Per això cal insistir que cal l’alliberament sexual, nacional i social i que si ens manca algun d’ells la major part de la població seguirà oprimida, canviaran els amos però seguirem amb les mateixes opressions. Us deixo un fragment de La Pell Freda, una novel·la de ficció però amb una reflexió interessant sobre la Irlanda del Sud l’endemà de la independència (i punt):
Aviat se’m va aparèixer un món desolador. Els nostres dirigents governaven amb un despotisme simètric al dels anglesos. Aquestes revelacions no esclaten de cop, ens neguem a acceptar-les i s’imposen lentament. Però en definitiva, quina diferència hi havia entre el palau de Buckingham i les reunions del nou govern? Exercien el poder amb criteris tan pràctics, despòtics i inhumans com els de qualsevol general anglès. No feien res més que mantenir l’ordre que tant havíem repudiat. Per a ells Irlanda no era la finalitat, era l’argument per assolir el govern. Però aquí topaven amb una greu contradicció: en Tom, el sacrifici d’en Tom, de tots els Tom.
La nostra Pàtria no era una geografia, era una idea de futur. El nostre patriotisme no creia que els homes i dones irlandesos fossin més bons que els homes i dones anglesos. O que les patates irlandeses fossin millors que les angleses. No. A la perversitat de l’imperi anglès nosaltres hi havíem oposat una generositat sense límits. Els soldats enemics no passaven de ser cartutxos humans, dirigits pels interessos més foscos del planeta. Nosaltres lluitàvem amb una consciència superior de la llibertat. Per tant, l’expulsió anglesa havia de ser el pròleg d’un món diferent, més amable, més equitatiu. En canvi, els dirigents de la nova Irlanda es limitaven a reemplaçar els noms dels ocupants pels seus. Van canviar els colors de l’opressió, res més. Era un deliri obscè: els anglesos encara estaven evacuant Irlanda i el nou govern ja disparava contra els seus vells camarades.
Com era possible, em demanava a mi mateix, que després de dècades, de segles de guerra contra Anglaterra, aprofitéssim el primer alè de llibertat per matar-nos els uns als altres? On s’amagava aquella immensa capacitat humana de trair els principis més elementals? Vaig refusar un petit càrrec a la nova administració. Jo no havia lluitat contra aquesta entitat omnipotent que és l’imperi britànic per suplir-la amb una rèplica diminuta. Tampoc podia allistar-me a les files dels nous rebels. Una guerra civil no és una causa, és un desastre: per increïble que sembli, un any després que Anglaterra evacués el país ja havien mort més irlandesos que en tota l’última guerra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!