O parlem tots o estripem internet!

Outsourcing, emprenadoria, món globalitzat, innovació, win win o coaching són dels conceptes que més estem sentint repetir aquests darrers anys. Doncs bé, agafeu-vos fort perquè ara me’n inventaré un i òbviament en anglès: outsourcing unemployment. Sí, és un nou concepte, però sabent que si parlo d’estratègies neoliberals em titllareu de dogmàtic idealista intentaré expressar-ho com un Chicago Boy.

Es tracta de solucionar el problema de l’atur, i dintre del gran ventall d’opcions on poder actuar (reduir la jornada laboral a 35h per repartir el treball, forçar a produir terres improductives, penalitzar els acomiadaments, perseguir fraus de llei en contractes temporals…) les administracions públiques han tingut la gran pensada. És una estratègia que segurament aprova la CEOE, Foment del Treball, El Mundo i probablement el Cercle Català de Negocis: Potenciar l’emprenadoria, és a dir el dolç conte de fades de “tens una idea de negoci? Creus que pots millorar el món? La teva utopia és el somni americà? Doncs ja saps! Fes-te autònom! Pagaràs molt i tindràs poques cobertures, però ei! Seràs el teu propi cap!”

No se m’ocorre cap altra forma d’entendre aquesta aposta des de l’administració com una forma de treure’s de sobre un problema social i econòmic i buscar la responsabilitat en l’individu. Un individu amb menys cobertures socials per part de l’estat, que no tindrà dret a atur si el seu projecte fracassa i per tant el còmput pel que fa a persones cobrant l’atur no serà reflectit de la forma que ho és una persona assalariada.

Però el conte no acaba aquí! A més ens diuen que la persona a l’atur és l’única responsable de la seva situació i que s’està aprofitant de la feina de tothom! Que si no agafa la primera feina que passa per davant (amb el sou que sigui, havent de fer els quilòmetres que facin falta o sent d’una categoria inferior a la que està preparada) ha de perdre la prestació o subsidi d’atur!

Doncs bé, em desdic de la intenció inicial sobre les expressions a fer servir, aquesta forma d’entendre la política basada en:

1. Cadascú té el que es mereix/guanya

2. S’ha de reduir l’estat a la mínima expressió, sobretot les cobertures socials i justificar-ho per motius tècnics o d’experts en economia (com si l’economia no fos política!)

3. Reduir la ciutadania a la suma d’individus, ignorant, així, la concepció per classes, entre altres coses.

Aquesta corrent política aplicada en dictadures, com la de Pinochet a Xile, o en democràcies burgeses, com la de Margaret Thatcher al Regne Unit, està batejada des de fa uns quants anys sota un nom: neoliberalisme.