Estenent ponts

El 25 d’Abril és una data de fonda memòria per al poble valencià. Fins el
més despistat dels residents de les nostres comarques se sap allò que “quan el
mal ve d’Almansa, a tots alcança”. La pèrdua d’aquella batalla, la crema de Xàtiva
o el decret de Nueva Planta són ignomínies històriques que ningú no gosa
discutir. Però el 25 d’Abril mai no ha estat declarat dia festiu al País
Valencià. Tampoc no se’n fan gaires ressons els poders públics i els mitjans de
comunicació oficialistes. Únicament se celebra, de forma semiclandestina, el
Dia de les Corts Valencianes (recuperades amb l’autonomia). Hi ha, en el fons,
una mala consciència, una incomoditat amb l’efemèride. Per als que ens
governen, és el resultat de ser alhora els representants democràticament
elegits del poble i  els hereus dels
botiflers. Mai no ho reconeixeran, però no saben com conjugar ambdues evidències.

El 25 d’Abril de 1707, la commemoració de dels 3er
centenari de la Batalla d’Almansa a les Corts Valencianes va comptar amb una
absència d’allò més sonada: el President de la Generalitat, el més alt
representant polític del poble valencià. Quin era l’acte urgentíssim que
requeria la presència del Molt Honorable? Una partida de tennis. Aquest fet
simbolitza molt a bastantment la incomoditat que l’efemèride provoca entre l’espanyolisme
valencià, els del “regionalismo bien entendido”. Des de la transició han anat
bastint un discurs redemptor que sosté la superació d’Almansa gràcies a l’autonomia:
l’Estatut vindria a ser la recuperació de tot allò que es va perdre el 1707.
Per tant, la data mancaria d’importància actualment, perquè la pena dels
valencians hauria quedat superada.

N’hi ha, però, una colla de cabuts que s’entesten a
contradir el discurs oficial. El 1707, el Regne de València va perdre la
independència política i va ser engolit per l’entramat administratiu castellà.
Es va prohibir la llengua pròpia mentre s’accelerava el procés de substitució
lingüística. Els nostres governants accepten el castellà com a llengua dels
valencians, sense reconèixer que és producte d’una imposició, i que, a més a més,
cada dia arrapa una pam més de terrenys al nostre valencià. L’autonomia, per
altra banda, només suposa això, una mica de descentralització política
subordinada a l’estat espanyol, l’estat amb supremacia castellana. És, per
tant, un respir dins de l’herència d’Almansa, però mai una restitució de la
independència política d’un poble, que abans d’Almansa no era espanyol (en el
sentit actual del terme) i que després d’Almansa va sofrir un procés d’espanyolització
cultural i identitària. Açò explica també el perquè de semiclandestinitat a què
està abocat l’heroi per excel·lència del poble: el General Joan Baptista
Basset. Ells representa el símbol de la unió del poble valencià contra el borbó,
contra l’opressió de les classes privilegiades i en defensa dels furs i la
identitat del poble. Encara no n’he sentit parlat mai cap polític del PP
valencià. Al cap-i-casal compta amb un carreró amagat. El Cid, en canvi, té
tota una avinguda i una estàtua a la plaça d’Espanya. Simptomàtic.

La contraposició entre maulets i botiflers horroritza els
nostre governants, perquè pressuposa el manteniment, encara, del conflicte. I és
clar, difícilment podrien amagar la seua herència botiflera. L’autonomia no ha
suposat una trencament substancial amb aquells que han governat en aquest país
durant els darrers 300 anys, ni amb el PSOE (i que em perdonen els militants
del PSPV originari que es van passar al partit de Felipe en 1978, per ser
marginats en quatre dies) ni amb el PP. Tots dos partits ho han demostrar
clarament anteposant sempre els interessos dels seus partits “nacionals” i els
de l’estat, per damunt dels interessos dels valencians, als quals suposadament
es deuen.

Per escampar una cortina de fum contra la diada,
argumenten que alguns ens entestem a “celebrar” una derrota, un dia trist per
al poble valencià que ja està “feliçment superat”. Però s’equivoquen. No
celebrem res. Commemorem, recordem, creem memòria d’un esdeveniment trist per
al nostre país. I precisament ho fem per deixar clar, amb veu alta, que estem
ací 302 anys després, que encara resistim. Perquè representem la dignitat dels
que volen continuar sent hereus històrics i culturals d’aquell poble valencià d’abans
d’Almansa. Front aquells que han acceptat cofois el resultat d’aquella desgràcia,
aquells que continuen fent perquè algun dia dir-se valencià només siga dir-se
nascut o resident a la província de València, però sense cap lligam evident amb
els nostres avantpassats.

Aquesta és la clau, del 25 d’Abril. La clau que fa d’aquesta
la nostra diada, una diada que hauria d’estendre’s, de guanyar importància,
arreu dels Països Catalans. Perquè el 25 d’Abril va marcar l’inici de la
desfeta, però també l’inici de la memòria, de la resistència i del renaixement.
Bona diada a tots els valencians conscients del nostre passat, del nostre
present i del nostre futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!