Estenent ponts

Tres manifestacions localitzades al atzar (bo, llevat de la nostra, evidentment) en tres dies dóna una bona mostra de la realitat quotidiana de Brussel•les. És la ciutat on tothom va a demanar allò que pressuposa que li pertoca. Per tant, crec que hem fet el que calia: anar-hi a reivindicar el nostre dret a decidir el nostre futur. Un dret que increïblement encara es pot negar en el segle XXI. Moltes pancartes recordaven que molts pobles han aconseguit la independència a l’Europa del segle XX. Nosaltres hi hem dit la nostra, i no serà l’últim pas. Més aviat és el primer.

No
paga la pena detindre’s en la batalla de les xifres. Tant fa que hagen estat
mil amunt o mil avall. El més important és la demostració que un moviment cívic
pot portar endavant una iniciativa com aquesta, amb un desplaçament important
de gent de totes les edats, molts dels quals hi van anar, s’hi van manifestar i
tot seguit se’n van tornar. Té molt de mèrit. I demostra que el sobiranisme és
una força emergent i transversal, ni de bon tros escorada en sector que podríem
anomenar radical o antisistema. Hi vaig trobar gent molt centrada, centradíssima
en la seua reivindicació del dret a decidir.

A
més a més, mentre en les manifestacions espanyolistes traspuen l’odi i la rancúnia
anticatalans (i antivalencians), a Brussel·les tot era alegria i esperança. Espanya
no era objecte d’odi, més aviat d’indiferència. No volem ser Espanya, i prou. Que
ens deixen en pau i poder decidir lliurement. Aquesta és la idea que va moure
tanta gent. I molta més que es va quedar a casa, però que hi era present de cor
i d’esperit.

Dies
com el 7 de març il·lusionen i engresquen. Ens refermen en la idea que hi ha
partida. Com a valencià em genera una enveja sana però alhora la sensació de participar
en un somni compartit. Es produeix una agredolça dicotomia. Mentre per una
banda vaig poder sentir-me solidari d’aquesta aventura, per l’altra resta la
inevitable recança per un País Valencià que malauradament pot quedar enrere. I
tanmateix els valencians continuarem construint el nostre país, pas a pas,
petjada a petjada, sempre en direcció a Itaca.

I
a més a més vaig tindre el privilegi de gaudir quatre dies a Brussel·les. Recomanable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!