O parlem tots o estripem internet!

Sovint quan un milita a l’Esquerra Independentista sent que se’l titlla de sectari, esquerranós, radical, i marginal. Doncs bé, em proposo criticar la tendència actual en que ens apuntem a tots els carros independentistes que passen per davant.

Ens trobem en el moment històric amb més independentisme al Principat de Catalunya i, per això, cal tenir una visió amb perspectiva de quin paper hi ha de jugar l’Esquerra Independentista. Des de la famosa consulta per la independència a Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009 s’han anat acumulant forces, il·lusions i gent al que podem anomenar “independentisme sociològic”. Arran d’aquest clima i de la manifestació del 10J han sorgit partits del que podríem anomenar “independència i punt” com Solidaritat per la Independència o Reagrupament i altres partits com ICV han pujat al carro de l’autodeterminació (com a mínim en campanya electoral).Des d’amplis sectors de la societat creixen les ganes de tenir la independència per demà sota la consigna del “tenim pressa”, i és en aquest context en que sorgeix la iniciativa de l’Assemblea Nacional Catalana – Municipis per la Independència.

Aquesta Assemblea Nacional pretén aglutinar tot l’independentisme sota la tutela del xenòfob alcalde de Vic per UDC, Vila d’Abadal, i altres polítics de formacions com CDC, PSC, ERC, o Solidaritat per la Independència. Aquesta vegada, la iniciativa no ha sorgit de l’organització local, sinó d’una calculada maniobra on aquesta “cúpula” crida a la ciutadania a crear comitès de l’ANC. Com és habitual, els impulsors busquen l’Esquerra Independentista per acabar-ho de fer unitari, però vegem quin balanç podem fer de les consultes per la independència i comparem-ho amb la proposta de l’ANC:

L’EI es va implicar de manera desigual en les consultes per la independència, i a molts llocs, sense aconseguir influir-hi políticament. Va buscar una pregunta que no contradigués la seva estratègia (ja que a molts pobles i viles la pregunta incloïa la Unió Europea o parlava de la Comunitat Autònoma de Catalunya). L’EI va dedicar part del seu temps legitimant, per una banda, la vesant independentista (sovint de la CAC) però, per l’altra, contradient-se per la vesant social.

Això sí, va ser la militància de l’EI, acostumada al treball desinteressat de base i de carrer, qui va permetre tirar del carro a molts pobles. Evidentment, mai va estar sola, hagués estat impossible, però sens dubte sense la seva presència no s’hagués aconseguit arribar a tot arreu. A pocs llocs es va aconseguir un rèdit polític en proporció a l’esforç destinat en la consulta. Va apropar-se a aquests sectors sobiranistes renunciant i contradient tant la seva aposta nacional com la social i ignorant, totalment, la de gènere. Tot i així, va servir perquè aquests sectors de l’independentisme la coneguessin i poguessin sentir el seu projecte de les nostres boques.

Ara però, la situació és molt diferent: UDC, CDC, ERC, SI i altres volen utilitzar l’independentisme sociològic per legitimar-se creant l’ANC-MxI. Aquesta entitat només pot servir perquè ens discutim a nivell local amb les persones amb qui vam treballar a les consultes, sumant-hi molts (no tots!) nuclis locals dels partits impulsors. Sí, podem jugar al seu joc i assenyalar les seves contradiccions, com la d’estar en aquest ens mentre el seu partit a nivell autonòmic fa ben poc per avançar en aquest sentit. Però, ni aquestes contradiccions ni el debat que en pot sorgir no serà el que destacaran els mitjans de comunicació, tinguem-ho clar. La notícia serà que un munt de municipis i persones s’adhereixen a aquesta plataforma, i prou, això és el que busquen, legitimar-se davant de l’opinió pública sense que se’ls qüestioni. Volem ser-ne còmplices?

No sé quina concepció de la unitat popular té la persona que està llegint aquest article ara mateix, però segur que és ben lluny d’aquests tripijocs entre partits pressumptament independentistes, que, recordem-ho, creen això en pro de la independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya i entenent-la dins la UE.