17 de juny de 2011
8 comentaris

El govern català guanya la batalla sense combatre

Pel 14 i 15 de juny hi havia convocada, des de l’acampadabcn, una
convocatòria per “aturar el Parlament” amb la intenció d’aturar les
#retallades. Tothom ha pogut veure les repercussions de l’acció
etiquetada de violenta.
Curiosa violència llençar ampolles d’aigua a furgons blindats, curiosa
també l’etiqueta d’extrem nazisme de tacar-li la jaqueta a
l’exconsellera d’Interior Tura (sí, sí, la mateixa que defensava que els
Mossos anessin encaputxats i sense número de placa) quan a Alemanya és
una tàctica habitual entre la Policia per “marcar” a gent que
posteriorment procedeix a detenir.

Llavors el problema és intentar bloquejar una institució democràtica votada per “tothom” i coaccionar les persones diputades insultant-les i empenyent-les el dia que tocava prendre una decisió tan important. D’acord. Doncs precisament militants de CiU van concentrar-se a Plaça Sant Jaume i davant del Parlament el març de l’any 1984 (font La Vanguardia) per escridassar el PSOE-C pel cas Banca Catalana.
No van bloquejar l’accés al Parlament, va ser en un curt període de temps i sense fer-hi pintades ni res. No seré tan demagog com molts mitjans. La idea és treure aquesta puresa religiosa d’una institució de poder polític com és el Parlament, un dels més antics d’Europa.

L’altra gran manipulació des de les trinxeres del nacionalisme caspós i autonomista és el de “la gran institució que és pels catalans el Parlament” i de la “la gent que va morir per ell!” Oh! Ultratge! Algú m’explicarà perquè es crida a aquests valors nacionals en aquests moments i no quan el cas del 3%? Malcolm X tenia una bona frase al respecte “No pots ser tan cec amb el patriotisme que no puguis afrontar la realitat. El que és erroni és erroni, sense importar qui ho fa o qui ho diu.” Què passa que els polítics per ser catalans ja poden fer-nos totes les jugades que vulguin?

I legitimar una institució que ha costat sang i suor, què voleu que us digui, el Franquisme també tenia màrtirs i això no el feia més bo. Potser el moviment dels indignats en part és una voluntat d’una nova “transició” més enllà del “juancarlismo” i la “monarquia parlamentaria”.

Però no ens centrem en les provocacions i en els dogmes mediàtics que poc a poc s’han anat contagiant a través de l’#aixíno  i de gent que estava #ambelparlament .

El motiu real de l’article és aplaudir la gestió mediàtica del govern tot desviant l’atenció. Hi havia un combat, el de les retallades, i obeint en Sun Tzu a l’”Art de la Guerra” han sotmès a l’enemic sense presentar batalla. Sabien que una batalla dialèctica i frontal sobre aprofundiment democràtic i sobre qui ha de pagar la crisi seria molt complicat d’afrontar. Han preferit seguir la clàssica estratègia: agafar un fet (provocar-lo si s’escau), exagerar-lo, relacionar-lo amb una paraula estigmatitzada (antisistema) i assegurar que “lamentablement” el 15m ha estat segrestat i ja no és un problema polític sinó d’ordre públic.

A partir d’aquí s’ha enviat la informació a la premsa i s’ha aconseguit que ningú parli de plantar-li cara a les retallades assentant, així,  les bases d’un debat orientat a la distracció. Ja tens tothom parlant sobre si són violents, si hi ha anticapitalistes, si hi ha hooligans del Barça, si hi ha Kale Borroka o si els ha entrenat la mateixa ETA.

Molt bé Mas, Sun Tzu estaria orgullós de tu.

Extracte de l’article de La Vanguardia del 31 de maig del 1984:

El cordon de militantes, que habia tenido que rodear el coche Raimon Obiols para protejerle de las iras de las 500 personas que le aguardaban, se aflojó a consecuencia de las indicaciones de Renau y dio paso a los Mozos de Escuadra, quienes tuvieron que correr muchos metros junto al coche para que éste no fuera golpeado e interceptado. “Mateu-lo, mateu-lo” y “Obiols, botifler” fueron, entre otros, los epítetos lanzados que se subrayaban con gestos obscenos

  1. Felicitats per aquest apunt, has parlat ben clar i m’has fet recordar els fets de la Ciutadella de l’any 1984 !!
    Un anàlisi aclaridor i ben fet.
    Bon vespre i salut ! 

  2. La batalla era simbòlica i en gran part ens l’han guanyada. El seu fals victimisme ha permés colar el Parlament com una institució democràtica, com l’expressió de la voluntat popular. Quan la nostra tasca i l’objectiu de la mobilització (crec, i a banda del tema de les retallades) era desemascarar aquest parlament com a no democràtic. Com a 135 professionals de la política posats a dit per unes burocràcies de partit, els quals des de les mateixes instàncies de poder (polític, i en primer terme econòmic i cultural) fan girar tot el debat públic entorn el procés electoral (pre-campanya i campanya) donant una trascendència als resultats dels comicis que en realitat no tenen. Tot i que la participació segueix sent important, el descrèdit de la partitocràcia és important. L’escenari per aquest discurs era l’oportú. Si a això hi sumem uns programes electorals purament propagandístics i retòrics (vaja pur markèting que mai s’aplica), preguntem-nos, com hem pogut permetre tots aquests discursos de #joambelparlament??

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!