8 de gener de 2012
2 comentaris

Contra la Catalunya ?normal?

Fa uns anys, sobretot des dels temps quan Carod-Rovira liderava ERC, que sentim parlar del concepte de fer de Catalunya un “país normal”, com molts altres països d’Europa. Aquest argument presumptament intenta convèncer a la gent indecisa que Catalunya (com a Comunitat Autònoma, normalment) pot esdevenir un estat més de la UE i que no és cap projecte “radical” o una utopia comunista.

Fa uns anys, sobretot des dels temps quan Carod-Rovira liderava ERC, que sentim parlar del concepte de fer de Catalunya un “país normal”, com molts altres països d’Europa. Aquest argument presumptament intenta convèncer a la gent indecisa que Catalunya (com a Comunitat Autònoma, normalment) pot esdevenir un estat més de la UE i que no és cap projecte “radical” o una utopia comunista.
Doncs bé, ni el meu projecte és només Catalunya ni vull un país “normal”. I estic pensant sobretot en dos aspectes: El primer és que aquest projecte de construcció nacional dels Països Catalans ha d’anar molt més enllà de trencar amb els estats espanyols i francès, hem de ser capaces de crear un país controlat per la majoria, i no per unes minories poderoses. A través de l’alliberament nacional busco sumar gent amb la capacitat mobilitzadora que suposa voler canviar les coses, i més, quan el sistema capitalista demostra la seva cara més fosca i injusta.
La segona i més important és quin projecte de país volem ser: Si triem la independència per la dreta veurem que per atraure inversions i simpaties a la Unió Europea, relaxarem impostos i farem l’ullet a les persones més neoliberals del continent. Vull ficar dos exemples del que no vull que siguin uns Països Catalans lliures. Un pot ser el concepte de crear una miniEspanya, és a dir, agafar el mateix sistema judicial, polític i econòmic i fer-lo en petit, més proper i en català. Evidentment recaptaríem els nostres propis impostos i no tindríem problemes lingüístics, però para de comptar.
L’altre exemple és un pas més enllà del darrer, i seria l’exemple d’Andorra, un país amb una legislació laboral que fa pena, que té una estructura política semifeudal i que viu únicament del comerç a través de molts pocs impostos i molt poques cobertures socials (no es celebra ni la festa de l’1 de maig!).

Per això cal insistir que cal l’alliberament sexual, nacional i social i que si ens manca algun d’ells la major part de la població seguirà oprimida, canviaran els amos però seguirem amb les mateixes opressions. Us deixo un fragment de La Pell Freda, una novel·la de ficció però amb una reflexió interessant sobre la Irlanda del Sud l’endemà de la independència (i punt):

Aviat se’m va aparèixer un món desolador. Els nostres dirigents governaven amb un despotisme simètric al dels anglesos. Aquestes revelacions no esclaten de cop, ens neguem a acceptar-les i s’imposen lentament. Però en definitiva, quina diferència hi havia entre el palau de Buckingham i les reunions del nou govern? Exercien el poder amb criteris tan pràctics, despòtics i inhumans com els de qualsevol general anglès. No feien res més que mantenir l’ordre que tant havíem repudiat. Per a ells Irlanda no era la finalitat, era l’argument per assolir el govern. Però aquí topaven amb una greu contradicció: en Tom, el sacrifici d’en Tom, de tots els Tom.
 La nostra Pàtria no era una geografia, era una idea de futur. El nostre patriotisme no creia que els homes i dones irlandesos fossin més bons que els homes i dones anglesos. O que les patates irlandeses fossin millors que les angleses. No. A la perversitat de l’imperi anglès nosaltres hi havíem oposat una generositat sense límits. Els soldats enemics no passaven de ser cartutxos humans, dirigits pels interessos més foscos del planeta. Nosaltres lluitàvem amb una consciència superior de la llibertat. Per tant, l’expulsió anglesa havia de ser el pròleg d’un món diferent, més amable, més equitatiu. En canvi, els dirigents de la nova Irlanda es limitaven a reemplaçar els noms dels ocupants pels seus. Van canviar els colors de l’opressió, res més. Era un deliri obscè: els anglesos encara estaven evacuant Irlanda i el nou govern ja disparava contra els seus vells camarades.
 Com era possible, em demanava a mi mateix, que després de dècades, de segles de guerra contra Anglaterra, aprofitéssim el primer alè de llibertat per matar-nos els uns als altres? On s’amagava aquella immensa capacitat humana de trair els principis més elementals? Vaig refusar un petit càrrec a la nova administració. Jo no havia lluitat contra aquesta entitat omnipotent que és l’imperi britànic per suplir-la amb una rèplica diminuta. Tampoc podia allistar-me a les files dels nous rebels. Una guerra civil no és una causa, és un desastre: per increïble que sembli, un any després que Anglaterra evacués el país ja havien mort més irlandesos que en tota l’última guerra.

  1. El país serà el que vulguem que sigui, el que surti de les urnes, imperfecte, en procés de construcció, en evolució. No hi han paisos perfectes , ni governs, ni partits polítics… ni associacions de veïnats, però cal que primer siguem nosaltres i llavors que parlin els bons i generosos liders amb ambició i visió de futur ( no de cadires ), que parlin les forces vives, que parli la democràcia i a fer feina, molta feina d’unitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!