Durant
els darrers mesos hem estat testimonis a través de la premsa d’uns fets
aparentment inaudits. Parle de les trobades i acords de col·laboració entre les
principals organitzacions empresarials del País Valencià i Catalunya, amb el
suport explícit dels consellers d’economia d’ambdues generalitats. Això ara ens
sembla una autèntica novetat històrica perquè la nostra memòria només arriba
trenta anys enrere. Més enllà ens resta el mite, en el millors dels casos, o la
deformació grollera, en el més habitual, gràcies en bona mesura als esforços
dels nostres polítics i la nostra televisió (¿pública?) valenciana per
sumir-nos en l’amnèsia col·lectiva. Però sí, hi ha vida més enllà de la transició,
i hi ha relacions entre ambdues vores de la Sènia.
Sembla
que els nostres empresaris s’han adonat definitivament que ens cal un corredor
mediterrani ferroviari per a passatgers i mercaderies. No fa falta ser
catedràtic d’economia per adonar-se’n si, tal com ens diuen les dades oficials,
cadascun dels territoris és el principal client comercial de l’altre. Malgrat
que tothom sabia que el desgel, després de 30 anys, hauria d’arribar per la
banda de l’economia (al cap i a la fi, el primer que ens mirem és sempre la
butxaca, i quan es tracta de diners els irredemptismes identitaris s’amaguen a
l’espera de moments més propicis) no deixa de ser una paradoxa, perquè
economistes com Vicent Soler apunten a les friccions econòmiques entre el
proteccionisme català i el lliurecanvisme valencià del tombant dels segle XIX
al XX com el veritable inici dels recels i les rivalitats mútues que van
esclatar en uns altres escenaris (llengua, cultura i identitat) durant la
transició. Però com que tot el que hi va haver abans és mite o deformació
grollera, oblidem que durant el franquisme es ballaven sardanes al Parterre de la Ciutat de València els
diumenges, o que a principis dels anys 50 es va presentar el Diccionari
Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll al Saló de Cristall de l’Ajuntament de
València en presència de l’alcalde franquista de la ciutat.
I
si tornem la vista més enrere encara, arribarem fins a l’Exposició Regional
Valenciana de 1909. Enguany se’n celebra el centenari d’un esdeveniment
mitificat en la memòria popular com a exaltació d’un regionalisme agrarista,
sucursalista i reaccionari per obra i gràcia de la dreta valenciana que fa
dècades feu seua l’Exposició, servida en safata per una esquerra i un
valencianisme que dimitiren de l’obligació moral de defensar-ne la modernitat.
Perquè de modernitat n’hi va haver molta a l’Exposició. Ara ho sabem gràcies al
pertinent estudi que en feu Josep Vicent Boira (València i Barcelona. Retorn al futur. 3i4, 2006). Però si bé era
previsible que aquells dies aportaren a València aires nous de modernitat,
perquè aquest era un element habitual de les exposicions que llavors se
celebraven arreu del món, el que resulta més sorprenent és la participació
catalana a l’esdeveniment. Perquè, és clar, en un país on es pensa majoritàriament
que el Rei Conqueridor, després d’entrar en València el 1238, va posar una
barricada a la Sènia
perquè els habitants d’ambdues vores no conrearen cap mena de relació,
descobrir les revelacions de Boira pot fer molta pupa. ¿I que ens explica
Boira? Doncs que la participació de fora del País Valencià va estar
aclaparadorament protagonitzada pel Principat: 52 poblacions catalanes
representades per 22 de la resta de l’Estat espanyol, 60 expositors catalans
per 31 de la resta de l’Estat, actuacions de l’Orfeó Català, etc. Però, a més a
més, la ciutat germana (així va ser presentada) de Barcelona va ser la
convidada especial a la cloenda. Els discursos dels alcaldes respectius van ser
tancats per crits de “Visca València” i “Visca Barcelona” d’una massa entusiasmada
d’espectadors. Evidentment, els motius de la presència catalana eren
fonamentalment econòmics. Però també hi va haver espai per a la reivindicació
lingüística i cultural. Els diaris de l’època remarcaven la germanor de
llengua.
Molts
anys després va vindre la desfeta i l’oblit. I durant més de tres dècades ens
ha tocat patir-ho. Bo és que ara comence el redreçament per la via més lògica,
com m’apunta la Montserrat Badia,
per la via econòmica. I posats a ser egoistes… sí, vull el TGV del corredor
mediterrani. Que he de baixar i pujar sovint! I que aquestes noves relacions
comencen a donar fruits a través del coneixement mutu. És el que ens cal, sens
dubte. I la resta és mite o, pitjor encara, deformació grollera. Ha arribat l’hora
de desterrar-los per sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!