tenen un programa, el neoliberalisme, que s’ha sabut adaptar des de la dictadura anticomunista de Pinochet a Xile (recordem que va ser la resposta a la revolució institucional i sense armes del socialisme d’Allende) fins als nostres dies.

I ara toca preguntar-nos: Què fer?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!