Estenent ponts

Sembla que el Bloc ha decidit acceptar definitivament els símbols oficials (senyera amb franja blava i himne de l’Exposició de 1909, “en la seua versió més digna”) i s’ha reobert la caixa dels trons. Més i més discussions estèrils que han entelat tot el procés congressual mentre altres aspectes que podien ser interessants romanien amagats. Renovats atacs contra un suposat “neoblaverisme”. I una única imatge davant la societat: la incapacitat d’assumir com a propis símbols que molts valencians ja han fet seus.

Vaig nàixer a la ciutat de València en 1979. Des de llavors, i segurament per a molts des de decades enrere, m’ha resulta força complicat trobar-m’hi senyeres sense franja blava. És difícil explicar-li a un valencià de la ciutat o rodalies que aquella bandera no és valenciana. Podem argumentar que el franquisme i la dreta folklòrica valenciana hi han fet molt de mal. D’acord, però això no resol el problema (o més aviat la realitat) actual. Un importantíssim percentatge de valencians i valencianes s’identifica amb naturalitat amb aquestos símbols. Què hem de fer amb ells? Llançar-los a la foguera dels heretges?

Després d’aquestes paraules, possiblement se m’adrece el conegut apel·latiu de “neoblaver”. Per a mi un blaver és bàsicament un ciutadà del País Valencià que per prejudicis i tergiversacions polítics i culturals manifesta una aversió contra Catalunya i el catalanisme, generalment des d’un espanyolisme visceral, i ho escenifica mitjançant la defensa d’una suposada llengua valenciana (que sovint no parlen) segregada del català, una senyera amb blau mitificada front al que anomenen “màrfega” i un himne “sarsuelero” que ofrena glòries a Espanya.

I això no té res a veure amb l’acceptació d’un himne que és molt valencià (i que fou composat amb una intencionalitat molt allunyada de la que actualment se li pressuposa) i una senyera amb blau (i amb corona o estel) que també és valenciana. Fa anys que a les manifestacions valencianistes s’apleguen les quatribarrades històriques del Casal de Barcelona amb les estelades grogues, amb les estelades blaves d’Estat Català, amb la senyera preautonòmica del president Albinyana i l’escut de Pere el Ceremoniós al bell mig (personalment la que més m’agrada, i per això algú m’ha titllat d’historicista), amb la senyera coronada i amb l’estelada històrica d’Esquerra Valenciana. I no ha passat res. Tothom hi ha circulat en perfecta germanor davant el desconcert, això sí, dels energúmens blavers que sovint fan acte de presència i resten deconcertats davant una tal demostració de promiscuïtat “banderil”.

Ací i ara, el més important és aconseguir sumar més i més gent a projectes polítics valencians i valencianistes sobre la base d’uns presupostos comuns: la voluntat d’autogovernar-nos com a valencians sense ingerències de ponent, la defensa i recuperació decidida de la llengua comuna, la lluita per la cultura i la història dels valenicans, però també pel futur, per l’economia i per una democràcia més real. I com diu l’himne de Thous, amb aquestos propòsits “tots a una veu, germans vingueu”.

No atacaré altres posicionaments més essencialistes, o no tan possibilistes, perquè pense que tots som necessaris en la construcció d’aquest país, des d’uns posicionaments o altres. Potser això mateix s’ho haurien de plantejar aquells que es dediquen a penjar etiquetes de neoblavers. Allà ells, però que no es pensen que s’estimen més el país o que hi són més fidels, perquè s’equivoquen.

Durant la darrera manifestació per l’ensenyament i contra l’inefable conseller forense (Alejandro, encara tinc el vídeo), vaig portar una estelada groga que casualment em va caure a les mans. Entre el grup que hi anàvem es trobava tot el ventall de banderes. En arribar a la plaça de la Mare de Déu, una postadolescent amb pancarta inclosa que va trobar lloc davant de nosaltres va enrogir de tant de cridar contra una senyera coronada: “Eixa porta blau!!!”. M’hi vaig apropar i li vaig demanar: “Veus la meua? Veus la seua? No porten quatre barres totes dues? Puix que porten quatre barres, totes són nostres”.

I ara? Podem parlar d’altres coses?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!