Estenent ponts

Del País Valencià a Catalunya, amb camí de tornada

26 de juliol de 2010
4 comentaris

La generació de la Llibertat

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Microsoft Sans Serif”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421663 -2147483648 8 0 66047 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0in;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 85.05pt 70.85pt 85.05pt;
mso-header-margin:.5in;
mso-footer-margin:.5in;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Manuel Cuyàs
els va batejar com els descarats en un article
amb motiu del llibre d’Enric Vila El
nostre heroi Josep Pla
. Ens avisa que són els joves que estan “a punt de
governar o dirigir Catalunya”. D’ells ens diu que són “una generació descarada,
que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant,
egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de
la nostra, l’anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les
escombraries”. Això, però, només és la conseqüència d’un tret definitori de
base: un marc mental nou centrat en Catalunya, Europa i el món.

 

Els seus pares
van haver d’acceptar, amb més o menys convicció, amb menys o menys resignació,
el projecte catalanista de cercar l’encaix a Espanya. Les condicions –la
coacció espanyola- no donava per més. Però van tindre l’encert de trobar a la
Catalunya “autonòmica” les escletxes que permeteren pujar als fills en un
context nou.

 

Ells ja no han
conegut el franquisme. Van nàixer quan el dictador agonitzava, o quan es
redactava una constitució que ara s’ha palesat castradora, o ja a principis
dels anys vuitanta quan CiU començava la dinàmica del peix al cove que ells ja
no entenen. Van créixer mirant TV3 i cantant les lletres de Sau, Els Pets i
Sopa de Cabra Ara escolten Catalunya Ràdio i RAC1. El català ha estat la
llengua de socialització i el castellà, tot i que el parlen amb naturalitat
gairebé mai no el fan servir, tret de quan viatgen a Espanya o a Amèrica. Parlen
castellà de la mateixa manera que parlen anglès, francès, alemany o italià,
perquè són una generació preparada que exerceix professions d’alta
qualificació.

 

Els canals dels
seus televisors no comencen amb la retafila espanyola de La 1, La 2, Antena 3, Cuatro,
Telecinco i La Sexta. Per això, no entenen molt bé allò que parlen els
presentadors dels respectius programes de pronosticació de l’oratge d’un Madrid
que els queda massa lluny. Perquè el nord són els Pirineus i el Rosselló, i no
pas Astúries o el País Basc. El centre sempre ha estat Barcelona i a ponent
parlen lleidatà. Els descol·loca escoltar el mot “Levante” per referir-se al
que ells sempre han anomenat País Valencià, un territori misteriós per al qual
mai no han trobat el desllorigador. No saben com actuar amb un país que estimen
a la seua manera, però que no acaben d’entendre. És potser una de les poques
petjades de mala consciència que encara els resten. Malgrat tot, els agrada
fer-hi contactes, coneixences i amistats que els refermen en una catalanitat
més ampla, rica i complexa que la que han viscut.

 

Per altra
banda, han tingut la capacitat de revelar-se contra el pecat o l’estigma de ser
català en un país que ha practicat una discriminació positiva intolerable
envers els nouvinguts de  diferents
generacions per estalviar-los el que ara aquestos joves els exigeixen sense
complexos: la plena integració en el país d’acollida. Perquè tenen molt clars
els camins a seguir en la construcció del país: amb la immigració, amb la
llengua, en l’economia i l’empresa, en el procés polític, etc.

 

En Cuyàs
anomenava uns quants al seu article, però avisava que n’hi ha més: periodistes,
autors teatrals, empresaris, economistes, científics… I més encara. Podríem
afegir-hi lingüistes, sociòlegs, professors, arquitectes, advocats, etc. Perquè
no es tracta d’una generació tancada de literats. Alguns els coneixem per la
seua presència habitual als mitjans de comunicació, però no són més que la cara
visible de milers de ciutadans que ronden els 30 anys, amunt i avall, i que
responen al mateix patró vital.

 

Ells trencaran
la darrera barrera que encara els encotilla, la de la Independència, una idea tòtem
que els mou i que han aconseguit situar al bell mig del panorama sociopolític
català. En parlen sense complexos ni pors mentre sentencien la mort del vell
catalanisme i arrosseguen als pares i als avis cap a una idea força que es va
materialitzar en la històrica manifestació del 10J. Veure-hi al nonagenari i
venerable Antoni Maria Badia i Margarit, entre d’altres, a la porta de l’Hotel
Majèstic per donar-hi suport al que reclamen els nets, i que els seus companys
de generació han acabat acceptant després d’una vida llarga lluitant pel ja
tronat encaix, revela la força dels que venen darrere.

 

Si sabem que la
independència és inevitable és perquè comprovem que ja hi ha una generació que
viu plenament en català amb tota la naturalitat del món. Només els falta un
pas, el seu gran objectiu vital, la gran experiència generacional que tothom
vol viure. Després vindran els seus fills, que ja no seran catalanistes, ni nacionalistes,
ni independentistes. Seran catalans normals, simplement. Així de senzill, així
de clar. I tot gràcies als besavis, als avis, i sobretot als pares: la generació
de la llibertat.

  1. Thanks a lot for sharing this all with us, was a really interesting post.

Respon a cheap wedding dresses Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!