Estenent ponts

Del País Valencià a Catalunya, amb camí de tornada

4 de març de 2009
1 comentari

Un valencià a Brussel?les (II)

 

L’espanyolisme sol
negar el dret d’autodeterminació dels pobles de l’Estat amb l’argument que
aquest dret ha estat concebut per a les colònies dels antics imperis, i que no és
aplicable al nostre cas perquè no n’hi ha, de colonització. A més a més, el
subjecte de sobirania, que no es pot trossejar, seria el poble espanyol, segons
aquesta argumentació. És discutible que en el segle XXI no es puga reconèixer,
per no ser una colònia, el dret d’autodeterminació a qualsevol comunitat humana
amb característiques pròpies i voluntat d’autoafirmació. Tampoc no es pot
defensar una unitat de sobirania essencial i indiscutible, la del suposat poble
espanyol, quan tota comunitat humana és fruït d’una construcció històrica i,
per tant, canviant. En qualsevol cas, el que m’interessa ara i ací és demostrar
la condició històrica de colònia del poble valencià des defa 300 anys, si més
no.

La segona accepció de la veu “colònia” del
Diccionari de l’IEC diu així: “Territori sotmès al domini polític, militar i
econòmic d’una potència forana, regit generalment per una legislació especial”.
Per tant, des de 1707 podem considerar el País Valencià com a colònia de
Castella, perquè va ser ocupat pels exercits de Felip V i s’hi va instal·lar
una elit governant castellana, que va implantar-hi, mitjançant la
Nova Planta, el sistema legislatiu propi d’aquell
país. Les lleis i els drets i propis desapareixien amb els Furs privatius del
Regne de València. Per tant, “por justo
derecho conquista”
desapareixia un país independent, i naixia una colònia
de Castella.

 

Segurament els contraopinants podran adduir
que vaig massa enrere en el temps, tot i que aquest sistema legislatiu aliè i
subordinat va durar, si més no, fins a la promulgació de l’Estatut d’Autonomia
de 1982, amb el qual els valencians recuperàvem per la via democràtica (sense
referèndum, però) una legislació i unes institucions pròpies. Si ens fixem, tanmateix,
en la primera accepció del Diccionari, descobrim matisos nous: “Establiment
fundat per un cert nombre de ciutadans d’una nació que van a poblar una terra
allunyada de llur pàtria i continuen pertanyent a aquesta”. Aquesta accepció introdueix
en el debat un element revelador: la migració colonitzadora.

 

Fa cent anys la immensa majoria dels
habitants de la ciutat de València (i del país, és clar) eren monolingües. Ras
i curt, tenien moltes dificultats amb un idioma estranger com era el castellà. Només
les elits burgeses dominants havien fet el pas cap a la castellanització total,
per interessos polítics i per allunyar-se del poble pla. Però les migracions
dels anys 50, 60 i 70, amb el suport incondicional del règim franquista, van produir
un fenomen inèdit de colonització. Tot i que els valencians de fa cent anys se
sentien ja plenament espanyols (el procés nacionalitzador fou anterior) sempre
havien estat capaços d’integrar culturalment els nouvinguts. Durant el franquisme,
però, els immigrants deixen d’integrar-s’hi i són els valencians els que es
veuen obligats a assimilar la cultura dels colonitzadors, que ocupen el terreny
sense abandonar la llengua castellana com a vehicle principal de comunicació. I
contra aquest genocidi cultural, els valencians no van saber, no van poder, o
no van voler reaccionar. Se’ls va inculcar que era de ben educats rebre els
nouvinguts amb la llengua forana. Tampoc no pense que tota la culpa siga dels
immigrants, ni de bon tros. Al cap i la fi, va ser un règim dictatorial qui va
marcar les condicions a uns i als altres. En qualsevol cas, jo sóc fill d’immigrants
i sempre retrauré a tota una generació de colons, als seus fills, i als fills
dels seus fills, la nul·la voluntat d’integrar-se en la llengua i la cultura
del seu país, més enllà del vernís folklòric i de pandereta d’una valenciania “de
la Comunidad”
que en gairebé res ens singularitza respecte a Castella.

 

Del pas dels anys, del reforçament de la
identitat espanyola, de l’autonomia política i del predomini de la llengua
castellana fàcilment se’n podria deduir que el País Valencià ha deixat de ser
una colònia per esdevindre una regió espanyola de ple dret. I potser siga
veritat, si no fóra perquè encara una minoria se sent hereva culturalment  i identitària dels nostres avantpassats, i un
sector molt més ample encara manté viva la llengua del país. Els demés se sentiran
molt valencians, però suposen un tall amb el passat, amb el qual únicament
comparteixen un gentilici. Ben mirat, poca cosa.

 

En qualsevol cas, si conservem encara una
voluntat diferenciadora de poble valencià, és perquè el procés colonitzador no
ha reeixit completament. És per això que aniré a Brussel·les. Per demanar el
reconeixement del Dret d’Autodeterminació en tant que dret humà inalienable. Per
demanar el reconeixement del Dret d’Autodeterminació per a Catalunya, en tant
que poble que ha demostrat a bastantment la voluntat de decidir el seu futur
sense imposicions foranes. I per demanar el reconeixement del Dret d’Autodeterminació
per al País Valencià, perquè els valencians puguem decidir lliurement i democràtica
que volem continuar sent molt espanyols. Almenys alguns podríem exercir el dret
a la dissidència, i votar NO.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!