Estenent ponts

Del País Valencià a Catalunya, amb camí de tornada

29 de gener de 2009
8 comentaris

Una presentació personal, i potser no calia

M’he
vingut a Barcelona a mirar de fer documentals (si em deixen) i a tendir ponts,
que és el que ens cal, i molt, entre el País Valencià i Catalunya. I amb aquest
objectiu he obert el bloc, que espere mantindre amb assiduïtat. M’hi he compromès,
i ho compliré. Des d’aquest espai personal tocaré tota mena de temes, però
especialment els que tenen a veure amb les relacions sempre complicades entre
ambdós territoris. Com diu un bon amic: la meua pàtria és l’Euromed, la meua
bandera és l’Euromed, la meua llengua és l’Euromed. Visca la RENFE, i mori el mal govern.
Comence amb alguns apunts del passat. Salut i benvinguts.

Vaig nàixer a la ciutat de València un dia calorós de juliol de l’any de desgràcia de 1979, en el moment àlgid de la discreta massacre (Josep Vicent Marqués “dixit”) que perpetraren les forces vives de la caverna reaccionària de la ciutat contra els demòcrates valencians que lluitaven des de feia anys per un País digne i modern, valencià i europeu. Hi va col•laborar una part del poble, víctima de quaranta anys de desinformació i castellanització inèdites. L’Estat, còmplice, se n’aprofità. Els valencians mai no havien estat més abandonats. D’aquell episodi, que en digueren “Batalla de València”, ens restà una societat tarada, si més no, plena de complexos i prejudicis.

Vaig ser un xiquet d’aquesta ciutat oblidosa, fill de la confusió que imperava als carrers. A l’escola pública, primer, i al Col•legi Alemany, després, ningú no va gosar aclarir-me res. Hi vaig rebre una educació bilingüe, castellà-alemany (amb l’afegit suplementari de l’anglès). Vaig submergir-me en dues cultures. La del País, però, restava a la porta, com cantà Raimon de les escoles predemocràtiques. A la porta perquè hi havia el rètol del carrer: Jaume Roig. Això sí, perfectament traduït per la majoria com “Jaime Roig”, no fos cas.

Va ser una barreja de curiositat i estima pel País que m’havia tocat en sort la que em va portar a cercar en llibres allò que els meus professors no m’havien explicat. I la Universitat m’hi va ajudar. Al País Valencià tothom sap de què parlem quan en parlem, de “la Universitat”, per bé que la resta d’universitats valencianes es puguen sentir agreujades per aquest fet. Malgrat les mancances, els dèficits i els problemes, que els té, sempre he pensat que el País Valencià seria una mica més trist sense la seua Universitat. Hi vaig trobar professors que em descobriren noves formes de pensar el món, i m’hi vaig llicenciar en Comunicació Audiovisual. Després vingué el Màster en Producció i Edició de Continguts Audivisuals que m’obrí les portes a una professió, la de documentalista, que m’ha enganxat com poques coses ho han fet. Aquell màster em va oferir la possibilitat de desenvolupar el projecte de Del Roig al Blau, a través del qual vaig poder ajustar comptes amb la meua infantesa i amb el passat recent del País.

Posteriorment van arribar més projectes documentals al Taller d’Audiovials de la Universitat, molts dels quals es poden consultar en aquest web. D’altres, més circumstancials, em van alimentar durant un temps. També he tingut la possibilitat de fer-hi classe, d’explicar conceptes audiovisuals apresos durant més de deu anys. Resta palès el meu agraïment sincer a la Universitat de València, ara que he decidit prendre nous vols.

Uns nous vols que passen inevitablement per la necessitat de continuar fent documentals. Perquè fem documentals per poder expressar la nostra visió del món que ens envolta. Fem documentals per contribuir amb un discurs propi a la construcció social i plural de la realitat. Fem documentals per dir allò que altres volen amagar. Fem documentals per mirar de donar veu a aquells que contínuament han restat silenciats. I en el nostre cas, fem documentals per continuar fent País, l’àlbum del nostre País. Per això, i per molts altres motius, fem documentals.

  1. Este ha estat fàcil, a veure el pròxim post com és!

    T’informe que, després d’un intent frustrat de llegir-me “Anatomia de la por” (no puc deixar de pensar en les idees polítiques de l’autor), he començat “Ser Joan Fuster”. Ja et contaré què.

    I tinc una proposta de documental per passar-lo al local si decidiu encetar el tema cinema. Ja us contaré.

    Besets!!

  2. Sempre m’ha sorprès el trajecte vital que has fet. Un bon viatge. I de ben segur que no el fa tothom.

    Que sigui, però, un viatge més llarg, i que contribueixi a omplir els buits que la història, tossuda, s’entesta a anar forgant de cap a cap del país. Al meu entendre, només ho farem, vist el panorama que campa, potenciant tres dimensions més enllà de la política (quan arribi l’Obama català, que arribarà, ja en tornarem a parlar):

    1. L’econòmica. Ara mateix és l’únic interès comú que veig factible que ens relacioni una altra vegada. I si es fes, no caldria patir gaire més, perquè l’entesa econòmica (no només l’intercanvi, que ja hi és) es transformaria després en social, cultural, lingüística… A les Espanyes el ha fet pànic sempre, i no m’estranya, perquè podria reprensentar el principi d’allò que saben molt bé que pot passar…

    2. Teixit social. Espero amb candaletes l’estrena del documental. I em penso que ja ho reclamava Fuster, això: coneguem-nos, valencians, illencs i catalans. El teixit de gent serà imprenscindible perquè un nou discurs ideològic triomfi. I arribarà, segur. I mentrestant, tal com diu la Carme Junyent, ens haurem estimat.

    3. Artística. Ara mateix els catalans només podem ser visibles al món a través de l’art. Si no tenim totes les plataformes de suport que tenen els estats, almenys som presents a NY quan el Lou Reed llegeix poesia catalana, quan el Barceló inagura (i en català!) la cúpula de Ginebra. Que arribi aviat, doncs, el projecte de Basset!

    I mentrestant, t’he de dir que potser tu no t’ho penses, però si “tendeixes ponts” d’aquesta manera és que creus en els Països Catalans.
    Un any i mig després ho puc dir: he guanyat la partida (i no busquis la pilota, que s’ha ben colgat). VISCA!!!

    I ara, mandra fuig, feina no em deixis, ja pots començar a escriure de valent!

    Montserrat
     

  3. Alcoiana, llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València, emigrada a Barcelona desde de fa més de sis anys, mirant de buscar-me la vida fent documentals, que és el que m’agrada, i blocaire de tant en tant.

    Benvingut, al nord, i als blocs. I sort!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!